La versió d’Andreu Febrer de la Commedia de Dante: biografia del traductor, estudi del manuscrit, anàlisi de la traducció i edició dels cants I-XX de l’Inferno

Abstract

La versió d’Andreu Febrer de la Commedia de Dante: biografia del traductor, estudi del manuscrit, anàlisi de la traducció i edició dels cants I-XX de l’Inferno

El poeta vigatà Andreu Febrer (ca. 1374 - 1441/44) va culminar la seva traducció al català de la Commedia de Dante el primer d’agost de 1429. Es tracta de la primera traducció del poema dantesc que va mantenir-ne la terza rima, fet que va merèixer l’elogi del marquès de Santillana (ca. 1449). No es pot dubtar de la rellevància d’aquesta obra en la literatura catalana medieval.

Martí de Riquer, en la seva edició de les Poesies d’Andreu Febrer (1951), n’oferia un valuós estudi biogràfic. Posteriorment, diversos estudiosos han aportat noves dades documentals, però mancava una biografia actualitzada i el més completa possible del poeta. En el primer capítol del present treball s’ofereix una biografia de Febrer, fruit de la lectura de tots els documents de què es tenia notícia, així com de la recerca en diversos arxius de Catalunya i Sicília, que ha aportat nous documents que reforcen la seva vinculació amb Alfons el Magnànim i amb Sicília. En total, s’han analitzat una setantena de documents, dotze dels quals es transcriuen a l’Apèndix 1.

El segon capítol es dedica a l’estudi de la recepció de la traducció: testimonis no conservats, edicions i valoracions del text. S’aporten dades que abonen la hipòtesi de Riquer segons la qual Febrer va oferir la seva traducció al Magnànim.

En el tercer capítol es presenta la primera descripció codicològica exhaustiva del manuscrit únic que ha conservat la traducció (El Escorial, L.II.18). L’estudi del còdex s’il·lustra amb més d’una trentena de làmines (Apèndix 3). Dels resultats obtinguts, destaquen la constatació de la pèrdua dels dos folis inicials (que podien contenir una dedicatòria), la datació del còdex a la segona meitat del segle xv i l’examen dels dos processos de correcció successius de què ha estat objecte: el primer, de mà del mateix copista; el segon, d’una altra mà que incorpora correccions procedents d’un altre testimoni de la traducció.

En el capítol següent es realitza una anàlisi textual encaminada a fixar els criteris d’establiment del text, parant especial atenció a l’estudi textual dels dos processos de correcció.

El cinquè capítol tracta de la relació entre la transmissió italiana i la traducció de Febrer. Malgrat que no és possible d’identificar l’exemplar italià emprat per Febrer, la consulta sistemàtica de les variants italianes registrades fins avui (Moore 1889, Petrocchi 1966) és de gran utilitat per realitzar esmenes en el text crític i per justificar solucions de Febrer que podrien semblar errors o innovacions.

En el sisè capítol, prescindint de judicis valoratius, s’analitzen i s’il·lustren les diverses estratègies de què se serví Febrer a l’hora de portar a terme la traducció. Es demostra que va ser una operació molt meditada, partint de les rimes i servint-se de la seva destresa com a poeta per mantenir la forma i el sentit.

Finalment, s’ofereix l’edició crítica dels vint primers cants de l’Inferno, en què es tenen en compte, per a l’establiment del text, les correccions que presenta el còdex i la variatio de la transmissió italiana. El text català es presenta acarat amb l’italià (ed. Petrocchi 1966); es registren en un aparat específic les variants de més de quaranta manuscrits italians que avalen les lliçons de Febrer quan divergeixen del text de Petrocchi. Les característiques d’aquesta nova edició, si bé parcial, permeten oferir un text més acurat que l’edició anterior (Gallina 1974-88): s’hi incorporen noves esmenes, es corregeixen diversos errors de lectura i s’anoten aspectes relatius a la traducció que mostren la perícia de Febrer.

Andreu Febrer’s version of Dante’s Divine Comedy: A biographical account of the translator, a study of the manuscript, an analysis of Febrer’s translation and an edition of Inferno, cantos I-XX

Andreu Febrer (Vic, ca. 1374 - ?, 1441/44) completed his Catalan version of Dante’s Commedia on August 1, 1429. Febrer’s translation was the first one to keep Dante’s verse and rhyme-scheme (terza rima), as acknowledged by Íñigo López de Mendoza, marquis of Santillana, c. 1449. Febrer’s version must doubtless be considered a major work of medieval Catalan literature.

In his edition of Febrer’s original poetry, Martí de Riquer (1951) included a first detailed study of Febrer’s life, which was supplemented by later scholarly contributions. A full profile of Febrer’s career was, however, still wanting, and Chapter 1 aims to provide it, after a careful examination afresh of all documents hitherto known and thorough archival research both in Catalonia and Sicily. As a result, Febrer’s relationship with king Alfonso IV, the Magnanimous, becomes now clearer, as is Febrer’s connection with Sicily. Some seventy documents have been analyzed, twelve of which have been included in Appendix 1.

Chapter 2 deals with the reception of Febrer’s translation: lost manuscripts, modern editions and critical appraisal of Febrer’s rendering are taken into account. Riquer’s hypothesis that Febrer should have offered his version to king Alfonso is substantiated.

Chapter 3 includes the first thorough description of MS El Escorial, L.II.18, the only extant witness to Febrer’s translation. This description is supplemented by thirty plates (Appendix 3). The codicological analysis yields several interesting results: two initial folios (which might have contained a dedication) are missing; the codex can be dated to the second half of the fifteenth century; it was corrected at two separate stages: first, by the same scribe who copied the manuscript, and subsequently by another hand who revised the text against a further manuscript copy of Febrer’s version.

Chapter 4 is devoted to textual criticism, that is, the manner in which Febrer’s text should be established, taking into account both corrections, particularly the second one.

Chapter 5 focuses on the textual relationship between Febrer’s version and the Italian original of his translation. Even though a copy of Febrer’s source text has not been identified, a complete analysis of all variant readings of Dante’s Commedia (recorded by Moore 1889 and Petrocchi 1966) allows for many corrections of the Catalan text and accounts for many passages of Febrer’s version which may otherwise seem mistaken.

Chapter 6 aims at describing Febrer’s translation technique in a practical way. Avoiding any value judgements, this chapter shows how Febrer was fully aware that his main criterion was to follow closely Dante’s verse and rhyme whenever possible.

Following the study, a critical edition of the first twenty cantos of Febrer’s translation (Inf. I-XX) is provided. The Catalan text is established taking into account both the corrections recorded on the El Escorial MS (Chapter 4) and textual variants within the transmission of the Italian text (Chapter 5). The Catalan text is printed facing the Italian as in Petrocchi’s edition; an apparatus of Italian variant readings (from some forty-odd manuscripts) helps to account for many passages in which Febrer’s text differs from Petrocchi’s. This new edition, however partial, aims at establishing a more accurate text than the previous one (Gallina 1974-88): by correcting some transcription mistakes, by introducing emmendationes in the light of textual variatio and, above all, by accounting in detail for the translator’s practice. What results from this approach is a text far more regular (in terms of scansion and rhyme) than before, and the profile of a highly crafted translator.