Enciclopedisme i cànon. La literatura moderna a Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura de Joan Andrés

Abstract

En el meu treball d'investigació analitzo l’estudi sobre la literatura universal de l’abate Joan Andrés i Morell (1740 Planes, Alacant – 1817, Roma), comprès en la seva magna obra: Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura (1882-1899). Es tracta d’una obra historiogràfica que esdevé una recopilació crítica del coneixement humà i dels principals inventors, creadors i investigadors que han destacat fins al segle XVIII. La repercussió d’aquesta obra és cabdal en vida de l’autor a l’Europa Occidental, però cau en l’oblit immediatament després de la seva mort i durant tot el segle XIX. No és fins a la segona meitat del segle XX que es comença a recuperar lentament el seu estudi. El meu objectiu principal ha estat caracteritzar el cànon particular d’Andrés, que no es formula explícitament sinó que emergeix de l’anàlisi de la seva obra enciclopèdica. En la valoració de les obres literàries, dels escriptors i en general dels diferents períodes culturals, l’escriptor valencià aplica un cànon que és essencialment il·lustrat i, per tant, lligat tant a la tradició estètica neoclassicista com als principis racionalistes i empiristes, sobre els quals s’erigeix la Il·lustració. M’ha interessat especialment la seva aplicació a les tres èpoques que conformen l’Edat Moderna: el Renaixement, el Barroc i la Il·lustració. Per tal d'entendre el seu pensament literari he analitzat també l’estudi que desenvolupa sobre algunes literatures precedents, especialment la grega i romana d’època clàssica, i dues literatures medievals, l'àrab i la catalano-provençal —entesa com una sola literatura. Aquest treball inclou també un breu estudi dels apunts d’Andrés sobre literatures llunyanes com l’escandinava, la xinesa, l’índia i la jueva. La sistematització que he efectuat de les seves valoracions literàries va precedit d’una explicació dels conceptes principals que vertebren la seva crítica literària: l’enciclopedisme, el comparatisme, la idea de progrés, la relació entre religió i literatura en la seva obra i la descripció del cànon neoclàssic, que m’ha permès permet definir la naturalesa del seu cànon particular. Joan Andrés esdevé precursor dels estudis comparatistes. En el meu treball he pretès establir les similituds i sobretot les diferències principals entre l’enciclopedisme francès i Dell’origine. Aquesta comparació abasta àmbits diversos com la religió, l’epistemologia o la refutació d’algunes de les bases que sustenten l’hegemonia cultural francesa, com per exemple el concepte de progrés.

En un moment en què a Europa triomfa l’esperit enciclopedista de la Il·lustració, la recopilació d’informació va acompanyada d’una interrelació de tot el saber. El mètode comparatista de Joan Andrés és de gran interès perquè posa en relació gran nombre de termes de comparació. La valoració de les obres i dels autors s’estableix des de tres marcs comparatius: el gènere literari, l’època i la nacionalitat. L'escriptor és avaluat tenint en compte el propòsit essencial de la literatura des de l'òptica il·lustrada: la instrucció i el gaudi. Andrés demana la conjunció d'aprenentatge i d'entreteniment, seguint la lectura canònica d'Horaci, però els seus comentaris revelen una interpretació diferent: el plaer és l'eina indispensable per arribar a la instrucció, que esdevé l'objectiu principal de la literatura perquè està vinculada a la idea il·lustrada de progrés. Al mateix temps relaciona el gaudi no només amb la diversió sinó amb l'efecte d'emocionar el públic o el lector, una idea que està en consonància amb la importància que es concedeix a les emocions i al receptor en la teoria literària de la segona meitat del segle XVIII. El prestigi que mantenen els escriptors entre els crítics il·lustrats i la influència que han exercit en la història literària són factors que incideixen també en la seva valoració. A partir d’aquest plantejament he pogut establir el seu sistema de valoració i constatar les qualitats que considera essencials d’una obra literària, que he examinat en funció dels gèneres i de les literatures més destacades. Finalment he examinat quatre escriptors que considero paradigmàtics en el seu estudi: Ariosto, Shakespeare, Lope de Vega i Voltaire. En resum, en aquesta investigació he pogut exposar la complexitat del seu pensament, discernir les bases teòriques de les seves valoracions i establir els criteris que empra per constituir el seu cànon literari.

The objective of this research is to analyse the literary thought of Joan Andrés i Morell in his great work Dell'origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura (1782-1799). For this purpose I will attempt to systematize his judgements and to point out which aspects are traditional and which are innovative within the framework of neoclassical poetics, taking into consideration that at the end of the century in Italy and Spain neoclassicism was becoming more and more heterodox, reflecting the aesthetic and literary transformations of the period. Joan Andrés’ magnum opus, aims to offer up examples of model authors to serve as a reference points for future writers. Andrés assesses authors and literary works both critically and comparatively, from three different perspectives: time period, nation, and literary genre. His commentaries facilitate the establishment of a hierarchy of authors for each of these comparative frameworks and ultimately lay down universal models. The factors that determine an author’s quality largely relate to their concept of literature, their recognition from other literary writers and critics, to classicist poetics, and the author’s own sensitivity, which is partly innate. Andrés’ assessment of writers incorporates an enlightenment understanding of the essential purpose of literature: of instruction and enjoyment. Enjoyment is not just associated with fun, it is also linked to the effect of moving the audience, an idea which is certainly in keeping with the importance granted to the emotions and the audience in the literary theory of the second half of the 18th century. The prestige afforded to writers from enlightenment critics and the influence they exerted on literary history are factors that also influence his assessment. Regarding classicist poetics, Andrés considers how knowledge of literary theory and models allows authors to identify the essential qualities of a work and its adaptation to its given genre. This last procedure encompasses aspects such as theme choice, plot development, character type, and the specific purpose the work is supposed to fulfil. Notwithstanding the above, Andrés values authorial qualities capable of creating beauty and maintaining the audience’s interest beyond the scope of neoclassical poetics.