Parasitosis en colectivos felinos: análisis de factores de riesgo

Abstract

Els col·lectius animals presenten unes característiques que afavoreixen la transmissió i manteniment de determinats patògens. L’elevada densitat d’animals, la contaminació ambiental, l’estrés, o l’existència de portadors assimptomàtics, són alguns dels factors implicats en l’epidemiologia dels processos infecto-contagiosos. En el cas dels col·lectius felins, els paràsits interns constitueixen un dels problemas més habituals amb important repercussió, tant en salut animal com en salut pública. Estudis epidemiològics realitzats en diferents col·lectius han evidenciat que, sovint, els mecanismes de control establerts no són suficientment efectius. Amb l’objectiu de determinar la prevalença d’infecció de paràsits interns, i poder establir estratègies de control adients, es va dur a terme un estudi epidemiològic en el qual es van avaluar diferents col·lectius felins, incloent centres d’acollida, gateres, colònies felines i criadors. Per això, es van recollir mostres de femta i es van analitzar mitjançant tècniques coprològiques i immunològiques. Algunes mostres, a més a més, es van procesar mitjançant tècniques de biología molecular per a poder identificar els genotips de Giardia spp. i espècies de Cryptosporidium spp. Per a poder establir unes mesures de control adients, es van avaluar aquells factors considerats de risc i que poden ser modificables, com ara factors vinculats a l’ambient o al maneig. Paral·lelament, i tenint en compte que l’estrés pot exercir un rol destacable en la presentació clínica de determinades parasitosis, es va avaluar la resposta d’estrés com un altre indicador a tenir en compte a l’hora de dissenyar unes estratègies de control apropiades. La prevalença total de parasitosis observada en col·lectius felins fou de 53%. Tots els col·lectius mostrejats van mostrar prevalences d’infecció que oscil·laven del 83% al 94%. Els col·lectius que van presentar les prevalences més elevades van ser les colònies felines (70.4%), seguides dels centres d’acollida (58.8%), i les gateres (41.4%). Als criadors, es van observar les prevalences més baixes (20.8%) i, fins i tot, a un dels centres avaluats no es va detectar cap paràsit. No obstant, els paràsits observats van ser diferents en els diversos col·lectius. Així, els gats de colònia, animals que viuen en semi-llibertat i mostren un marcat comportament depredador, van presentar prevalences significativament superiors a helmints, mentre que els centres d’acollida, les gateres i els criadors, constituits per animals que viuen confinats i sense accés, o molt limitat, a l’exterior, van presentar prevalences molt més altes a protozous. En el cas concret dels criadors, no es van detectar helmints. El paràsit més prevalent va ser Giardia spp., identificant-se tant el genotip F, propi dels felins, com l’A considerat potencialment zoonòtic. En el cas de Cryptosporidium spp., C. felis va ser l’única espècie identificada. El nivell de benestar dels animals, es va avaluar a partir de la quantificació de metabòlits de glucocorticoids fecals (FGM), en dos mostrejos diferents. Per això, es va validar bioquímicament un immunoassaig per a l’espècie i la matriu biológica objectes d’estudi. Amb la metodología validada, es va procedir a la quantificació dels FGM, i es van relacionar els valors mitjos obtinguts amb diferents variables d’interés. Els criadors van ser els centres on els valors mitjos de FMG van ser més elevats, fet que es va atribuir a l’estat fisiològic dels animals en reproducció. Els centres d’acollida van mostrar nivells significativament més alts que les gateres i les colònies felines. Els dos primers són ambients on els animals viuen confinats, mentre que les colònies es relacionen amb un estil de vida lliure.

Los colectivos animales presentan unas características que favorecen la transmisión y el mantenimiento de determinados patógenos. Una alta densidad de animales, contaminación ambiental, el estrés, o la existencia de portadores asintomáticos son algunos de los factores implicados en la epidemiología de los procesos infecto-contagiosos. En el caso de los colectivos felinos, los parásitos internos consituyen uno de los problemas más habituales con una importante repercusión, no sólo en sanidad animal sino también en salud pública. Estudios epidemiológicos realizados en distintos colectivos han evidenciado que, a menudo, los mecanismos de control establecidos no son suficientemente efectivos. Con el objetivo de determinar la prevalencia de infección de parásitos internos y poder establecer estrategias de control eficientes, se procedió a un estudio epidemiológico en el que se evaluaron distintos colectivos felinos, que incluían centros de acogida, gateras, criaderos y colonias. Para ello se tomaron muestras de heces que se analizaron mediante técnicas coprológicas e inmunológicas. Algunas de ellas, además, se procesaron mediante técnicas de biología molecular para poder identificar los genotipos de Giardia spp. i especies de Cryptosporidium. Para poder establecer unas medidas de control adecuadas, se evaluaron aquellos factores considerados de riesgo y que podrían ser modificables, como factores vinculados al ambiente o al manejo. Paralelalmente, y teniendo en cuenta que el estrés puede desempeñar un rol destacable en la presentación clínica de determinadas parasitosis, se evaluó la respuesta al estrés como otro indicador que hay que tener en cuenta a la hora de diseñar unas estrategias de control apropiadas. La prevalencia total de parasitosis observada en colectivos felinos fue del 53%. Todos los colectivos evaluados mostraron prevalencias de infección que oscilaron del 8.3% al 94%. Los colectivos que presentaron prevalencias más elevadas fueron las colonias felinas (70.4%), seguido de los centros de acogida (58.8%), y las gateras (41.4%). En los criaderos, se observaron las prevalencias más bajas (20.8%) e, incluso, en uno de los centros evaluados no se detectó infección por parásitos. Además, los parásitos detectados fueron distintos en función al tipo de colectivo. Así, los gatos de colonia, animales que viven en semi-libertad y presentan un marcado comportamiento depredador, presentaban prevalencias significativamente superiores a helmintos, mientras que los centros de acogida, las gateras, y los criadores, constituidos por animales que viven confinados y sin acceso, o muy limitado, al exterior, presentaron prevalencias mucho más altas frente a protozoos. En el caso concreto de los criaderos, no se detectaron helmintos. El parásito más prevalente resultó ser Giardia spp., identificándose tanto el genotipo F, propio de los felinos, como el A, considerado potencialmente zoonótico. En el caso de Cryptosporidium spp., C. felis fue la única especie identificada. El nivel de bienestar de los animales, se evaluó a partir de la cuantificación de los metabolitos de glucocorticoides fecales (FGM), en dos muestreos diferentes. Para ello, se validó bioquímicamente un enzimoinmunoensayos para la especie y la matriz biológica objeto de estudio. Con la metodología validada, se procedió a la cuantificación de los FGM, y se relacionaron los valores medios obtenidos con diferentes variables de interés. Los criaderos fueron los centros donde los valores medios de FGM fueron más elevados, lo que se atribuyó al estado fisiológico de los animales en reproducción. Los centros de acogida mostraron niveles significativamente más altos que las gateras y las colonias felinas. Los dos primeros son ambientes donde los animales viven confinados, mientras que las colonias se relacionan con un estilo de vida libre.

In animal collectivities, infectious diseases are difficult to prevent and control. Several factors such as high animal density, environmental contamination, stress, or the existence of subclinical carriers, may contribute to the spread and maintenance of such diseases. Particularly, in multi-cat environments, endoparasite infections are both of veterinary and public health concern. Epidemiological studies have demonstrated that, frequently, the rutinary measures adopted fail in the control effectiveness of such infections. In order to evaluate the prevalence of endoparasite infections, and to establish efficient control strategies, an epidemiological study was performed in several multi-cat environments, including rescue shelters, catteries, feline colonies and breeding catteries. Fecal samples were collected and analyzed by coprological and immunological techniques. Moreover, a certain amount of samples were analyzed by molecular methods in order to identify Giardia spp. assemblages, and Cryptosporidium sprecies. With the aim to establish such control measures, those risk factors that can be modified, regarding the environment and the management, were evaluated. Furthermore, and taking into account the important role of stress in the clinical presentation of some parasite infections, we evaluated the stress response as an indicator when designing appropriate control stategies. In this study, the overall prevalence of parasite infection was 53%. Infections were noted in 26 out of 27 of the facilities sampled with prevalence ranging from 8.3% to 94%. Feline colonies showed the highest prevalence (70.4%) followed by rescue shelters (58.8%) and catteries (41.4%). Breeding catteries showed the least prevalences (20.8%), and in one of such no parasite infection was detected. In addition, the parasite population was different according to the kind of collectivity. Thus, in feline colonies, free roaming cats which show a markedly predatory behavior were significantly more parasitized by helminths, whereas in cats living in the other collectivities involving confinement and with limited or no contact outdoors, protozoa infections were predominant. It is noteworthy to note that, in breeding catteries no helminth infection was detected. Giardia spp. was the most prevalent intestinal parasite reported, and both the cat specific (assemblage F), and assemblage A, regarded as potentially zoonotic, were identified. Concerning Cryptosporidium spp., only C. felis was detected. Finally, animal welfare was evaluated by quantifying fecal glucocorticoid metabolites (FGM), by two different sampling. Thus, an enzymoimmunoassay was previously validated for the specie and biological matrix of interest. Once validated, FGM were quantified, and the results were statistically analyzed. Breeding catteries showed the highest mean value of FGM, probably because of the physiological alterations during the reproductive process. Rescue shelters showed significantly higher levels than both catteries and feline colonies. The first two involved confinement, whereas feline colonies are related to free-ranging lifestyle.