Madres y matronas: prácticas y políticas reproductivas en el distrito Sikka de la Isla de Flores, Indonesia

Abstract

Mares i llevadores: pràctiques i polítiques reproductives al districte Sikka de l'illa de Flores, Indonèsia analitza com les polítiques reproductives globals permean la comunitat Sikka generant canvis en les creences, rituals i pràctiques reproductives. Per a això, aquesta investigació, se centra principalment en les interaccions de bidan (llevadores biomèdiques), du'a rawin (llevadores amb coneixement local) i mares rurals, per analitzar si i de quina manera s'han modificat els processos reproductius en el districte Sikka.

Observar les pràctiques reproductives com a clau per accedir a la vida social de la comunitat, i, en concret, d'aquests col·lectius femenins, permet mostrar no només els canvis produïts o en procés, sinó també els aspectes més valorats de les seves pràctiques reproductives culturals (Davis -Floyd & Sargent 1997b, Ginsburg & Rapp 1995b); entre ells, el deure de transmetre el Adat (coneixement local) com a forma de reciprocitat i agraïment a la comunitat ancestral pel regal de la vida (Butterworth 2008).

Per entendre aquest context, cal conèixer la història de país. Des de la independència d'Indonèsia el 1945, els diferents governs han tractat de construir una identitat nacional a partir de la gran diversitat cultural de país a través de mecanismes com el Pancasila, base filosòfica de l'Estat, basat en el lema "Unitat en la diversitat" i el terme Gotong Royong o "cooperació mútua", animant a que les comunitats prioritzin una nació comuna a les seves diferències (Bowen 1986).

Als anys 80, el país es va sumar a la comunitat internacional en el treball de reduir la seva alta mortalitat materna, intentant assolir els objectius internacionals mitjançant l'estratègia global d'augmentar el nombre de bidan i reemplaçar a les dukun bayi (Niehof 2014). No obstant això, el 1999, es va produir un canvi substancial amb la descentralització democràtica de les seves polítiques que donaven flexibilitat a l'aplicabilitat de les mateixes d'acord a les necessitats locals (Hull & Adioetomo 2002, Magrath 2016).

Paral·lelament, des dels anys 2000, es reconeix la importància de les TBAs en les diferents cultures i es dóna suport globalment el seu treball conjunt amb les SBAS (Sibley et al. 2004). No obstant això, tot i que el Ministeri de Salut indonesi donés llibertat a cada govern local, la pressió per assolir els objectius internacionals continua influint en el manteniment o adopció de mecanismes de recentralització per tenir un major control de l'procés (Magrath 2016).

Per tant, la imposició d'idees, polítiques i pràctiques reproductives, impacta de manera multidireccional no només a la relacions reproductives o familiars sinó també en les relacions socials i la lògica sociocultural de cada context (Ginsburg & Rapp 1995b), ja que, encara que la taxa de mortalitat materna de el país sigui de les més altes i els resultats revelen que la salut reproductiva de les dones es veu beneficiada amb aquesta complementarietat, no tots els districtes ho entenen així. Per què passa això? Quin és el cas de districte Sikka i quines són les seves conseqüències en la concepció, embaràs, part i postpart?

Madres y matronas: prácticas y políticas reproductivas en el distrito Sikka de la Isla de Flores, Indonesia analiza cómo las políticas reproductivas globales permean la comunidad sikka generando cambios en las creencias, rituales y prácticas reproductivas. Para ello, esta investigación, se centra principalmente en las interacciones de bidan (matronas biomédicas), du'a rawin (matronas con conocimiento local) y madres rurales, para analizar si y de qué manera se han modificado los procesos reproductivos en el distrito Sikka.

Observar las prácticas reproductivas como llave para acceder a la vida social de la comunidad, y, en concreto, de dichos colectivos femeninos, permite mostrar no solo los cambios producidos o en proceso, sino también los aspectos más valorados de sus prácticas reproductivas culturales (Davis-Floyd & Sargent 1997b, Ginsburg & Rapp 1995b); entre ellos, el deber de transmitir el Adat (conocimiento local) como forma de reciprocidad y agradecimiento a la comunidad ancestral por el regalo de la vida (Butterworth 2008).

Para entender este contexto, es necesario conocer la historia del país. Desde la independencia de Indonesia en 1945, los diferentes gobiernos han tratado de construir una identidad nacional a partir de la gran diversidad cultural del país a través de mecanismos como el Pancasila, base filosófica del Estado, basado en el lema "Unidad en la diversidad" y el término Gotong Royong o "ooperación mutua", animando a que las comunidades prioricen una nación común a sus diferencias (Bowen 1986).

En los años 80, el país se sumó a la comunidad internacional en el trabajo de reducir su alta mortalidad materna, intentando alcanzar los objetivos internacionales mediante la estrategia global de aumentar el número de bidan y remplazar a las dukun bayi (Niehof 2014). Sin embargo, en 1999, se produjo un cambio sustancial con la descentralización democrática de sus políticas que daban flexibilidad a la aplicabilidad de las mismas de acuerdo a las necesidades locales (Hull & Adioetomo 2002, Magrath 2016).

Paralelamente, desde los años 2000, se reconoce la importancia de las TBAs en las distintas culturas y se apoya globalmente su trabajo conjunto con las SBAs (Sibley et al. 2004). No obstante, a pesar de que el Ministerio de Salud indonesio diese libertad a cada gobierno local, la presión por alcanzar los objetivos internacionales continúa influyendo en el mantenimiento o adopción de mecanismos de recentralización para tener un mayor control del proceso (Magrath 2016).

Por tanto, la imposición de ideas, políticas y prácticas reproductivas, impacta de forma multidireccional no solo en la relaciones reproductivas o familiares sino también en las relaciones sociales y la lógica sociocultural de cada contexto (Ginsburg & Rapp 1995b), ya que, aunque la tasa de mortalidad materna del país sea de las más altas y los resultados revelen que la salud reproductiva de las mujeres se ve beneficiada con esta complementariedad, no todos los distritos lo entienden así. ¿Por qué ocurre esto? ¿Cuál es el caso del distrito Sikka y cuáles son sus consecuencias en la concepción, embarazo, parto y posparto?

Mothers and Midwives: Reproductive Practices and Policies in the Sikka District of Flores Island, Indonesia analyzes how global reproductive politics permeate the Sikka community, generating changes in the local beliefs, rituals, and reproductive practices. This investigation centers principally on interactions among bidan (biomedical midwives), du’a rawin (midwives with local knowledge), and rural mothers, to ascertain if and how reproductive practices in the regency of Sikka may have changed in recent years.

Observing reproductive practices allows access both to a community’s overall social life as well as to the aforementioned female collectives, facilitating the apprehension not only of changes that have already taken place or are in progress, but also of the most valued of a culture’s reproductive practices (Davis-Floyd & Sargent 1997b, Ginsburg & Rapp 1995b). Among such aspects in the Sikka context are the obligation to transmit Adat (local knowledge) in order to express reciprocity and gratitude to the ancestral community for the gift of life (Butterworth 2008).

In order to fully understand the context in which this investigation took place, it is necessary to know the history of Indonesia. Since independence in 1945, various governments have attempted to forge a national identity out of the country’s significant cultural diversity through mechanisms such as Pancasila, the philosophical foundation of the state. This philosophy is based on the theme of “Unity in diversity” and the term Gotong Royong, or, “mutual cooperation”, thereby encouraging distinct communities to prioritize the national commonalities over their individual differences (Bowen 1986).

In the 1980s, Indonesia joined with the international community in an effort to reduce their high rate of maternal mortality, attempting to achieve international objectives via a global strategy of increasing the number of bidan and thereby replacing the dukan bayi (Niehof 2014). However, a significant change took place in 1999 with the democratic decentralization of governmental policies, which allowed for a more flexible application of certain policies in accordance with local needs (Hull & Adioetomo 2002, Magrath 2016).

At the same time, since the early 2000s, the importance of the TBAs to various cultures has been recognized and their work alongside SBAs is now universally supported (Sibley et al. 2004). Nevertheless, despite the fact that the Indonesian Health Ministry gives autonomy to each local government, the pressure to achieve international objectives continues to exert heavy influence via the adoption and maintenance of mechanisms of recentralization, in order to exercise greater control over the process (Magrath 2016).

As a result, the imposition of reproductive ideas, policies and practices has had a multidirectional impact not only on reproductive and family relations but also on social relationships and the sociocultural logic of each individual context (Ginsburg & Rapp 1995), such that, although the country’s maternal mortality rate is one of the highest in the world and research shows that women’s reproductive health improves with complementary interventions, not all of the country’s districts understand the situation this way. Why should this be? More specifically, what is the situation in the Sikka District, including the consequences for conception, pregnancy, childbirth and the postpartum period?