Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals
La sobirania alimentària (SA) va ser reconeguda com a objectiu estratègic en la Constitució del 2008, durant el govern de Rafael Correa. No obstant això, durant aquest govern, l’avanç del model capitalista en el tema agro i els processos d’acumulació de les elits econòmiques del sector es va expandir, amb una sèrie d’efectes negatius per a la SA del país. D’una banda, el moviment agroecològic va aconseguir expandir-se i multiplicar experiències agroecològiques a nivell nacional. La present tesi s’emmarca en un dels dilemes que envolta la sobirania alimentària: la coexistència de models oposats. Exploro els actors i les estratègies de poder vinculades a l’Estat, a nivell general i en el cas de la palmera d’oli, que han viabilitzat la seva expansió durant el govern progressista de Correa. D’altra banda, identifico i analitzo els actors i les estratègies de resistència que han permès ampliar l’agroecologia, a través del cas del Colectivo Agroecológico del Ecuador, i indago la possibilitat de contrahegemonia de l’agroecologia. Per a aquesta anàlisi, utilitzo el territori, definit des de la geografia crítica, com a unitat d’anàlisi, i l’emmarco en la disputa de territoris materials i immaterials. Des d’un marc foucaultià, argumento que, durant el govern de Correa, la creació del règim de veritat, viabilitzada per la relació poder-saber-discurs, hauria estat una estratègia d’èxit per a mantenir l’hegemonia dels grups econòmics del sector agroalimentari, territorialitzar-se i acumular. Això, a costa de la desterritorialització del model de la SA, a través de: disposar de terra i mà d’obra pagesa; promoure un model dependent d’agroquímics; aprofundir l’agroexportació, incrementant la dependència a les importacions; la producció de patrons de consum servils a aquesta expansió. En el cas de la palma, la desterritorialització de la pagesia ocorre per despossessió amb violència directa i indirecta, i per transformació de la pagesia. En aquest sector, s’exerceix un biopoder en determinar la salut i la mort de la població a través dels patrons de producció i consum. D’altra banda, sota un marc gramscià, proposo la noció de geometria de resistència per entendre el sentit relacional que té la producció del territori agroecològic, basat en la solidaritat, la col·laboració i els altres coneixements. Sostinc que el Colectivo Agroecológico del Ecuador (CAE) es constitueix en un subjecte polític que ha aconseguit processos de resistència i territorialització a través d’estratègies polític-espacials i la construcció de subjectes polítics a través de: i. el des-disciplinament de les ments, ii. l’auto-reconeixement i l’auto-valoració com a agents de transformació; iii. el sentit de pertinença d’un subjecte col·lectiu, i iv. la pràctica agroecològica en si mateixa. La territorialització de l’agroecologia fomenta una forma de bio-emancipació, en alliberar la soci-naturalesa de les pràctiques capitalistes. Per últim, argumento que la tendència conjuntural de l’articulació de les organitzacions indígenes i pageses, i un aprofundiment de la relació organitzacions-Estat basada en interessos partidaris\/sectaris ha estat fomentada al llarg de la història per diversos esdeveniments\/formes de revolució passiva. Aquestes serien causa del seu afebliment i desarticulació, sent el principal impediment per a la consolidació d’un bloc històric no conjuntural, i impossibilitant posicionar la sobirania alimentària i l’agroecologia com un model contra-hegemònic.
La soberanía alimentaria (SA) fue reconocida como objetivo estratégico en la Constitución del 2008, durante el gobierno de Rafael Correa, sin embargo, durante éste el avance del modelo capitalista en el agro y los procesos de acumulación de las élites económicas del sector, se expandió, con una serie de efectos negativos para la SA del país. Por otro lado, el movimiento agroecológico logró expandirse y multiplicar experiencias agroecológicas a nivel nacional. La presente tesis se enmarcada en uno de los dilemas que rodea a la soberanía alimentaria: la coexistencia de modelos opuestos. Exploro los actores y estrategias de poder vinculadas al Estado, a nivel general y en el caso de la palma aceitera, que han viabilizando su expansión durante el gobierno progresista de Correa. Por otro lado, identifico y analizo los actores y las estrategias de resistencia que han permitido ampliar la agroecología, a través del caso del Colectivo Agroecológico del Ecuador, e indago la posibilidad de contrahegemonía de la agroecología. Para este análisis utilizo al territorio, definido desde la geografía crítica, como unidad de análisis, y lo enmarco en la disputa de territorios materiales e inmateriales. Desde un marco Foucaultiano, argumento que durante el gobierno de Correa la creación del régimen de verdad, viabilizada por la relación poder-saber-discurso, habría sido una exitosa estrategia para mantener la hegemonía de los grupos económicos del sector agroalimentario, territorializarse y acumular. Esto, a costa de la destrerritorialización del modelo de la SA, a través de: disponer tierra y mano de obra campesina; promover un modelo dependiente de agroquímicos; profundizar la agroexportación, incrementando la dependencia a las importaciones; la producción de patrones de consumo serviles a está expansión. En el caso de la palma, la desterritorialización del campesinado ocurre por desposesión con violencia directa e indirecta y por transformación del campesinado. En este sector se ejerce un biopoder al determinar la salud y muerte de la población a través de los patrones de producción y consumo. Por otro lado, bajo un marco Gramsciano, propongo la noción de geometría de resistencia para entender el sentido relacional que tiene la producción del territorio agroecológico, basado en la solidaridad, la colaboración, y los otros conocimientos. Sostengo que el Colectivo Agroecológico del Ecuador (CAE) se constituye en un sujeto político que ha logrado procesos de resistencia y territorialización a través de estrategias político-espaciales y la construcción de sujetos políticos a través de: i. el des-disciplinamiento de las mentes, ii. el auto-reconocimiento y auto-valoración como agentes de transformación; iii. el sentido de pertenencia de un sujeto colectivo; y iv. la práctica agroecológica en sí. La territorialización de la agroecología fomenta una forma de bio-emancipación, al liberar a la socio-naturaleza de las prácticas capitalistas. Por último, argumento que la tendencia coyuntural de la articulación de las organizaciones indígenas y campesinas, y una profundización de la relación organizaciones-Estado basada en intereses partidarios\/sectarios, ha sido fomentada a lo largo de la historia por varios eventos\/formas de revolución pasiva. Estas serían causa de su debilitamiento y desarticulación, siendo el principal impedimento para la consolidación de un bloque histórico no coyuntural, e imposibilitando posicionar a la soberanía alimentaria y a la agroecología como un modelo contra-hegemónico.
Food sovereignty (FS) was recognized within the 2008 Ecuadorian Constitution, under the presidency of Rafael Correa, as a strategic objective. However, during this period both the agroindustrial sector as well as accumulation of the economic elite sectors under a capitalist model expanded, resulting in a series of negative effects in relation to FS nationally. On the other hand, the agroecological movement also managed to expand and increase its experiences at a national level. This thesis is centred on one of the dilemmas surrounding food sovereignty: the coexistence of opposing models. I explore actors and strategies of power, linked to the State in general and specifically in relation to the case of palm oil which saw a boom during the self-proclaimed progressive government of Correa. On the other hand, I identify and analyse both actors and strategies of resistance that have enabled the agroecological movement to expand, through the specific case of the Colectivo Agroecol\u00F3gico del Ecuador. I explore the possibility of agroecology counterhegemony. For this analysis I use territory, defined within critical geography , as unit analysis, and frame this in relation to a material and immaterial territorial dispute. From a Foucauldian perspective, I develop the argument that under the government of Correa the creation of a regime of truth, made viable through the power-knowledge-discourse relationship was a successful strategy in order for the food industry economic groups to maintain their hegemonic power, further territorializing and accumulating. This was conducted by the deterritorialization of the FS model, via: making land and cheap labour available; promoting agrochemical dependency; entrenching agroexports, increasing dependency on imports; and consumption patterns functional to this expansion. In the case of palm oil, peasant deterritorialization occurs via dispossession by direct and indirect violence, and peasant transformation. In this sector a biopower is imposed determining the health and death of the population via patterns of production and consumption. On the other hand, under a Gramscian perspective, I propose the notion of ‘resistance geometry’, to understand the relational sense of the production of agroecological territory, based on solidarity, collaboration and the use of other forms of knowledge. I argue that the Colectivo Agroecol\u00F3gico del Ecuador (CAE) constitutes itself as a political subject that has achieved processes of resistance and territorialisation through diverse spacial-political strategies. Additionally, the action repertories of CAE, promotes the production of political subjects via the following: i undisciplining minds, ii. self-recognition and re-valuing as agents of transformation; iii. sense of belonging as a collective subject; and iv. agroecological practice in itself. The territorialisation of agroecology promotes a bio-emancipation process by socio-nature liberation from capitalist practices. Finally, I argue that the tendency of political conjuncture articulating indigenous and peasant organizations as well as the deepening of State-social organization relationships based on sectorial\/party political interests, has been promoted throughout history by various events\/forms of passive revolution. This would be the main reasons for the weakening and disarticulation of the organizational process of social organizations, impeding the consolidation of a non-political conjunctural historical power in order to position food sovereignty and agroecology as a counterhegemonic model.
Agroecologia i sobirania alimentària; Agroecología y soberanía alimentaria; Agroecology and food sovereignty; Disputa de territoris; Disputa de territorios; Dispute of territories; Estratègies de resistència; Estrategias de resistencia; Resistance strategies
504 – Environmental sciences
Ciències Experimentals