La construcció en l'arquitectura de Barcelona a final del segle XVIII.

Abstract

A partir de l'arxiu Renart dipositat a la Biblioteca de Catalunya, s'estudien els papers de Josep Renart i Closes (Barcelona 1746-1824), un destacat mestre de cases al servei de la Corona i també incipient professional liberal. Renart és important, sobretot, perquè va escriure una sèrie de textos encara inèdits, Els quinzenaris (dels que se n'ha transcrit una part) on passa revista a l'arquitectura barcelonina i a la construcció catalana del seu temps.<br/> Precisament en aquell temps Barcelona experimentà, al fil d'una primera industrialització, un gran augment de l'activitat constructiva. Aquest increment impulsà canvis en el sector i també una modernització de les mateixes tècniques que es manifestà sobretot en la manera de construir les cases de pisos: la caixa d'escala, que permetia l'accés a cada pis per separat; el terrat pla, en lloc de la teulada; el sostre estanc, amb revoltons; i la substitució de les gruixudes parets de pedra per altres molt més primes de maó. Foren els trets fonamentals d'aquests canvis que tendien a alleugerir el pes dels edificis i a disminuir el temps i el cost de la construcció a la vegada que a fer-lo quantificable per tal de poder-ne controlar els guanys i permetre equiparar la construcció a qualsevol altre negoci.<br/> Aquesta nova manera de construir de finals del segle XVIII, tot i que sovint la considerem tradicional, és sobretot moderna. Després sistematitzada, servirà per acabar la ciutat vella de Barcelona, construir l'Eixample, i acompanyarà l'arquitectura catalana de la contemporaneïtat. Aquests canvis, en bona part ja havien estat detectats, però han estat entroncats una i altra vegada amb la renovació iniciada pels enginyers militars setcentistes i amb la posterior acció de l'Acadèmia. <br/> Diferentment, la tesi destaca el paper protagonista que el gremi local, governat per un lobby de mestres distingits i cultes, té en el procés, i com la modernització surt de les pròpies necessitats i capacitats de la societat que l'impulsa. No es vol dir amb això que l'etapa anterior, d'abundants construccions militars, no hagués tingut repercussió, doncs, és evident que fou allà on el gremi es va fer fort; però cap a la tercera part del segle XVIII la influència dels militars havia minvat a Catalunya i la capacitat organitzativa era molt més decisiva que la ciència estancada. A més, l'Acadèmia de San Fernando, que tenia a Madrid un paper cabdal, quedava molt lluny de Barcelona i la seva influència aquí fou esporàdica i poc rellevant.<br/> Així doncs, a Barcelona i a Catalunya, el caràcter de les innovacions de finals del segle XVIII en el terreny de la construcció i de l'arquitectura, que marcaran per molt de temps el futur, podria trobar-se més a prop del model anglès, més recolzat en la iniciativa privada i en l'acció dels particulars locals, que no pas en el francès, impulsat per les institucions públiques i el tarannà acadèmic de la cort.

Del archivo Renart de la Biblioteca de Catalunya, se estudian los documentos de Josep Renart i Closes (Barcelona 1746-1824), un destacado maestro de obras al servició de la Corona que también ejerció, aunque de modo incipiente, como profesional liberal. Renart es especialmente importante porque escribió una serie de textos (todavía inéditos), Los quincenarios (de los que se ha transcrito una parte) en los que el autor analiza la arquitectura de Barcelona y la construcción catalana de su tiempo.<br/>Precisamente en aquel tiempo, Barcelona experimentó, al hilo de una primera industrialización, un gran aumento de la actividad constructiva. Este incremento impulsó cambios en el sector y la modernización de las técnicas se puso de manifiesto sobre todo en la construcción de los edificios de habitación de varias plantas: la caja de escalera que permitía el acceso independiente a cada vivienda; la azotea en lugar del tejado, el techo estanco forjado con bovedillas de ladrillo y la substitución de los gruesos muros de piedra por otros mucho más delgados de ladrillo. Estas fueron las características fundamentales de unos cambios que tendían a aligerar el peso de los edificios y a disminuir los tiempos y el coste de la construcción permitiendo cuantificarla su beneficio con el fin de poderla equiparar a un negocio cualquiera.<br/>Esta nueva manera de construir de finales del siglo XVIII, aunque a menudo ha sido considerada tradicional, es sobre todo moderna. Sistematizada mas tarde, servirá para colmatar la vieja ciudad de Barcelona y construir el Ensanche y acompañará la arquitectura catalana de la contemporaneidad. Estos cambios en buena parte ya habían sido detectados, pero han sido entroncados una y otra vez con la renovación iniciada por los ingenieros militares del setecientos y con la posterior acción de la Academia.<br/>Distintamente, la tesis destaca el papel protagonista que el gremio local, gobernado por un lobby de maestros distinguidos y cultos, tiene en el proceso, y como la modernización surge de las propias necesidades y capacidades de la sociedad que la impulsa. No se quiere decir con esto que la etapa anterior, de abundantes construcciones militares no hubiera tenido repercusión, pues, es evidente que fue allí donde el gremio creció; pero hacia la tercera parte del siglo XVIII la influencia de militares había disminuido en Cataluña y la capacidad organizativa era mucho más decisiva que la ciencia estancada. Además, la Academia de San Fernando, que jugaba en Madrid un papel de primer orden, quedaba muy lejos de Barcelona y su influencia aquí fue esporádica y poco relevante.<br/>Así pues, en Barcelona y Cataluña, el carácter de las innovaciones de finales del siglo XVIII en el campo de la construcción de la arquitectura, que marcaran el futuro durante mucho tiempo, podría encontrarse mas cercana al modelo inglés, mas apoyado en la iniciativa privada y en la acción de los particulares locales, que no en el francés, impulsado por las instituciones publicas y el carácter académico de la corte.

From the Renart archives entrusted to the Library of Catalonia the thesis studies the papers of Josep Renart i Closes (Barcelona 1746-1824), a prominent master builder in the service of the Crown, and incipient liberal professional. Renart is important, mostly, because of a series of text, still unpublished, "Els quinzenaris" o fortnightlies (part of which have been transcribed) where he reviews the architecture of Barcelona and Catalan construction of his time.<br/>At precisely that time Barcelona undergoes, at the root of an early stage of industrialization, a great increase in building activity. This increase produces changes in this sector as well as a modernization of the techniques themselves which become apparent most of all in the way flats were being built: the stairwell, allowing entry to each flat separately; a flat roof, instead of tiling; a watertight ceiling, with small vaults; and the substitution of thick stone walls for much thinner brick walls. Being the fundamental features of these changes the lightening in weight of the buildings as for the reduction in time and costs of the construction and at the same time making it quantifiable in order to control the earnings thus bringing it in line with any other business.<br/>This new manner in building of the late 18th century, although we often consider it traditional, is highly modern. Later, systematized, will be used to finish the old city of Barcelona, the construction of the Eixample, and accompany contemporary Catalan architecture. These changes, substantially had been detected, but linked time and time again with the renewal initiated by the 18th century military engineers and by subsequent doings of the Academy.<br/>In quite a different way, the thesis emphasizes the leading role that the local guild, governed by a lobby of prominent and educated masters, bear on the process, and how modernization emerges from the necessities and capacities of the society which impels it. This is not to say that the former period, of copious military constructions, didn't have its repercussions, so much so, that it is quite evident that it was then that the guilds grew strong; but around the third part of the 18th century the military influence had diminished in Catalonia and the organisational capacity was much more decisive than science which had come to a standstill. Furthermore, the Academy of San Fernando, which was still especially relevant in Madrid, was a long way away from Barcelona and its influence here was sporadic and scarcely relevant.<br/>In this way, in Barcelona and in Catalonia, the nature of innovations towards the end of the 18th century in the field of construction and architecture, that showed the way for a time to come, could be found more in the English standards that leant more heavily on private enterprise and local individual initiative, than the French model, driven by public institutions and the academic manner of the court.