La expresión de la causatividad en español y en chino: en la interfaz léxico-sintáctica

Abstract

La causativitat, un concepte que es repeteix en diferents llengües, sempre ha estat un punt d’interès per a la lingüística generativa, que ha intentat analitzar la forma en què aquesta s’expressa en les diferents llengües. El present treball té com a objecte d’estudi els verbs causatius i les construccions causatives de l’espanyol i del xinès, amb la finalitat d’indagar en les seves distribucions i les seves propietats, així com de descriure i resumir els punts tant convergents com divergents entre les dues llengües, als quals intentem donar explicacions des del punt de vista de l’estructura argumental. Al mateix temps, també es fa una aproximació a les qüestions més discutides de la causativitat a la interfície lèxico-sintàctica. El treball es porta a terme des d’una perspectiva neoconstruccionista, amb el patró d’anàlisi basat en la teoria de l’estructura argumental de Hale i Keyser (1993) i Mateu (2002), la Morfologia Distribuïda proposta per Halle i Marantz (1993), el tractament de la v petita de Cuervo (2003), la Hipòtesi del nucli Veu de Kratzer (1996) i la teoria del nucli Aplicatiu de Pylkkänen (2002).

Amb l’anàlisi que presentem, es conclou que les dues llengües tenen divergències importants en l’expressió de la causativitat. D’una banda, en la distribució, la manera més freqüent de l’espanyol correspon als verbs morfològics, mentre que en xinès els verbs compostos constitueixen la forma més recurrent. Això es deu a la diferència tipològica entre les dues llengües: l’espanyol, com a llengua flexiva, té la derivació com un procediment important en la formació de paraules; en canvi, el xinès, sent una llengua aïllant, es caracteritza per tenir nombroses paraules compostes. D’altra banda, en l’estructura, les construccions causatives de l’espanyol presenten més variants, mentre que l’ordre de paraules de les construccions causatives del xinès és més fix. La raó és que en el cas de l’espanyol el verb causatiu hacer i el verb en infinitiu poden formar un predicat complex, però en el cas del xinès el verb subordinat pertany a una predicació completa. O, millor dit, la mida de l’estructura del predicat subordinat difereix entre les dues llengües: el de l’espanyol és Sv i el de l’xinès és SComp. Això també confirma la natura sintètica de l’espanyol i la analiticitat del xinès, ja que una característica d’aquest darrer consisteix que els nuclis funcionals són massa febles com per desencadenar desplaçaments; per exemple, el verb causatiu shi no pot desencadenar el desplaçament del verb subordinat.

La causatividad, un concepto que se repite en diferentes lenguas, siempre ha sido un punto de interés para la lingüística generativa, que ha intentado analizar la forma en que esta se expresa en las distintas lenguas. El presente trabajo tiene como objeto de estudio los verbos causativos y las construcciones causativas del español y del chino, con la finalidad de indagar en sus distribuciones y sus propiedades, así como de describir y resumir los puntos tanto convergentes como divergentes entre las dos lenguas, a los cuales intentamos dar explicaciones desde el punto de vista de la estructura argumental. Al mismo tiempo, también se hace una aproximación a las cuestiones más discutidas de la causatividad en la interfaz léxico-sintáctica. El trabajo se lleva a cabo desde una perspectiva neoconstruccionista, con el patrón de análisis basado en la teoría de estructura argumental de Hale y Keyser (1993) y Mateu (2002), la Morfología Distribuida propuesta por Halle y Marantz (1993), el tratamiento de la v pequeña de Cuervo (2003), la Hipótesis del núcleo Voz de Kratzer (1996) y la teoría del núcleo Aplicativo de Pylkkänen (2002).

Con el análisis del trabajo concluimos que las dos lenguas tienen divergencias importantes en la expresión de la causatividad. Por un lado, en la distribución, la manera más abundante del español corresponde a los verbos morfológicos, mientras que en chino los verbos compuestos constituyen la forma más recurrente. Esto se debe a la diferencia tipológica entre las dos lenguas: el español, como una lengua flexiva, tiene la derivación como un procedimiento importante en la formación de palabras; en cambio, el chino, siendo una lengua aislante, se caracteriza por tener numerosas palabras compuestas. Por otra parte, en la estructura, las construcciones causativas del español presentan más variantes, mientras que el orden de palabras de las construcciones causativas del chino es más fijo. La razón reside en que en el caso del español el verbo causativo hacer y el verbo en infinitivo pueden formar un predicado complejo, pero en el caso del chino el verbo subordinado pertenece a una predicación completa. O, mejor dicho, el tamaño de la estructura del predicado subordinado difiere entre las dos lenguas, consideramos que el del español es Sv y el del chino es SComp. Esto también confirma la sinteticidad del español y la analiticidad del chino, puesto que una característica del último consiste en que los núcleos funcionales son débiles como para desencadenar desplazamientos, por ejemplo, el verbo causativo shi no puede desencadenar el desplazamiento del verbo subordinado.

The causation, a concept that is repeated in different languages, has always been a point of interest for generative linguistics, which has tried to analyze the way in which it is expressed in different languages. The object of this study is to analyze the causative verbs and the causative constructions of Spanish and Chinese, in order to investigate their distributions and properties, as well as to describe and summarize both the convergent and divergent points between the two languages, to which we try to give explanations from the point of view of the argument structure. At the same time, an approach is also made to the most controversial questions of causation at the lexical-syntactic interface. The work is carried out from a neoconstructionist perspective, with the analysis pattern based on the semantic-relational structure theory of Hale and Keyser (1993) and Mateu (2002), the Distributed Morphology proposed by Halle and Marantz (1993), the treatment of the little v of Cuervo (2003), the Kratzer’s Voice Hypothesis (1996) and the theory of Applicative proposed by Pylkkänen (2002).

With the analysis of the work we conclude that the two languages have important divergences in the expression of causation. On the one hand, in the distribution, the most abundant form of Spanish corresponds to morphological verbs, while in Chinese compound verbs are the most recurrent form. This is due to the typological difference between the two languages: Spanish, as an inflectional language, has derivation as an important procedure in word formation; instead, Chinese, being an isolating language, is characterized by having numerous compound words. On the other hand, in the structure, the causative constructions in Spanish present more variants, while the word order of the causative constructions in Chinese is more fixed. The reason is that in the case of Spanish the causative verb hacer and the infinitive verb can form a complex predicate, but in the case of Chinese the subordinate verb belongs to a complete predication. Or rather, the size of the subordinate predicate structure differs between the two languages, we consider that of Spanish is vP and that of Chinese is CP. This also confirms the syntheticity of Spanish and the analyticity of Chinese, since a characteristic of the latter is that the functional heads are not strong enough to trigger displacements, for example, the causative verb shi cannot trigger the displacement of the subordinate verb.