Influència pronòstica del codi infart en els pacients amb infart agut de miocardi amb elevació del segment st anàlisi del control dels factors de risc cardiovascular

Abstract

Els últims anys s’ha reduït la mortalitat intrahospitalària de l’infart agut de miocardi, en part, gràcies als tractaments de reperfusió, la fibrinòlisi i posteriorment l’intervencionisme coronari percutani. Recentment s’ha invertit de forma significativa en el tractament de la fase aguda de l’infart amb elevació del segment ST amb la creació de xarxes assistencials que prioritzen l’angioplàstia primària com a teràpia de reperfusió com el codi IAM a Catalunya. L’objectiu del codi IAM és que tots els pacients amb IAMEST rebin el tractament de reperfusió més indicat (d’elecció intervencionisme coronari percutani) en els intervals de temps adequats. El codi IAM va entrar en funcionament al juny del 2009. La implementació del codi IAM es va correlacionar amb un augment del percentatge de IAMEST tractats amb teràpia de reperfusió que va passar del 64% al 89%, mitjançant l’ús generalitzat de l’angioplàstia primària (99% respecte 44%, p < 0,001). El codi IAM també es va correlacionar amb un descens significatiu de la mortalitat intrahospitalària (del 7,2% al 2,5%, p < 0,001) si bé no es van apreciar diferències significatives en la mortalitat a llarg termini. Pel que fa a la mortalitat intrahospitalària, es va objectivar com el descens de la mortalitat es va anar produint al llarg del temps de forma progressiva. Per aquest motiu es va afegir aquesta tendència en el temps a l’anàlisi multivariat. El descens de la mortalitat intrahospitalària objectivat en l’era post-Codi IAM va quedar neutralitzat en afegir al model el tractament mèdic òptim (post-Codi IAM: OR 1,14, IC 95% 0,32 – 4,08, p = 0,840), suggerint que el tractament mèdic pot ser tan important com la reperfusió per disminuir la mortalitat intrahospitalària. Després de la implementació del codi IAM es va apreciar com només un 62% dels pacients tenien un control adequat de la pressió arterial, un 29% tenien el cLDL per sota dels nivells desitjats, un 60% dels fumadors havien deixat de fumar i un 36% dels diabètics tenien la hemoglobina glicosilada dins els marges de referència a l’any del seguiment. Dels malalts que van sobreviure als 6 mesos de l’IAMEST, un 6% van morir i 11% van reingressar per causa cardiovascular després de 20 mesos. L’absència de determinació de cLDL i cHDL en el seguiment es va associar amb un pitjor pronòstic a llarg termini. D’altra banda, també es va avaluar el control de la dislipèmia en la primera analítica de seguiment després d’una síndrome coronària aguda i la utilitat d’una eina clínica de fàcil aplicabilitat (les taules de Masana) per millorar el control de la dislipèmia. Als quatre mesos d’una síndrome coronària aguda, un 45% dels pacients va assolir l’objectiu de cLDL, essent aquest percentatge major quan el tractament fou planificat segons les recomanacions de Masana (56% respecte 30%, p < 0,001). En l’anàlisi multivariant, el gènere masculí (p < 0,001), l’absència de dislipèmia prèvia (p < 0,001) i l’aplicació de les taules de Masana (p = 0,007) foren predictors independents per assolir el cLDL objectiu. Les troballes d’aquests treballs ens haurien de fer reconsiderar l’actitud i el tractament dels pacients amb IAMEST: mentre la implementació del codi IAM s’ha acompanyat de millores en el maneig i pronòstic en la fase aguda, el potencial benefici pronòstic a llarg termini podria estar interferit per un control inadequat dels factors de risc cardiovascular. Els nostres resultats suggereixen que caldria unir esforços per promoure la implementació adequada de les mesures de prevenció secundària. En aquest context, l’ús d’eines de fàcil aplicabilitat com les taules de Masana per ajustar la teràpia hipolipemiant pot millorar el control de la dislipèmia en aquests pacients que, a dia d’avui, és clarament insuficient.

In recent years, the in-hospital mortality of ST-elevation acute myocardial infarction (STEMI) has been decreased, in large part, mostly due to reperfusion therapy, initially fibrinolytic treatment and later, primary percutaneous coronary intervention (PPCI). Recently, the treatment of the acute phase of the STEMI has been significantly invested with the creation of healthcare reperfusion networks that prioritize PPCI, such as codi IAM (STEMI ntework) in Catalonia. The purpose of the STEMI network is to ensure that every patient with STEMI receives the most appropriate reperfusion therapy with the appropriate time intervals through a territorial sectorisation of the flow of patients. STEMI network became operative in June 2009. The implementation of STEMI network was correlated with an increase in the percentage of STEMI patients treated with reperfusion therapy that went from 64% to 89% due to the widespread use of PPCI (99% with respect to 44%, p < 0.001). STEMI network was also associated with a significant decrease in in-hospital mortality (from 7.2% to 2.5%, p < 0.001) although no significant differences were appreciated in long-term mortality. Regarding in-hospital mortality, there was a progressive decrease over the years, this tendency was added to multivariate analysis. The decrease in in-hospital mortality observed after implementation of STEMI network was neutralized when incorporating optimal medical treatment to the model (post STEMI code: OR 1.14, 95% CI 0.32 - 4.08, p = 0.840), suggesting that optimal medical treatment can be as important as reperfusion to decrease in-hospital mortality. After the implementation of STEMI network, only 62% of the patients had blood pressure under control, 29% had LDL cholesterol below the desired levels, 60% of smokers had quitted smoking and 36% of diabetic patients had glycosylated haemoglobin within the therapeutic objective after one-year follow-up. The accumulated mortality of 6-months survivors was 6% and 11% of patients were readmitted by cardiovascular disease at 20 months of clinical follow-up. Additionally, an inadequate assessment of LDL cholesterol and HDL cholesterol levels was associated with less favourable long-term cardiovascular outcome after STEMI. On the other hand, usefulness of an easy clinical applicability tool (like Masana tables) to improve the control of dyslipidaemia after an acute coronary syndrome was assessed. After 4 months of follow-up, 45% of patients achieved the objective of LDL cholesterol, being this percentage highest when treatment was planned according to Masana recommendations (56% with respect to 30%, p < 0,001). In multivariate analysis, male gender (p < 0.001), the absence of previous dyslipidaemia (p < 0.001) and the application of Masana tables (p = 0.007) were independent predictors to achieve LDL cholesterol objective. Our findings should make us reconsider the current therapeutic yield of urgent myocardial reperfusion strategies in the setting of a STEMI: while the implementation of assistance networks (such as the STEMI code program) has improved the acute management of STEMI, the potentially beneficial impact of such strategies may be limited by a suboptimal long-term implementation of the secondary prevention strategies. In this sense, usefulness of an easy clinical applicability tool (like Masana tables) can help clinicians achieve dyslipidaemia control which nowadays is clearly insufficient.