dc.contributor
Universitat de Barcelona. Departament de Química Orgànica
dc.contributor.author
Moyano i Baldoire, Albert
dc.date.accessioned
2019-10-16T09:29:00Z
dc.date.available
2019-10-16T09:29:00Z
dc.date.issued
1984-07-05
dc.identifier.uri
http://hdl.handle.net/10803/667664
dc.description.abstract
Els políedres regulars o "sòlids platònics" van fer la seva aparició en el món de la Ciència de la mà dels Pitagòrics fa més de 2500 anys, i gairebé des del principi es van relacionar amb el problema que podríem anomenar "protoquímic" de l'estructura última de la matèria.
En efecte, sembla que ja Empèdocles d'Agrigent (ca. 490-435 a. de C.) considerava que a cadascuna de les quatre "arrels" (l'aigua, l'aire, el foc, la terra) que constituïen els elements primordials -les combinacions dels quals engendraven totes les coses- li corresponia un políedre regular (icosàedre, octàedre, tetràedre, cub). La idea de que existia un cinquè element (l'èter) corresponent al quint sòlid Platònic (el dodecàedre) s'atribueix habitualment a Timeus de Locri, encara que és possible que Filolau (finals del s. 5è a. de C.) ja hagués avançat aquesta hipòtesi. Plató (428-348 a. de C.) recollí tots aquests conceptes dels seus predecessors, juntament amb la demostració de Teetetus d'Atenes (mort al 368 a. de C.) de que només són possibles cinc políedres regulars.
Aquests intents de construcció d'una teoria estructural de la matèria basada en els políedres regulars no tingueren continuació, car els sòlids platònics no trobaren lloc en la física d'Aristòtil (384-322 a. de C.); com aquest no admetia l'existència del buit, rebutjava tota correspondència entre els elements i els políedres regulars. Després d'Aristòtil, els políedres regulars no inspiraren més teories estructurals de la matèria, si bé jugaren un paper decisiu en la formulació de les lleis dels moviments planetaris per Kepler. En cert sentit, doncs, cal considerar-los a la base de tota l Ciència moderna.
En el camp de la Química inorgànica, la formació de "gàbies” o clusters polièdrics ha estat recentment identificada com a un fenomen important i amplament extès, i presenta interessants problemes tant des del punt de vista sintètic com estructural.
en_US
dc.format.extent
354 p.
en_US
dc.format.mimetype
application/pdf
dc.language.iso
cat
en_US
dc.publisher
Universitat de Barcelona
dc.rights.license
L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
dc.rights.uri
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
*
dc.source
TDX (Tesis Doctorals en Xarxa)
dc.subject
Síntesi orgànica
en_US
dc.subject
Síntesis orgánica
en_US
dc.subject
Organic synthesis
en_US
dc.subject
Compostos orgànics
en_US
dc.subject
Compuestos orgánicos
en_US
dc.subject
Organic compounds
en_US
dc.subject.other
Ciències Experimentals i Matemàtiques
en_US
dc.title
Contribució a la síntesi de poliquinans: funcionalització regio- i estereoselectiva de sistemes de cis-biciclo(3.3.0) octà
en_US
dc.type
info:eu-repo/semantics/doctoralThesis
dc.type
info:eu-repo/semantics/publishedVersion
dc.contributor.director
Serratosa, Fèlix, 1925-1995
dc.embargo.terms
cap
en_US
dc.rights.accessLevel
info:eu-repo/semantics/openAccess