La reafirmació política de falange dins el règim franquista als anys cinquanta

Abstract

Aquesta tesi doctoral s’inscriu en la corrent historiogràfica que considera que FET y de las JONS, la Falange, va tenir una rellevància fonamental al llarg dels gairebé quaranta anys que va durar el règim franquista. El Partit Únic, a nivell polític i institucional, mantingué una posició central en la dictadura gràcies a la seva aportació d’una doctrina, d’un discurs d’autojustificació i de legitimació político-social nacionalsindicalista, d’unes institucions de control, enquadrament, organització, mobilització i presència social, i gràcies a ésser un organisme impulsor de potents projectes polítics de present i futur. En aquesta permanència fou crucial la reafirmació que dugué a terme a la dècada dels anys cinquanta, en particular entre el 1951 i el 1957, de la qual la present investigació s’ocupa. La Falange, després de la Segona Guerra Mundial, va continuar sent l’únic grup de poder del Nuevo Estado amb, a diferència d’altres elits franquistes, una presència política que abastava tots els espais administratius i de gestió, així com de contacte entre Estat i societat. Partint d’aquesta posició, la tesi mostra i analitza com, superat un període de greu ostracisme internacional per a la dictadura als darrers anys quaranta, FET-JONS va tornar a batallar per a la seva hegemonia total en el règim, va reivindicar diverses necessitats polítiques pròpies de la modernitat per a garantir la continuïtat del sistema dirigit per Franco, i va manifestar una notable diversitat interna en forma de propostes que no sempre imitaven aquelles consignes dictades des de la cúpula de l’organització. Aquest treball contribueix igualment a esclarir com, malgrat es frustraren els projectes falangistes de màxims, en cap cas es va produir una derrota definitiva del Partit en el si del franquisme, tal i com ha suggerit altra historiografia, sinó més aviat una consolidació institucional del mateix.

This doctoral thesis is enrolled in the historiographic current which considers that FET y de las JONS, Falange, had a fundamental relevance during the nearly forty years of the Francoist regime. The Single Party would maintain a central position in the dictatorship, in a political and institutional level, thanks to its contribution of a doctrine, a self-justificative and politico-social National-Syndicalist legitimizing discourse, institutions of control, framing, organization, mobilization and social presence and also thanks to being an organism that bolstered strong political projects for present and future. In this permanence the reaffirmation that took place during the decade of the fifties, particularly during 1951 and 1957, on which this investigation focuses, was crucial. After the Second World War Falange continued to be the only power group of the Nuevo Estado, differing from other Francoist elites in the fact that their political presence comprised every space of administration and management as well as in the meeting points between State and society. Moving on from there, this thesis shows and analyses how, having overcome a period of great international ostracism towards the dictatorship in the late forties, FET-JONS struggled once again for its total hegemony in the regime, claiming for several political necessities thought for the modern time to grant continuity to the system lead by Franco and manifesting a remarkable internal diversity in the form of approaches which did not always follow the slogans dictated from the head of the organisation. This paper contributes in clarifying how, despite the frustration of the main Falangist projects, the party did not suffer, by any means, a final defeat within Francoism, as other historiographic schools have suggested, but it rather saw an institutional consolidation of itself.