Usos dubtosos en l'estàndard dels mitjans de comunicació de massa

Abstract

La matèria d’estudi d’aquesta recerca és la varietat estàndard planificada i difosa pels mitjans de comunicació de massa catalans. L’objecte d’estudi d’aquesta tesi doctoral el constitueixen els usos dubtosos que sorgeixen en el llenguatge periodístic. Entenem per “ús dubtós” un element lingüístic de l’estàndard que els professionals dels mitjans fan servir com una estratègia discursiva perquè els sembla que així apugen la formalitat del discurs, però que en molts dels enunciats no és adequat i arracona formes més precises. Majoritàriament l’ús dubtós no s’ajusta a la prescripció normativa, malgrat que en el cas que ens ocupa aquest punt de vista no és determinant, sinó que és més aviat el de l’adequació a l’estil dels mitjans de comunicació (que requereix claredat, concisió, precisió i senzillesa) el que el fa qüestionable. Per tant, el nostre objecte d’estudi es gesta en la fase de l’elaboració funcional de la llengua, especialment en el cultiu. Aquest fenomen ha estat detectat per diversos autors i mitjans de comunicació (en els seus llibres d’estil), però no ha estat mai delimitat clarament. Els noms amb què se sol anomenar el nostre objecte d’estudi, en les obres que s’hi han referit, són “fórmules estereotipades”, “clixés”, “tòpics”, “falques”, “mots crossa” o “comodí”, “journalese”...

Aquesta investigació es basa en un corpus dels set mitjans de més audiència que utilitzen el català com a llengua vehicular: TV3, el circuit català de TVE, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara i Nació Digital. N’hem tingut en compte diversos programes i seccions: informatius, magazins informatius i d’entreteniment, notícies de diferents àmbits (política, internacional, societat, cultura...) i articles d’opinió. A partir del buidatge d’aquest corpus, hem analitzat els tres casos amb més freqüència d’aparició de les quatre categories d’ús dubtós que hem fixat a partir de l’anàlisi de les obres especialitzades en llenguatge periodístic de referència que en parlen i els manuals d’estil més importants, sobretot del domini lingüístic català però també de l’àmbit espanyol i anglès. També hem establert vuit condicions (sis d’obligatòries i dues d’opcionals) que ha de complir cada cas per esdevenir un ús dubtós.

Els resultats més destacats són que els dotze casos analitzats compleixen les condicions obligatòries i la gran majoria, les opcionals. Les categories i els dotze casos corresponents són els següents: les impropietats (líder, assegurar i comentar), els tòpics d’expressió (des de, davant i després de), els operadors (tema, una mica i per part de) i les metàfores gastades (nom, gest i protagonista). Principalment són una innovació de la llengua sorgida per un significat perifèric, eclipsen solucions més adequades, els fan servir diversos professionals dels mitjans, apareixen en situacions comunicatives formals, s’expandeixen en contextos diferents, ocasionen frases estridents per poc naturals i, opcionalment, són una interferència (de manera que eliminen trets genuïns d’una llengua subordinada com el català), i els llibres d’estil els recullen. D’una altra banda, oferim una llista de cinquanta casos, separats per aquestes quatre categories, que no han estat analitzats però que provisionalment compleixen les condicions per ser usos dubtosos.

La materia de estudio de esta investigación es la variedad estándar planificada y difundida por los medios de comunicación de masa catalanes. El objeto de estudio de esta tesis doctoral lo constituyen los usos dudosos que surgen en el lenguaje periodístico. Entendemos por “uso dudoso” un elemento lingüístico del estándar que los profesionales de los medios utilizan como una estrategia discursiva porque les parece que así suben la formalidad de su discurso, pero que en muchos de los enunciados no es adecuado y arrincona formas más precisas. Mayoritariamente el uso dudoso no se ajusta a la prescripción normativa, a pesar de que en el caso que nos ocupa este punto de vista no es determinante, sino que es más bien el de la adecuación al estilo de los medios de comunicación (que requiere claridad, concisión, precisión y sencillez) el que lo hace cuestionable. Por lo tanto, nuestro objeto de estudio se gesta en la fase de la elaboración funcional de la lengua, especialmente en el cultivo. Este fenómeno ha sido detectado por varios autores y medios de comunicación (en sus libros de estilo), pero no ha sido delimitado claramente nunca. Los nombres con los que se suele llamar nuestro objeto de estudio, en las obras que se han referido, son “fórmulas estereotipadas”, “clichés”, “tópicos”, “muletillas”, “latiguillos”, “comodines”, “journalese”...

Esta investigación se basa en un corpus de los siete medios de más audiencia que utilizan el catalán como lengua vehicular: TV3, el circuito catalán de TVE, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara y Nació Digital. Hemos tenido en cuenta diversos programas y secciones: informativos, magazines informativos y de entretenimiento, noticias de diferentes ámbitos (política, internacional, sociedad, cultura ...) y artículos de opinión. A partir del vaciado de este corpus, hemos analizado los tres casos con más frecuencia de aparición de las cuatro categorías de uso dudoso que hemos fijado a partir del análisis de las obras especializadas en lenguaje periodístico de referencia que hablan y los manuales de estilo más importantes, sobre todo del dominio lingüístico catalán, pero también del ámbito español e inglés. También hemos establecido ocho condiciones (seis obligatorias y dos opcionales) que debe cumplir cada caso para convertirse en un uso dudoso.

Los resultados más destacados son que los doce casos analizados cumplen las condiciones obligatorias y la gran mayoría, las opcionales. Las categorías y los doce casos correspondientes son los siguientes: las impropiedades (líder, assegurar y comentar), los tópicos de expresión (des de, davant y després de), los operadores (tema, una mica y per part de) y las metáforas gastadas (nom, gest y protagonista). Principalmente son una innovación de la lengua surgida por un significado periférico, eclipsan soluciones más adecuadas, los usan varios profesionales de los medios, aparecen en situaciones comunicativas formales, se expanden en contextos diferentes, ocasionan frases estridentes por poco naturales y, opcionalmente, son una interferencia (por tanto, eliminan rasgos genuinos de una lengua subordinada como el catalán), y los libros de estilo los recogen. Por otra parte, ofrecemos una lista de cincuenta casos, separados por estas cuatro categorías, que no han sido analizados pero que provisionalmente cumplen las condiciones para ser usos dudosos.

The subject of this research is the Catalan language standardized variety planned and disseminated by the mass media. The object of study of this doctoral thesis is the doubtful uses that arise in journalistic language. We understand by “doubtful use” a linguistic element of the standard that media professionals use as a discursive strategy because it seems to them that they thus increase the formality of their discourse. Nevertheless, in many of the sentences they are not adequate and put aside more precise forms. In many cases, doubtful uses do not strictly adhere to normative prescription, although this view is not decisive, but rather that of adaptation to the style of the media (which requires clarity, conciseness, accuracy and simplicity) that makes it questionable. Therefore, our object of study focuses on the phase of the functional elaboration of the language, especially in its cultivation. This phenomenon has been detected by several authors and media outlets (in their style books); however, it has never been characterized but has rather been considered in different ways. The names our object of study usually receive in the works that have been referred to are “stereotyped formulas”, “topics”, “clichés”, “jargon”, “hackneyed” or “joker words”, “journalese”...

This research is based on a corpus of the seven most popular media outlets that use Catalan as their vehicular language: TV3, the Catalan TVE circuit, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara and Nació Digital. We have taken into account various programs and sections: news programs, informative and entertainment magazines, articles dealing with different fields (politics, international, society, culture ...) and opinion pieces. After draining this corpus, we have analysed the three most common cases out of the four categories of doubtful use which we have previously established by analysing the specialised works in the journalistic language of reference and the most important style manuals, above all from the Catalan linguistic area but also from the Spanish and the English scope. We have also established eight conditions (six mandatory and two optional) that must be met in each case to become a doubtful use.

The most remarkable results are that all of analysed meet the mandatory conditions, and so do the vast majority of the optional. The categories and the twelve corresponding cases are the following: the improprieties (líder, assegurar and comentar), the expression clichés (des de, davant and després de), the operators (tema, una mica and per part de) and the stale metaphors (nom, gest and protagonista). They mainly are a language innovation arising from a peripheric meaning, they overshadow more appropriate solutions, they are used by various media professionals, appear in formal communication situations, expand in different contexts, cause strident phrases which are unnatural and, optionally, are an interference (insofar as they eliminate genuine features of a subordinate language like Catalan) and are compiled in style books. On the other hand, we offer a list of fifty cases separated in four categories that have not been analysed but that temporarily fulfil the conditions to be considered doubtful uses.