Los objetos y el acontecimiento. Teoría de la socialidad mínima

Abstract

Tradicionalmente, lo social se define a partir de dos límites: a) la imposibilidad de incluir los objetos en la formulación de la socialidad, b) la exclusión del acontecimiento de la lista de posibles formas para lo social. La primera parte del trabajo revisa la generación teórica de tales límites y presenta la formulación general de la tesis: pensar lo social a partir del acontecimiento y en relación con los objetos. En la segunda parte se realiza un triple ejercicio. En primer lugar se analizan las principales aproximaciones al universo de los objetos que se han realizado desde la tradición del pensamiento social. A continuación se plantea una reflexión sobre los recientes proyectos que pretenden elaborar una socialidad con y desde los objetos. Y finalmente se revisa el proyecto de varios autores que intentan alcanzar el "estar-juntos" partiendo del orden objetual. La tercera parte de este trabajo es una indagación sobre el acontecimiento. Posee un doble objetivo. Por un lado estudiar algunos intentos relevantes de definir el pensamiento social a partir del acontecer. Y, por otro, contrastar dos maneras diferentes de conceptualizar lo que acontece. Una tradición en la que el acontecer es una fuerza misteriosa, que transforma la cotidianidad pero que carece de materialidad. Y otra en la que el acontecimiento y el orden de lo objetual están relacionados de algún modo. Los capítulos de la cuarta parte elaboran propiamente la tesis. Se plantea que el objeto, en su actualidad o virtualidad, abre el acontecimiento. Y ese acontecimiento desplegado es la socialidad mínima, el rasgo más básico del vivir-en-común. Socialidad en tanto que habitar múltiple, y mínima dado que es la producción más básica que aparece en el acontecer. Se afirma, del mismo modo, que el objeto en su circulación crea el colectivo y del mismo modo que lo objetual es simultáneamente lo que se evade, circula y unifica. Criba de la multiplicidad, clinamen. Es una suerte de regla elemental, de instrucción que hace mecánica una operación: abrir el acontecimiento. La tesis propuesta conlleva dos afirmaciones contraituitivas. La primera sostiene que los objetos ni están situados en el espacio ni en el tiempo. Se sitúan, por el contrario, en un acontecer, y éste siempre pone su propia temporalidad y espacialidad: el objeto se da invariablemente en la relación de estar-situado-en el acontecimiento. La segunda mantiene que lo completamente opuesto al objeto no es el sujeto sino la estatua. Ésta es, curiosamente, otro objeto. Uno cuya capacidad de apertura ha sido anulada o congelada en la reproducción continua del mismo acontecer.<br/>Finalmente, la tríada que forman el objeto, el acontecer y la socialidad mínima permiten formular tanto una nueva noción de poder como definir "lo social". Frente a la noción de poder como agon aparece la idea de poder como prehensión, y lo social es conceptualizado como la superficie que permite el ensamblaje de determinados cuerpos o entidades.

Tradicionalment, allò social es defineix a partir de dos límits: a) la impossibilitat de comptar amb els objectes en la formulació de la socialitat, i b) l'exclusió de l'esdeveniment com a possible forma d'allò social. La primera part d'aquest treball fa un repàs de la producció teòrica dels esmentats límits i presenta la formulació general de la tesi sostinguda: pensar allò social a partir de l'esdeveniment i en relació als objectes. En la segona part es realitza un exercici triple. En primer lloc s'analitzen les principals aproximacions a l'univers dels objectes que s'han formulat des de la tradició del pensament social. A continuació es planteja una reflexió envers els recents projectes que volen teoritzar una socialitat amb i des dels objectes. I finalment es revisa la pretensió de varis autors que entenen el "ser-hi-junts" partint de l'ordre objectual. La tercera part d'aquest treball és una indagació sobre l'esdeveniment. Posseeix un doble objectiu. D'una banda estudiar alguns intents de definir el pensament social a partir de l'esdeveniment. I, de l'altre, contrastar dues maneres diferents de conceptualitzar allò que esdevé. Una d'aquestes planteja l'esdeveniment com a força misteriosa, que transforma la vida quotidiana però que no té materialitat. I l'altre que l'esdeveniment i l'ordre d'allò objectual es relacionen d'alguna manera. Els capítols de la quarta part elaboren pròpiament la tesi. Es planteja que l'objecte, en la seva actualitat o virtualitat, obre l'esdeveniment. I aquest esdeveniment desplegat és la socialitat mínima, el tret més bàsic del viure-en-comú. Socialitat en tant que habitar múltiple, i mínima ja que és la producció més bàsica que apareix en qualsevol esdevenir. Es manté, de la mateixa forma, que l'objecte, en el seu moviment, crea allò que anomenem "col·lectiu" i també que allò objectual és simultàniament allò que s'evadeix, circula i unifica. És una mena de regla elemental, d'instrucció que automatitza una operació: obrir l'esdeveniment. La tesi proposada conté dues afirmacions no intuïtives. La primera sosté que els objectes ni es situen en l'espai ni en el temps. Ben al contrari, apareixen en un esdevenir, i aquest sempre posa el seu temps i espai: l'objecte es dóna invariablement en la relació "situar-se a l'esdevenir". La segona manté que allò que s'oposa completament a l'objecte no és el subjecte sinó l'estàtua. Aquesta és, curiosament, un altre objecte. Un que ha perdut la seva capacitat d'obrir esdeveniments o que aquesta ha estat congelada en la reproducció continua del mateix esdevenir. Finalment, la triada que formen l'objecte, l'esdevenir i la socialitat mínima permeten formular una nova noció de poder i re-definir allò social. Envers la noció de poder com a estructura d'agonia apareix l'idea de poder com a prehensió, i allò social es conceptualitzat com a superfície que permet la connexió de determinats cossos o entitats.

Usually, Social Sciences have defined 'the social' by establishing two boundaries: a) that of objects as the limit of social action, and b) that of the event as a social form. The structure of the thesis is the following. The first section reviews the theoretical formulation of such boundaries and introduces the main claim of the thesis: to define the social by using the objects and the event as social form. The second section gathers three different analysis. The first one describes the main approaches from social sciences about the universe of objects. Then an analysis of the three projects that want to establish a sociality with objects is developed. And, finally, it deals with the work of several authors that define 'the social' by paying attention to the material order. The third section is a research on the notion of event, and it has a double purpose. On one hand, to study the social theories that define 'the social' as an event form. On the other, reviewing two philosophical points of view in order to define the event: one which puts forward the event as a mysterious force that transforms everyday life but, at the same time, something with no materiality; the other one defines the event as something related to the universe of objects. The chapters of the fourth section analyse in detail the thesis of this work: an object, in its actual or virtual expression, opens the event, by which a minimal sociality is produced -the most fundamental dimension of the 'we'. Sociality refers to a multiple inhabitant, and minimal has to do with the most important element that the event produces when it take place. Also it is put forward that object is, at the same time, that which evades, moves and unify. Clinamen or a kind of elemental rule that opens the event. The argument implies two affirmations. First, objects are not emplaced in space and time, but in an event which always demarks its spatiality and temporality. Object is defined by the relation of being-located-in an event. Second, in front of the object we don't have the subject, but the statue, which is, curiously, another object. One that has lost its power to open the event or one that has such ability reduced to an unique operation: reproducing over and over the same event. Finally, the relation among the object, the event and the minimal sociality leads to a new definition of power relations and a redefinition of the social. Power as an agonistic relation becomes power as a prehension, and the social appears as the assemblage surface for bodies and other material entities.