El teatre de Rossend Arús i Arderiu

Abstract

Rossend Arús i Arderiu (Barcelona, 1844 -1891), tot i ser conegut sobretot com a filantrop, maçó, republicà i catalanista, va produir una interessant obra literària, poc estudiada i valorada, també en la seva faceta teatral. Calia, dons, un estudi a fons del seu teatre. Compromès socialment, va participar en diverses associacions, com la Societat del Born, la Tertúlia Catalana i Lo Niu Guerrer, en què es va formar com a dramaturg fent fins i tot d’apuntador i d’actor. La seva producció teatral conservada és força extensa: més d’una cinquantena d’obres, la majoria en català (entre les castellanes, destaca El nuevo Tenorio, escrita el 1878 amb Joaquim M. Bartrina). Algunes són adaptacions, com La taverna (1884), traducció amb Eduard Vidal i Valenciano d’una versió teatral de la novel·la L’Assommoir, d’Émile Zola. Arús, havent escrit ja precoces provatures, de les quals s’ha conservat parcialment el drama romàntic La hija del sepulturero (1854), va debutar amb Lo senyor Pere, comèdia en vers que va ser censurada, i Lladres de ciutat, drama en prosa d’ambientació contemporània que denuncia la corrupció (ambdues escrites el 1865, un any clau per a la modernització del teatre català, a la qual van contribuir). Reprendria aquest gènere amb Claudi F. (1872), basat en un cèlebre cas de suplantació. Després de la Revolució de Setembre va estrenar Lo comte En Jaume (1869), paròdia antiaristocràtica del drama històric romàntic. A partir del Sexenni Democràtic, va desenvolupar el seu teatre més polític: les revistes de l’any, Mai més monarquia! (1873), Viva la federal! (1873), Via fora sometent! (1875), contra el carlisme, i les sàtires del sistema de la Restauració Un ambo de regidors (1878) i La mà oculta (1880). El rerefons ideològic es revela també en les seves peces al·legòriques, com La Societat del Born. Filantropia i diversió (1873) i La Caritat (1874), i en el seu teatre de costums. Tot i l’aproximació al realisme, no va renunciar a elements fantàstics, evidents sobretot en La Llúcia dels cabells de plata (1871) i Los quatre pecats (1876), obres adscrites al teatre de màgia, el “viatge imaginari” de referents vernians La llanterna màgica (1876) i recreacions de diversos mites populars o popularitzats, des dels pastorets (1875 i 1876) a la rondallística (1876-1883). Arús va explorar, doncs, diversos gèneres temàtics i formals, que va innovar. Concebent el teatre com una eina de transformació social, va compaginar el didactisme amb l’entreteniment. Així va abastar també un públic popular, amb considerable èxit.

Rossend Arús (Barcelona, 1844 -1891), a pesar de ser conocido sobre todo como filántropo, masón, republicano y catalanista, produjo una interesante obra literaria, poco estudiada y valorada, también en su faceta teatral. Era necesario, pues, un estudio a fondo de su teatro.

Comprometido socialmente, participó en diversas asociaciones, como la Sociedad del Born, la Tertulia Catalana y Lo Niu Guerrero, en las que se formó como dramaturgo haciendo incluso de apuntador y de actor. Su producción teatral conservada es bastante extensa: más de una cincuentena de obras, la mayoría en catalán (entre las castellanas, destaca El nuevo Tenorio, escrita en 1878 con Joaquim M. Bartrina). Algunas son adaptaciones, como La taverna (1884), traducción con Eduard Vidal i Valenciano de una versión teatral de la novela L'Assommoir, de Émile Zola.

Arús, habiendo escrito ya precoces tentativas, de las que se ha conservado parcialmente el drama romántico La hija del sepulturero (1854), debutó con Lo senyor Pere, comedia en verso que fue censurada, y Lladres de ciutat, drama en prosa de ambientación contemporánea que denuncia la corrupción (ambas escritas en 1865, un año clave para la modernización del teatro catalán, a la que contribuyeron). Reanudaría este género con Claudio F. (1872), basado en un célebre caso de suplantación.

Después de la Revolución de Septiembre estrenó Lo comte En Jaume (1869), parodia antiaristocrática del drama histórico romántico. A partir del Sexenio Democrático, desarrolló su teatro más político: las revistas del año, Mai més monarquia! (1873), Viva la federal! (1873), Via fora sometent! (1875), contra el carlismo, y las sátiras del sistema de la Restauración Un ambo de regidors (1878) y La mà oculta (1880). El trasfondo ideológico se revela también en sus piezas alegóricas, como La Societat del Born. Filantropia i diversió (1873) y La Caritat (1874), y en su teatro de costumbres.

A pesar de la aproximación al realismo, no renunció a elementos fantásticos, evidentes sobre todo en La Llúcia dels cabells de plata (1871) y Los quatre pecats (1876), obras adscritas al teatro de magia, el "viaje imaginario" de referentes vernianos La llanterna màgica (1876) y recreaciones de varios mitos populares o popularizados, desde la Natividad (1875 y 1876) a los cuentos populares (1876-1883).

Arús exploró, pues, varios géneros temáticos y formales, que innovó. Concibiendo el teatro como una herramienta de transformación social, compaginó el didactismo con el entretenimiento. Así abarcó también un público popular, con considerable éxito.

Rossend Arús i Arderiu (Barcelona, 1844 -1891), despite being renowned especially as a philanthropist, a Mason, a republican and a Catalanist, he produced an interesting literary work, little studied and valued, also in the theatrical facet. Therefore, it was necessary an in-depth study on his theatre.

As a socially engaged person, he took part in several associations, such as la Societat del Born, la Tertúlia Catalana and Lo Niu Guerrer, in which he was trained as a dramatist, and he became even a prompter and an actor. His preserved theatrical production is quite extensive: more than fifty works, most in Catalan (among his works in Spanish, El nuevo Tenorio, written in 1878 with Joaquim M. Bartrina, is highlighted). Some of them are adaptations, such as La taverna (1884), translation with Eduard Vidal i Valenciano of a theatrical version of the novel L’Assomoir, by Émile Zola.

Arús, having already written early attempts, of which has been partially preserved the Romantic drama La hija del sepulturero (1854), he debuted with Lo senyor Pere, a comedy in verse that was censored, and Lladres de Ciutat, drama in prose set in contemporary times denouncing corruption (both written in 1865, a key year for the modernisation of Catalan theatre, to which both works contributed). He would take up this genre in Claudi F. (1872), based on a famous case of impersonation.

After the Revolution of September, he premiered Lo comte En Jaume (1869), an anti-aristocratic parody of Romantic historical drama. However, from the Democratic Sexennium, he developed his theatre more political: his revues of the year, Mai més monarquia! (1873), Viva la federal! (1873), Via fora sometent! (1875), against Carlism, and the satires on about the system of the Restoration Un ambo de regidors (1878) and La mà oculta (1880). The ideological background is also revealed in his allegorical pieces, such as La Societat del Born. Filantropia i diversió (1873) and La Caritat (1874), and in his theatre of manners.

Despite the approach to realism, he did not resign fantastic elements, that are especially evident in La Llúcia dels cabells de plata (1871), Los quatre pecats (1876), the "imaginary travel" of Vernians referents La llanterna màgica (1876) and his recreations of several popular or popularised myths, from the Nativity (1875) to the folk tales (1876-1883).

Arús thus explored thematic and formal genres, which innovated. Conceiving theatre as a tool for social transformation, he combined didacticism with entertainment. In this way, he reached also a popular audience, with considerable success.