Advocats, levites i insurgents. Societat, política i revolució al Pirineu Lleidatà. El cas de La Seu d’Urgell (1808-1875)

Abstract

La Seu d'Urgell és una població que s'inclou en una determinada formació social, Catalunya, els grups dirigents de la qual no tenen un Estat propi, ja que el Principat només era una regió perifèrica on el liberalisme havia impulsat un procés, no reeixit, de nacionalització espanyola. A més, la ciutat urgel·litana formava part d'allò que hom ha anomenat tradicionalment com la "Catalunya pobra", de base aclaparadorament agrària i ramadera, aliena als gran canvis derivats de la industrialització general del país durant bona part del segle XIX. Finalment, com a capital comarcal, la Seu d'Urgell és també representativa d'una determinada Catalunya, la pirinenca, que presencià un notable arrelament del liberalisme de matriu progressista. Aquest fet configurà una singular tradició política, amb un comportament electoral específic que es traduí en una oposició al cunerisme governamental. Això desmenteix, doncs, els tòpics, fins i tot prejudicis, que s'han bastit entorn de la ciutat, presentada sovint com una imatge de les forces conservadores, àdhuc de la reacció ultramontana.

La trajectòria històrica de la Seu d'Urgell permet descobrir alhora un sentiment i una particular interpretació de l'ideari liberal, tot això construït sobre dos pilars bàsics: per un costat, la demanda d'una major autonomia municipal per tal d'encarar els problemes quotidians, un fet força visible, per exemple, durant les conjuntures revolucionàries; d'altre, l'elaboració d'un discurs reivindicatiu, àmpliament compartit per la població, que tenia com a fita la defensa d'una major vertebració i equitat territorial en consonància amb el progrés material que semblava anunciar el desenvolupament capitalista. Aquest discurs, en certa forma, prengué una renovada embranzida quan la Seu d'Urgell fou proposada com a capital d'una hipotètica cinquena província catalana poc després de finalitzada la Primera Guerra Carlista (1833-1840), un reconeixement que hauria de contribuir a superar la marginació de les terres urgel·litanes.

En certa forma, l'aposta per l'opció liberal comença a perfilar-se durant la Guerra del Francès (1808-1814), un fet que, malgrat la seva cruesa, va permetre el desvetllament d'unes energies ciutadanes en el moment que la ciutat s'erigí en un focus important de la resistència antinapoleònica en acollir la Junta corregimental. Durant el regnat de Ferran VII (1814-1833), assistim a l'eclosió del nucli liberal local, liderat pel bloc dels lletrats, que, com a homes d'ordre i experts en lleis, tenien responsabilitats municipals i actuaven com a intermediaris d'un Estat que era vist com una realitat llunyana, recaptatòria i repressiva. Paral·lelament, cal destacar el paper de l'Església, sobretot amb el bisbe Josep Caixal i Estradé, impulsor d'una modernitat des de l'antiliberalisme que tingué com a fites la llei de la Nova Reforma de la veïna Andorra i la construcció del nou Seminari conciliar.

Los principales retos para abordar un estudio como el presente se encuadran en dos niveles complementarios de análisis. Por un lado, la Seu d'Urgell es una población que se incluye en una determinada formación social, Cataluña, cuyos grupos dominantes carecen de un Estado propio, ya que el Principado era solamente una región periférica, un país sucursal de España, donde el liberalismo había iniciado un proceso de nacionalización española que se reveló débil. Además, la ciudad forma parte de las denominadas ""terres de Ponent"", el área leridana por excelencia, que define a grandes rasgos lo que tradicionalmente se ha llamado la ""Catalunya pobra"", de base eminentemente agraria y ganadera y, por lo tanto, ajena a las grandes transformaciones experimentadas por el proceso de la industrialización del país. Por otro lado, como capital comarcal del Alto Urgel, la ciudad también es representativa de una determinada Cataluña, la Cataluña pirenaica, que apenas ha merecido la atención adecuada por parte de la moderna historiografía catalana, la cual presenció un notable arraigo de las opciones políticas progresistas que desmienten el pretendido conservadurismo de la montaña catalana.

Así pues, detrás de la complejidad de contenidos que encierra la implantación del liberalismo en Cataluña, el caso aquí estudiado pretende aportar algo más de luz y contribuir al conocimiento de un determinado modelo o significado en la organización política y social a la zona pirenaica. Al mismo tiempo, hemos sido conscientes de la pervivencia de algunos tópicos que han situado propiamente el conocimiento histórico de la Seu d'Urgell en una especie de nebulosidad. Tales tópicos son producto de determinados prejuicios aparecidos en el mismo momento que la Seu d'Urgell se ha visto asociada a una imagen levítica y ultramontana, sobre todo a partir del episodio de la Regencia de Urgel (1822) o de la personalidad del obispo José Caixal Estradé, paradigma de la nueva Cruzada antilberal que asumió sin complejos una parte destacada del clero español y catalán durante el largo pontificado de Pío IX. Los hechos estudiados ponen de manifiesto que el grupo dirigente de la ciudad, liderado por los letrados, apostó por la opción liberal durante la Guerra de la Independencia, cuando la Seu d'Urgell se convirtió en capital corregimental para el bando ""patriota"" en sustitución de la villa de Puigcerdá. Este hecho contribuyó a despertar unas energías ciudadanas que se tradujeron, más adelante, en unas reivindicaciones de mayor autonomia municipal, el anhelo para convertirse en capital de una hipotética quinta provincia catalana y en un comportamiento electoral que abrazó las opciones progresistas (Salvador Maluquer, Josep Ignasi de Llorens) frente a las intromisiones del cunerismo oficial. En el fondo esto encontramos un discurso de ""cambio"" sobre la base de una mayor equidad o vertebración territorial, compatible con el progreso material que parecía inaugurar el desarrollo capitalista.

La Seu d'Urgell is a population that is included in a certain social formation, Catalonia, whose leading groups lack their own State, since the Principality is only a peripherial region where liberalism had promoted a very limited process of nationalization. In addition, the city was part of the ""poor Catalonia"", predominantly agrarian and livestock-based, where the radical changes of industrialization went rather unnoticed for much of the 19th century. Finally, as a regional capital, la Seu d'Urgell is also representative city of a certain Catalonia, the Pyrenees, which witnessed a notable roots of liberalism with a progressive matrix. This fact determined a singular political tradition, with a specific electoral behavoir, opposed to governmental cunerismo. All this denies, then, the clichés, and even the prejudices, that created a conservative image of the population, even favorable to Carlism.

The historical trajectory of the Seu d'Urgell allows us to discover a feeling and a particular interpretation of the liberal ideology on two basic pillars: the demand for greater municipal autonomy and the elaboration of a protest speech in defense of a greater territorial structure and equity. In a way, the commitmend to the liberal option began to be seen during the War of Independence (1808-1814), which allowed the awakening of citizen energies when the city became an active focus anti-Napoleonic resistance, as opposed to Puigcerdà, the old corregimental capital. During the reign of Fernando VII (1814-1833) we witnessed a true emergence of the urban liberal nucleus, headed by a mesocracy led by lawyers. The role of the latter, as men of order, acquires a special role due to the absence of the State with in relation to issue concerning the public interest. On the other hand, we must mention the role of the Church led by Bishop Josep Caixal Estradé, promoting another way of understanding modernity, either by promoting the political reform of neighboring Andorra, or by building a large Council seminary.