La teoria i la pràctica de la dramatització a l’escola: Revisió crítica d’una bibliografia per als docents (1917-2007)

Abstract

Aquesta tesi presenta un estudi crític sobre la concepció de la Dramatització a Catalunya i, per extensió, a l’Estat espanyol, en el període comprès entre 1917-2007. La metodologia que hem seguit per fer-ho és a través de l’anàlisi d’un corpus ampli de 92 publicacions (llibres i alguns capítols de llibres) que hem seleccionat com a rellevants per a dur a terme el nostre estudi. No serà, però, fins a finals dels anys 60 quan veurem que comencen a ser significatives les publicacions relacionades amb la dramatització o aquelles activitats relacionades amb el teatre a l’escola. Hem usat tres criteris bàsics (a banda d’altres més específics que es comentaran en el seu moment) per delimitar quines serien les publicacions que constituirien la base del corpus teòric-pràctic per a la nostra anàlisi. Es tracta de textos que: 1. Estaven disponibles en les biblioteques que apareixen en el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) (que inclou també les biblioteques de centres adscrits). 2. Van ser publicats abans de la fi del 2007 3. Estaven disponibles en català o castellà (ja sigui perquè estan escrits originalment en una d’aquestes llengües, ja sigui perquè s’hi van traduir). L’estudi no consisteix en saber en què es basa la docència de la dramatització dels mestres a l’escola però la hipòtesi metodològica que hem adoptat consisteix en considerar que la tasca real dels mestres en aquest terreny, i també la del professorat que els forma (dins el període estudiat), està estretament relacionada amb el corpus teòric-pràctic existent.

L’anàlisi dels documents sobre la teoria de la dramatització examinats ens ha permès arribar a conclusions força sorprenents que podem separar i sintetitzar en dos apartats: 1. Sobre el rerefons teatral dominant: La gran majoria dels autors es refereixen, implícitament o explícita, a un model determinat de teatre. Un model centrat, bàsicament, en el teatre tradicional, per tant en la convicció que només existeix un únic tipus de pràctica. 2. Sobre el rerefons pedagògic dominant: Està present, en la majoria dels autors estudiats, una concepció pedagògica de la dramatització que valora, per damunt de tot, la llibertat de l’alumne, l’espontaneïtat i la imaginació. Aquest marc en el que es promulga de ressituar el nen en un ambient de llibertat gairebé absoluta comporta, al nostre entendre, deixar de banda una pedagogia encaminada a desenvolupar la capacitat per assimilar coneixements nous. Relacionat amb els dos punts anteriors, podem detectar que hi ha una tensió entre dues pulsacions o dos pols: per una banda, la voluntat progressista d’usar la dramatització com espai per desenvolupar la llibertat, la creativitat i l’autoafirmació dels infants i, per altra banda, l’assumpció acrítica, i potser també inconscient (i en contra, a vegades, dels plantejaments teòrics explícits que s’han defensat) de trets d’una determinada concepció tradicional del teatre, que justament posa limitacions innecessàries a la llibertat i la creativitat que es pretén promoure.

Entenem, al terme de la recerca, que aquest nou coneixement adquirit hauria de permetre orientar una disciplina, una pràctica, uns rituals (i unes rutines) anomenades Dramatització que s’han anat construint per acumulació, per repetició, per còpia més o menys involuntària, sobre la base d’unes premisses ideològiques no sotmeses a cap crítica profunda. Aquesta tesi és un primer pas cap a aquesta necessària revisió crítica del discurs sobre la Dramatització. Fem notar que la nostra anàlisi se centra principalment en el que nosaltres creiem que són les mancances teòriques d’aquest discurs i no tant en posar de manifest les seves aportacions que, de ben segur, han estat altament positives en el sistema educatiu en els darrers cinquanta anys.

This thesis presents a critic study on the concept of school drama teaching in Catalonia and the whole of Spain between 1917 and 2007. The methodology that was followed for this thesis was to analyse a wide corpus of 92 publications – books and chapters of books – that were selected as relevant in order to carry out the study. However, publications relating to drama in schools are not significant until the end of the 60s. In order to limit our theoretical-practical corpus we used three basic criteria (and other more specific ones that will also be explained). Those are texts that: 1. Were available in the libraries that appeared in the Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) which also includes libraries of adscribed centres. 2. Were published before the end of 2007. 3. Were available in catalan or spanish (be it because they were originally written in those languages or because they were translated into them). The study does not consist in figuring out on what is the teaching of drama by school teachers based but the methodological hypothesis that was used consists in considering that the real work of teachers in this area and of the teachers that taught them (within the studied period) is closely related with the existing theoretical-practical corpus. The analysis of the documents on school drama teaching theory has allowed us to reach surprising conclusions that can be separated in two groups: 1. On the dominant theatrical background: Most authors refer implicitly or explicitly to a predetermined theatre model. A model basically based on traditional theatre, therefore considering that there is only one type of practice. 2. On the dominant pedagogical background: There is, in general, a pedagogical conception of dramatisation that values, above everything else, the freedom of the pupil, his spontaneity and imagination. This background in which it is sought to relocate the pupil in a free environment of almost complete freedom, means that the pedagogical aim to make children assimilate new knowledge is left behind. Relating to the two previous points, we can see a tension between two forces: on the one hand, a progressive will to use drama as a space to develop the pupil’s freedom, creativity and self-affirmation and, on the other hand, the acritical assumption and maybe also unconscious (and against theoretical point that have been defended) of traits of a determined traditional conception of theatre that limits unnecessarily the freedom and creativity that was supposed to be promoted. We understand, for this research project, that this new knowledge should make it possible to orientate a discipline and rituals (and also routines) called school drama teaching that have been built by cumulation, repetition, by copy (more or less intentional) on the basis of some ideological assumptions that were never under deep critique. This thesis is a first step towards a very much needed critical revision of discourse on school drama teaching. Please note that this analysis is mostly based on what we believe to be the theoretical failings of this discourse and not its contributions that have surely been highly positive in the school system within the last 50 years.