El vídeo assaig com a pràctica artística en relació amb les teories de la globalitat (des del 1989 fins a l’actualitat)

Abstract

El plantejament d’aquesta tesi és relacionar el vídeo assaig amb la globalitat com una pràctica que evoluciona d’acord amb les possibilitats tècniques i les línies de pensament del seu temps, des d’un posicionament crític al sistema. El període d’estudi que es proposa, entre l’any 1989 i l’actualitat, ve determinat per un increment de les pràctiques del vídeo assaig en aquest període, però també perquè la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la dissolució de la URSS entre 1990 i 1991, marquen simbòlicament l' inici del procés de globalització. Per establir aquestes relacions, en primer lloc es formula una definició del vídeo assaig, se’n descriuen les característiques i s’analitzen les estratègies que utilitza per aproximar-se a la realitat i proposar-ne lectures alternatives, les quals evidencien que aquesta pràctica manté una sèrie de tensions i una actitud crítica amb el sistema dominant global, davant del qual proposa una construcció diversa de la realitat. El vídeo assaig es presenta doncs com un territori d'experimentació estètica amb clau social i política, tot i que, per descomptat, la dimensió crítica de l'art no és només exclusiva d'aquestes pràctiques. La constatació de les estratègies que utilitza fa pertinent considerar el vídeo assaig com una pràctica autoreflexiva, que incorpora un punt de vista personal i fa un ús lliure del llenguatge cinematogràfic. D’aquesta manera, l’autor més aviat s’entén com una entitat narrativa, una veu subjectiva, que s’emmarca en un discurs enunciat i estètic, que se situa en relació horitzontal amb el debat sobre les qüestions que tracta, per generar discurs. És important destacar que a partir del dispositiu audiovisual crític dels estudis visuals s'ha produït una revisió de la història a través de l'ús i la reedició de materials d'arxiu des de l’òptica actual, que permet reactualitzar-ne les lectures i obrir noves perspectives d’interpretació que han donat lloc a distàncies crítiques diverses. Un altre aspecte que contextualitza el desenvolupament del vídeo assaig és la transformació de les noves relacions a escala planetària, per la qual cosa s’observa una proximitat amb les preocupacions teòriques dels pensadors de la globalitat, especialment la transformació de la díade espai/temps, que ha

donat lloc a nous règims de temporalitat i ha transformat les relacions de pertinença i la manera com habitem l’espai, i que han provocat l’aparició de nous paradigmes, com el de glocal i ciutat global o els girs de conceptes com els de centralitat o frontera, així com una intensificació dels fluxos massius de persones i informació, que han repercutit en l’aparició de fenòmens d’hibridació, entre d’altres, aspectes tots ells que el vídeo assaig aborda. Així, s'emmarca en les manifestacions artístiques que es defineixen com a pràctiques estètiques i ètiques –de perfil dialògic–, que opten per l'enunciat com a llenguatge i aposten per una forta implicació subjectiva. Aquestes s'associen a estètiques de fragmentació, fragilitat, alteritat, disrupció o precarietat, entre d'altres, la qual cosa permet situar-les com a instruments polítics propositius i alhora subversius que contraresten el pensament únic. En aquest sentit, si l’art és activador de la política, el vídeo assaig ha esdevingut un dels reductes de la pràctica política contrahegemònica, capaç de creuar línies de pensament i filosòfiques, i situar-se en el pla de conceptes que pertanyen a altres imaginaris. Esdevé, doncs, més que una ruptura, un potencial de canvi, una ‘possibilitat de’, perquè no es mou a través dels elements estables, sinó dels inestables, no opera transformacions sinó que opera possibilitats d’agència. En aquest sentit moltes vegades no fa, no acaba, no tanca, no concreta, és manté en els intersticis, en la zona liminal, buscant la possibilitat de noves subjectivitats i noves articulacions.

This PhD research relates to video essay as an artistic practice that evolves according with the knowledge and technical capacities in its time, keeping a critical approach to the dominant system. The review covers the period from 1989 up to now, when it has been an increase of video essay practices, and symbolically marks the beginning of globalization with the fall of the Berlin Wall. To set these relations, there is a definition of video essay, describing its characteristics and strategies to approach reality and how proposes alternative readings, which indicate a series of tensions between this practice and the dominant global system. Video essay is therefore a territory of aesthetic experimentation in terms of social and political concerns. Its strategies allow to be considered as a self reflexive practice, with a personal point of view using freely cinematographic language. In so doing, the author is rather a narrative entity, a subjective voice, framed in a discourse of enunciation and aesthetic, opening new perspectives and diverse critical distances. Video essay shows particular interest for theoretical inquiries by thinkers of globalization, specially the transformation of the space/time dyad which led to new regimes of temporality and the way of inhabiting the space, that give rise to new subjectivities and paradigms such as glocal or global city, the turn of concepts such centrality or border, as well as an intensification of mass migration and flows of information, which have resulted in a phenomena of hybridization. Being related with aesthetics of disruption, precariousness, otherness or fragility, video essay is more likely to be understood as purposeful political tools, as well as subversive, challenging the one-track thought. As a trigger for policy, video essay is an appropriate place for counter-hegemonic policy practices, capable of crossing lines of knowledge and philosophy. It is, then, rather than a rupture, a potential for change, a ‘possibility for’, since doesn´t move trough stable elements but unstable, doesn’t change anything but brings capacity for action. In that sense, often neither finishes, nor ends, nor even pinpoints, but remains in the interstices, in the liminal area, searching for new subjectivities and articulations.