El delito provocado, el agente provocador y la impunidad del sujeto provocado

Abstract

El punto de partida de esta investigación es una construcción jurisprudencial denominada “delito provocado”. Esta figura delimita un conjunto de supuestos en los que un sujeto que comete una infracción penal debe ser absuelto. En la práctica forense, el más relevante de todos ellos es aquel en que un policía, haciéndose pasar por consumidor de sustancias estupefacientes, solicita a un tercero la adquisición de una determinada cantidad de droga para, posteriormente, detenerlo en el momento de la transacción. A pesar de la frecuencia con la que nuestros tribunales aplican el “delito provocado”, tanto los elementos que definen su contenido como las razones que lo fundamentan resultan extremadamente difusas. Precisamente, el objetivo de este trabajo es tratar de aclarar los motivos que subyacen a esta construcción jurisprudencial y, a través de ellos, definir y sistematizar los casos en que la “provocación” de un delito debería comportar la impunidad de su autor. Para lograr este propósito se examinan otras figuras de contornos similares propias de tribunales extranjeros. Mediante su comparación se delimita el concepto de agente provocador y se formula el problema de por qué y cuándo su actuación debería comportar la impunidad del sujeto provocado. Tras descartar otros argumentos propuestos por la doctrina y la jurisprudencia, esta investigación culmina ofreciendo una fundamentación y delimitación de la impunidad del sujeto provocado que integra en su contenido la responsabilidad del agente provocador.

El punt de partida d'aquesta investigació és una construcció jurisprudencial anomenada "delicte provocat". Aquesta figura delimita un conjunt de supòsits en què un subjecte que comet una infracció penal ha de ser absolt. A la pràctica forense, el més rellevant de tots aquests és aquell en què un policia, fent-se passar per consumidor de substàncies estupefaents, sol·licita a un tercer l'adquisició d'una determinada quantitat de droga per, posteriorment, detenir-lo en el moment de la transacció. Malgrat la freqüència amb la qual els nostres tribunals apliquen el "delicte provocat", els elements que defineixen el seu contingut així com les raons que el fonamenten resulten extremadament difuses. Precisament, l'objectiu d'aquest treball és tractar d'aclarir els motius subjacents a aquesta construcció jurisprudencial i, a través d'ells, definir i sistematitzar els casos en què la "provocació" d'un delicte hauria de comportar la impunitat del seu autor. Per tal d'aconseguir aquest propòsit s'examinen altres figures de contorns similars pròpies de tribunals estrangers. Mitjançant la seva comparació es delimita el concepte d'agent provocador i es formula el problema de per què i quan la seva actuació hauria de comportar la impunitat del subjecte provocat. Després de descartar altres arguments proposats per la doctrina i la jurisprudència, aquesta investigació culmina tot oferint una fonamentació i delimitació de la impunitat del subjecte provocat que integra en el seu contingut la responsabilitat de l'agent provocador.

The starting point of this investigation is a case-law doctrine called “delito provocado”. This figure demarcates a set of cases in which a subject who commits a criminal offence must be acquitted. In legal practice, the most relevant case is that in which a police officer, posing as a narcotic drug user, requests a third party to purchase a certain quantity of drugs in order to arrest him at the time of the transaction. Despite the frequency with which the courts apply a “delito provocado”, both the elements defining its content and the reasons on which it is based are extremely diffuse. The aim of this work is to clarify the motives underlying this case-law doctrine and, through them, to define and systematize the cases in which the “provocation” of a criminal offence should lead to the impunity of its perpetrator. To achieve this purpose, other figures with similar contours typical of the courts of other countries are examined. By means of their comparison, the concept of entrapper (agent provocateur) is delimited and the problem of why and when their actions should lead to impunity of the entrapped is formulated. After rejecting other arguments proposed by criminal law scholarship and case-law, this investigation culminates by offering a foundation and delimitation of the impunity of the entrapped that integrates in its content the responsibility of the entrapper.