L’escenografia simbolista d’Adrià Gual

Abstract

L’escenografia d’Adrià Gual es comença a desenvolupar en el marc dominant d’un plantejament tradicional vuitcentista de pretensions il·lusionistes i solucions il·lustratives. Es tracta d’uns decorats pintats marcats per un fort eclecticisme entre els estils de la pintura de cavallet del postromanticisme (a partir del 1874) i el realisme (a partir del 1890).

En aquest context escenogràfic decadent, els decorats només reiteren un sentit de quadre, pintura de gran format a l’escenari. Adrià Gual, com a artista inquiet i vinculat ideològicament i artísticament a les ambicions regeneracionistes del modernisme, se suma a l’objectiu de construir un nou teatre —i, per tant, una nova escenografia— per a una societat catalana moderna. Va ser en aquests moments quan l’escenografia catalana va passar de ser un element de caràcter il·lustratiu a esdevenir un instrument amb més ambició artística en abandonar els efectes d’il·lusió per atribuir-se l’objectiu d’«il·luminar»

L’escenografia simbolista és més que l’acte de materialitzar un espai a través d’estructures o pintures. És l’art de la suggestió, de l’evocació d’imaginaris, per mitjà principalment de llenguatges visuals, però sense excloure’n d’altres com el sonor o l’olfactiu. Aquests imaginaris es desenvolupen en diferents nivells d’expressió del missatge visual i espacial: des de «representativament» fins a «simbòlicament» i «abstractament». L’escenografia modernista d’Adrià Gual significa el trencament amb l’escenografia “quadre”, tradicional e il·lustrativa. La seva concepció de la plàstica escènica és l’inici de l’acció poetitzada moderna i expressiva.

L’escenografia simbolista d’Adrià Gual mostra una alternança d’estils visuals en els projectes escenogràfics que il·luminen l’opció «situacional» i l’opció «dramàtica» en els primers drames simbolistes, els diferents processos de conceptualització que es defineixen visualment a causa de la «progressió en el tractament del drama íntim», la configuració del «teatre popular» o «l’abandó gradual del component llegendari» vers l’articulació de la «tragèdia moderna». Aquesta evolució dels processos de concepció dramàtica també es relaciona amb la de l’activitat pictòrica d’Adrià Gual quan, d’una banda, la concepció escènica simbolista basada en la narrativa de situacions en ambients quotidians i pròxims esdevé paral·lela a la pintura simbolista d’anatomia naturalista i, de l’altra, el drama simbolista de suggestió i evocació atmosfèrica intenses que té lloc preferentment a l’entorn d’allò llegendari es retroba en la pintura d’estil més sintètic i desenvolupada al voltant de temes mítics i al·legòrics.

Adrià Gual va establir els fonaments teòrics, i els nous objectius, de l’escenografia simbolista, desenvolupats entre 1893 i 1895. De vegades l’escenografia serà per a un teatre simbolista d’aparença realista i d’altres, l’escenografia es projectarà com un dispositiu d’estil simbolicodecoratiu (Blanc i Negre, 1894, i Nocturn. Andante morat, 1895). Així, doncs, en la primera escenografia gualiana hi ha la constatació, d’origen naturalista, que el dispositiu és element transcendent i part indissociable del conjunt escènic, idea que se suma a les teories wagnerianes que cerquen assolir un art escènic total. Gràcies també al concepte d’independència de l’escenografia naturalista, d’espai autònom, s’accedeix a comprendre l’escenografia com a veritat única i particular, a articular-se la idea que el dispositiu —ara ja segons el simbolisme— es pot concebre com a atmosfera ideal, de qualitats íntimes i subjectives. Adrià Gual copsa, de l’escenografia naturalista, la transcendència del dispositiu en l’escenificació i, de l’ideari simbolista, la utilitat expressiva.

Posteriorment, aprofundint en l’evolució i la diversificació del processos de conceptualització i projecció escenogràfiques, el plantejament simbolista d’Adrià Gual evolucionarà vers una escenografia d’estratègies modernes, en el sentit que, en lloc d’articular idees a partir d’imatges de sentit al·legòric, l’escenògraf utilitzarà estratègies de caràcter metafòric congruents amb l’escenografia d’avantguarda arreu d’Europa.

Per tant, l’escenografia d’Adrià Gual, que s’emmarcava en aquests temps i dins del corrent del teatre simbolista, també resol les noves finalitats en l’escenificació moderna i, en conseqüència, esdevé representativa de la renovació de l’escenografia a Catalunya.

The stage design of Adrià Gual is beginning to develop in the dominant framework of a traditional approach of nineteenth century of illusionistic pretensions and illustrative solutions. These are painted scenery marked by a strong eclecticism between the styles of horse painting of Post-Romanticism (as of 1874) and Realism (as of 1890).

In this context decadent stage, the scenography reiterates only a sense of painting but Adrià Gual, as an artist that is uneasy and ideologically and artistically linked to the regenerationist ambitions of modernism, adds to the objective of constructing a new theater -and, therefore, a new set design- for a modern Catalan society. It was at this time when the Catalan stage scene became an element of an illustrative nature to become an instrument to express emotions, moods and magic images to the audience.

Symbolist scenery is the art of suggestion, the evocation of imaginaries, mainly through visual signs, but without excluding others such as sound or smell. These imaginaries are developed at different levels of expression of the visual and spatial message: from "representatively" to "symbolically" and "abstract". Its conception of the scenography is the beginning of the modern and expressive poetic action.

Adrià Gual established the theoretical foundations, and the new objectives, of the symbolist stage scene, developed between 1893 and 1895. Sometimes the stage design will be for a symbolist theater of realistic appearance and others, will be projected as a device of symbolic-decorative style (Blanc i negre, 1894, and Nocturn. Andante morat, 1895). Thanks also to the concept of independence of the naturalist scenography, of autonomous space, it is accessed to understand the scenography as a unique and particular truth, to articulate the idea that the device - now according to the symbolism - is It can be conceived as an ideal atmosphere, of intimate and subjective qualities. Adrià Gual transform the naturalist stage scene, the transcendence of the device in the staging and, of the symbolist ideology, the expressive utility as Edward Gordon Craig or Adolphe Appia.