Avaluació del treball en equip multidisciplinari en el tractament de pacientes amb hepatitis crònica per virus C

Abstract

La hepatitis C és una de les principals causes de malaltia hepàtica crònica al món. La lesió hepàtica pot anar des de mínims canvis histològics a cirrosi i les seves complicacions i hepatocarcinoma. Actualment, la incidència i prevalença de la malaltia hepàtica pel virus de la hepatitis C (VHC) va disminuint donada la eficàcia dels nous agents antivirals d’acció directa (AAD).

Fins l’any 2015, l’hepatitis crònica per VHC es tractava amb interferó pegilat i ribavirina. S’associava a una elevada taxa d’efectes adversos i una disminució de la qualitat de vida, per la qual cosa estava contraindicat en molts pacients. Precisava de molts controls, pel que, el seguiment dins d’un equip multidisciplinari podia millorar els efectes indesitjables, i és per això que es va fer el primer estudi de la tesi. No obstant, a partir del 2015 es van poder utilitzar els AAD, els quals tenen molt pocs efectes secundaris. Els estudis pivotals suggerien que eren segurs per a pacients amb patologia psiquiàtrica, no obstant, els seus efectes sobre l’ansietat i la depressió no s’havien analitzat específicament pel que vam voler analitzar aquests efectes en la pràctica clínica.

Objectiu del primer estudi: si implementar un equip multidisciplinari millorava els resultats del tractament de la hepatitis crònica per VHC. Objectiu segon estudi: analitzar l’ansietat i la depressió en pacients amb hepatitis crònica per VHC tractats amb AAD.

Primer estudi: es van analitzar els pacients tractats amb interferó pegilat més ribavirina entre l’agost de 2001 i el desembre de 2011. Es van comparar pacients tractats abans i després de l’equip multidisciplinari el 2007. Es van comparar les característiques demogràfiques i clíniques i els resultats de laboratori entre un grup control i un grup d’intervenció amb maneig per un equip multidisciplinari. Per avaluar l’efecte de l’equip multidisciplinari, es va utilitzar un model de regressió logística multivariant. Segon estudi: es van incloure tots els pacients que van iniciar tractament amb AAD entre l’1 de novembre del 2014 i el 31 d’octubre del 2015. Van omplir el qüestionari HADS en diferents moments durant el tractament i a l’assolir la RVS. Els resultats es van avaluar mitjançant un model de regressió lineal amb mesures repetides.

Primer estudi: es van incloure 514 pacients (228 (44,4%) al grup control- sense intervenció de l’equip multidisciplinari-). Els factors pronòstics de RVS van ser l’edat, el genotip, el tractament previ, l’AST, la ferritina i els triglicèrids. Després d’ajustar per factors pronòstics, la RVS va ser més alta a la cohort d’intervenció (amb l’equip multidisciplinari) respecte del grup control (58% vs. 48%, p = 0,038). La taxa d’abandonament va ser del 2,2% en el grup d’intervenció vs. 4,9% en el grup control p = 0,107 malgrat haver-hi major comorbilitat psiquiàtrica al grup d’intervenció. Segon estudi: es van incloure 145 pacients tractats amb AAD (11% d’ells amb trastorns psiquiàtrics severs; 32% amb tractament psiquiàtric). La RVS va ser del 97,3%. Les puntuacions en ansietat i depressió no van diferir durant el tractament ni el seguiment posterior. A l’analitzar els diferents subgrups (fibrosi significativa o cirrosi, trastorn psiquiàtric major, associació de ribavirina) no es van trobar tampoc diferències significatives.

El maneig amb equip multidisciplinari dels pacient amb hepatitis crònica per VHC millora la RVS i disminueix la taxa d’abandonament del tractament amb interferó pegilat i ribavirina. El tractament amb AAD no tenen cap impacte en l’ansietat o la depressió durant o després del tractament, fins i tot en pacients d’alt risc amb trastorns psiquiàtrics severs.

La hepatitis C es una de las principales causas de enfermedad hepática crónica en el mundo. La lesión hepática puede ir desde mínimos cambios histológicos a cirrosis y sus complicaciones y hepatocarcinoma. Actualmente, la incidencia y prevalencia de la hepatitis C va disminuyendo dada la eficacia de los nuevos agentes antivirales de acción directa (AAD).

Hasta el año 2015, la hepatitis crónica por virus C (VHC) se trataba con interferón pegilado y ribavirina. Se asociaba a una elevada tasa de efectos adversos y una disminución de la calidad de vida, por lo que estaba contraindicado en muchos pacientes. Precisaba de muchos controles, por lo que, el seguimiento dentro de un equipo multidisciplinar podía mejorar los efectos indeseables, y es por eso que se hizo el primer estudio de la tesis. Sin embargo, a partir de 2015 se pudieron utilizar los AAD, que tienen muy pocos efectos secundarios. Los estudios pivotales sugerían que eran seguros para pacientes con patología psiquiátrica, sin embargo, sus efectos sobre la ansiedad y la depresión no se habían analizado específicamente por lo que quisimos analizar estos efectos en la práctica clínica.

El objetivo del primer estudio fue determinar si implementar un equipo multidisciplinar mejoraba los resultados del tratamiento de la hepatitis crónica por VHC. En el segundo estudio el objetivo principal fue analizar la ansiedad y la depresión en pacientes con hepatitis crónica por VHC tratados con AAD durante el período de tratamiento y hasta la obtención de la respuesta viral sostenida (RVS).

En el primer estudio se analizaron los pacientes tratados con interferón pegilado más ribavirina entre agosto de 2001 y diciembre de 2011. Se compararon pacientes tratados antes y después del equipo multidisciplinar en 2007. Se compararon las características demográficas y clínicas y los resultados de laboratorio entre un grupo control y un grupo de intervención con manejo por un equipo multidisciplinar. Para evaluar el efecto del equipo multidisciplinar, se utilizó un modelo de regresión logística multivariante. En el segundo estudio se incluyeron todos los pacientes que iniciaron tratamiento con AAD entre el 1 de noviembre de 2014 y el 31 de octubre de 2015. Rellenaron el cuestionario HADS en diferentes momentos durante el tratamiento y al alcanzar la RVS. Los resultados se evaluaron mediante un modelo de regresión lineal con medidas repetidas.

En el primer estudio se incluyeron 514 pacientes (228 (44,4%) al grupo control- sin intervención del equipo multidisciplinar-). Los factores pronósticos de RVS fueron la edad, el genotipo, el tratamiento previo, la AST, la ferritina y los triglicéridos. Después de ajustar por factores pronósticos, la RVS fue más alta en la cohorte de intervención (con el equipo multidisciplinar) respecto del grupo control (58% vs. 48%, p = 0,038). La tasa de abandono fue del 2,2% en el grupo de intervención vs. 4,9% en el grupo control p = 0,107 pesar haber mayor comorbilidad psiquiátrica al grupo de intervención. En el segundo estudio se incluyeron 145 pacientes tratados con AAD (11% de ellos con trastornos psiquiátricos severos; 32% con tratamiento psiquiátrico). La RVS fue del 97,3%. Las puntuaciones en ansiedad y depresión no difirieron durante el tratamiento ni el seguimiento posterior. Al analizar los diferentes subgrupos (fibrosis significativa o cirrosis, trastorno psiquiátrico mayor, asociación de ribavirina) no se encontraron tampoco diferencias significativas.

El manejo con equipo multidisciplinar de los pacientes con hepatitis crónica por VHC mejora la RVS y disminuye la tasa de abandono del tratamiento con interferón pegilado y ribavirina. El tratamiento con AAD no tienen ningún impacto en la ansiedad o la depresión durante o después del tratamiento, incluso en pacientes de alto riesgo con trastornos psiquiátricos severos.

Hepatitis C is one of the leading causes of chronic liver disease in the world. Liver injury can range from minimal histological changes to cirrhosis and its complications and hepatocellular carcinoma. Currently, the incidence and prevalence of liver disease due to the hepatitis C virus (HCV) is declining due to the efficacy of the new direct-acting antiviral agents (DAA). Until 2015, chronic HCV hepatitis was treated with pegylated interferon and ribavirin. It was associated with a high rate of adverse effects and a decreased quality of life, so it was contraindicated in many patients. It required a lot of controls, so monitoring within a multidisciplinary team could improve the undesirable effects, which is why the first study of the thesis was done. However, from 2015 onwards, DAA could be used, which have very few side effects. Pivotal studies suggested that they were safe for patients with psychiatric pathology, however, their effects on anxiety and depression had not been specifically analyzed so we wanted to analyze these effects in clinical practice.

The aim of the first study was to determine whether implementing a multidisciplinary team improved the outcomes of the treatment of chronic HCV hepatitis. In the second study, the main objective was to analyze anxiety and depression in patients with chronic HCV hepatitis treated with DAA during the treatment period and until a sustained viral response (SVR) was obtained.

The first study analyzed patients treated with pegylated interferon plus ribavirin between August 2001 and December 2011. Patients treated before and after the multidisciplinary team in 2007 were compared. Demographic and clinical characteristics and laboratory outcomes were compared between a control group and an intervention group managed by a multidisciplinary team. A multivariate logistic regression model was used to evaluate the effect of the multidisciplinary team. The second study included all patients who began treatment with DAA between November 1, 2014 and October 31, 2015. They filled out the HADS questionnaire at different times during treatment and upon reaching the SVR. The results were evaluated using a linear regression model with repeated measurements.

The first study included 514 patients (228 (44.4%) in the control group -without the intervention of the multidisciplinary team-). Prognostic factors for SVR were age, genotype, pretreatment, AST, ferritin, and triglycerides. After adjusting for prognostic factors, SVR was higher in the intervention cohort (with the multidisciplinary team) than in the control group (58% vs. 48%, p = 0.038). The dropout rate was 2.2% in the intervention group vs. 4.9% in the control group p = 0.107 despite greater psychiatric comorbidity in the intervention group. The second study included 145 patients treated with DAA (11% of them with severe psychiatric disorders; 32% with psychiatric treatment). The SVR was 97.3%. Anxiety and depression scores did not differ during treatment or follow-up. No significant differences were found in the analysis of the different subgroups (significant fibrosis or cirrhosis, major psychiatric disorder, ribavirin association).

Multidisciplinary team management of patients with chronic HCV hepatitis improves SVR and decreases the rate of discontinuation of treatment with pegylated interferon and ribavirin. DAA treatment has no impact on anxiety or depression during or after treatment, even in high-risk patients with severe psychiatric disorders.