Slow Media and Religion. The New New Journalism as an Agora for Understanding

Abstract

Entendre’ns. Aquest és un dels reptes de la societat actual, globalitzada, digitalitzada i en continu flux de moviments. Tot complint la seva funció social, els mitjans de comunicació són l’àgora de trobada d’idees, pensaments, mentalitats i interessos diferents que precisament entren en diàleg per entendre’s. Malgrat tot, el paper tradicional del periodisme està en controvèrsia des de finals de la dècada dels noranta amb l’arribada de la xarxa. Canvis en rutines, models de negoci, noves plataformes han obert un paradigma revolucionari, que comporta també greus conseqüències. Així, les fake news i els discursos d’odi cap a l’Altre ja són paraules clau recurrents a moltes capçaleres. En aquest entorn, el periodisme narratiu no ha perdut la seva essència. Deixa de banda les prerrogatives del món digital, obvia les bases del periodisme informatiu i posa el focus en les normes del Nou Periodisme que noms com Lillian Ross, Tom Wolfe, Joan Didion o Gay Talese van establir; expliquen la realitat amb les eines de la literatura. Donen a conèixer les històries humanes, posen cara als conceptes i desperten l’empatia del públic cap als temes que tracten, especialment, aquells més complexos. Les religions, el diàleg intercultural i interreligiós estan entre aquests. En aquest sentit, les diferències entre cultures, nacionalitats i confessions es manifesten socialment, política i econòmica. Estereotips o prejudicis estan darrere de relacions humanes i comporten conseqüències a nivell personal, però també a nivell polític i internacional. Aquesta tesi doctoral analitza, per un costat, les característiques del periodisme narratiu, lent i literari, adaptades al món digital ràpid, efímer i líquid. Es pregunta com es desenvolupa, per què pot sobreviure i crear nous models de negoci tot incomplint les normes del món digital i qui són i com són els responsables de tal pràctica: els periodistes narratius. D’altra banda, es posa a prova aquest gènere com a espai d’activisme a través del coneixement. Pot el periodisme narratiu fer-nos conèixer millor l’Altre? Les tècniques d’aquest gènere permeten que el públic s’interessi i empatitzi amb els temes tractats? Com influeix la digitalització en aquesta funció? Som davant un gènere que subratlla la funció social del periodisme i fomenta el diàleg? Aquestes preguntes es responen a través de 38 entrevistes en profunditat a periodistes narratius com Leila Guerriero, Ted Conover, Jon Lee Anderson o Larissa MacFarquhar, 75 anàlisis de contingut de les revistes triades com a mostra —Jot Down, Gatopardo y The New Yorker¬¬— així com l’estudi de les 19 webs catòliques més influents segons el rànquing Alexa. Amb tot plegat, es tracta d’una dissertació que apropa dos móns aparentment allunyats, basteix ponts i suggereix que el periodisme narratiu és un espai per conèixer millor l’Altre, tot aportant coneixement i obrint així la trobada i el diàleg per a un món millor.

Entenderse. Este es uno de los retos de la sociedad actual, globalizada, digitalizada y en continuo flujo de movimientos. Cumpliendo su función social, los medios de comunicación son el ágora de encuentro de ideas, pensamientos, mentalidades e intereses distintos que precisamente entran en diálogo para entenderse. Sin embargo, el papel tradicional del periodismo está en controversia desde finales de la década de los noventa con la llegada de la red. Cambios en rutinas, modelos de negocio, nuevas plataformas han abierto un paradigma revolucionario, que conlleva también, graves consecuencias. Así, las fake news y los discursos de odio hacia el Otro ya son palabras clave recurrentes en muchas cabeceras. En este entorno, el periodismo narrativo no ha perdido su esencia. Deja de lado las prerrogativas del mundo digital, obvia las bases del periodismo informativo y pone el foco en las normas del Nuevo Periodismo que nombres como Lillian Ross, Tom Wolfe, Joan Didion o Gay Talese establecieron; explican la realidad con las herramientas de la literatura. Dan a conocer las historias humanas, ponen rostro a los conceptos y despiertan la empatía del público hacia los temas que tratan, especialmente, aquellos más complejos. Las religiones, el diálogo intercultural e interreligioso están entre ellos. En este sentido, las diferencias entre culturas, nacionalidades y confesiones se manifiestan social, política y económicamente. Estereotipos y prejuicios están detrás de relaciones humanas y conllevan consecuencias a nivel personal, pero también a nivel político e internacional. Esta tesis doctoral analiza, por un lado, las características del periodismo narrativo, lento y literario, adaptadas al mundo digital rápido, efímero y líquido. Se pregunta cómo se desarrolla, por qué puede sobrevivir y crear nuevos modelos de negocio incumpliendo las normas del mundo digital y quiénes son y cómo son los responsables de semejante práctica: los periodistas narrativos. Por el otro, se pone a prueba este género como espacio de activismo a través del conocimiento. ¿Puede el periodismo narrativo hacernos conocer mejor al Otro? ¿Las técnicas de este género permiten que el público se interese y empatice con los temas tratados? ¿Cómo influye la digitalización en esta función? ¿Estamos ante un género que subraya la función social del periodismo y fomenta el diálogo? Estas preguntas se responden a través de 38 entrevistas en profundidad a periodistas narrativos como Leila Guerriero, Ted Conover, Jon Lee Anderson o Larissa MacFarquhar, 75 análisis de contenido de las revistas escogidas como muestra —Jot Down, Gatopardo y The New Yorker¬¬— así como el estudio de las 19 webs católicas más influyentes según el ránquing Alexa. Con todo, se trata de una disertación que une dos mundos aparentemente alejados, tiende puentes y sugiere que el periodismo narrativo es un espacio para conocer mejor al Otro, aportando conocimiento y abriendo así el encuentro y el diálogo para promover un mundo mejor.

Understand and be understood. This is one of the challenges of today's, globalized, digitized society in a continuous state of flux. In fulfilling its social function, media are an agora – a meeting place and mixing pot of different ideas, thoughts, mentalities and interests that deploy dialogue to understand each other. Journalism’s traditional role has been controversial since the late 1990s with the advent of Internet. Transformations in routines and business models, together with the appearance of new platforms, have spawned a rebellious paradigm, with momentous and far-ranging consequences. This includes fake news and hate speech towards the Other, which already recurrently appear as keywords in many headlines. In this environment, narrative journalism has not lost its essence. It has sidestepped the prerogatives of the digital world, and avoided being trapped in the informative journalism past. It has successfully remained focused on the norms of the New Journalism that well-known authors such as Lillian Ross, Tom Wolfe, Joan Didion and Gay Talese established; they explain reality using the tools of literature. They broadcast human stories, put a face to the concepts and arouse the public's empathy towards the topics they deal with, especially the more complex ones. Religions and intercultural and interreligious dialogue are among these. In this sense, the differences between cultures, nationalities and religions manifest themselves socially, politically and economically. Stereotypes and prejudices are negative driving forces behind human relationships with considerable consequences, not only on a personal level. This doctoral thesis analyses, on one hand, the characteristics of narrative, slow and literary journalism, adapted to the fast, ephemeral and liquid digital world. It ponders how it develops, how it is able to survive, thrive and create new business models in breach of the rules of the digital world. Just as importantly, it deliberates on those who are responsible for such practices: narrative journalists. On the other hand, this genre is tested as a space for activism through knowledge. Can narrative journalism help us know the Other better? Do the techniques of this genre allow the public at large to be interested in, and empathize with, the topics discussed? How does digitalization influence this function? Are we dealing with a genre that underlines the social function of journalism and encourages dialogue? These questions are answered through 38 in-depth interviews with narrative journalists such as Leila Guerriero, Ted Conover, Jon Lee Anderson and Larissa MacFarquhar, 75 content analysis of the magazines chosen as sample -Jot Down, Gatopardo and The New Yorker- as well as the study of the 19 most influential Catholic websites according to the Alexa ranking. Nevertheless, it is a thesis that unites two seemingly distant worlds, builds bridges and suggests that narrative journalism is an apt space for getting to know the Other better, contributing knowledge and thus promoting encounter and dialogue for a better world.