“Legati ab carthagine'. Representación de la praxis diplomática púnica en las fuentes filorromanas (264-146 A.C.)

Abstract

[spa] Las fuentes clásicas tienden a un capcioso reduccionismo a la hora de describir a los pueblos del entorno grecorromano, y probablemente el espolón de esta propaganda etnocentrista se halle en la figura del fenicio, primero, y posteriormente del púnico. Por consiguiente, los cartagineses aparecerán a menudo en el relato literario encasillados en la falsedad y la felonía, suscitando desde la perspectiva romana concepto de Punica fides. En este sentido, el campo de la diplomacia no constituye una excepción, de manera que nuestro propósito, a lo largo del trabajo, ha sido doble. Por una parte, extraer la historicidad del seno de la composición literaria en todo lo que refiere al embajador cartaginés. Así, pues, hemos procurado examinar los procesos, hábitos, protagonistas e instituciones político-diplomáticas de Cartago. En segundo lugar, nuestro objetivo consiste también en analizar la construcción ideológica romana de una imagen del cartaginés, como elemento justificativo del expansionismo de la República del Lacio. La inexistencia de una obra monográfica de referencia al respecto, y el hecho de que el mundo cartaginés se haya visto a lo largo de los tiempos eclipsado por la figura de Aníbal y el devenir de la Segunda Guerra Púnica, nos ha llevado a plantear un estudio que trata de establecer la praxis de la diplomacia cartaginesa desde las propias raíces generadas por la fundación de Cartago en el Mediterráneo central, pero que fundamentalmente indaga en los años de las Guerras Púnicas (264-146 a.C.). Así, partiendo de una metodología basada en un examen crítico de las fuentes literarias, pero sin descuidar las aportaciones de los testimonios epigráficos, numismáticos o arqueológicos, hemos estudiado tanto los contextos en los que se desarrollan las misiones diplomáticas cartaginesas, como el propio progreso de las mismas, aderezado en muchas ocasiones por automatismos esgrimidos por los historiadores antiguos. En cualquier caso, y pese a que damos por descontada la presencia de topoi, interpretationes, exempla y composiciones literarias de toda índole, podemos concluir que bajo el paradigma del legado púnico existe un sedimento de veracidad histórica, que es precisamente aquello hemos procurado sacar a la luz y amplificar en nuestro trabajo.

[cat] Les fonts clàssiques tendeixen a un capciós reduccionisme a l'hora de descriure els pobles de l'entorn grecoromà, i probablement l'esperó d'aquesta propaganda etnocentrista sigui la figura del fenici, primer, i posteriorment del púnic. En conseqüència, els cartaginesos apareixeran sovint en el relat literari relacionats amb la falsedat i la traïció, suscitant des de la perspectiva romana el concepte de Punica fides. En aquest sentit, el camp de la diplomàcia no constitueix una excepció, de manera que el nostre propòsit, en tot el treball, ha estat doble. Per una part, extraure la historicitat del si de la composició literaria en tot allò que fa referencia a l’ambaixador cartaginès. Així, doncs, hem procurat analitzar els processos, hàbits, protagonistes i institucions políticodiplomàtiques de Cartago. En segon lloc, el nostre objectiu consisteix també a estudiar la construcció ideològica romana de la imatge del cartaginés, com a element justificatiu de l’expansionisme de la República del Laci. La inexistència d'una obra monogràfica de referència al respecte, i el fet que el món cartaginès s'ha vist al llarg dels segles eclipsat per la figura d'Aníbal i l'esdevenir de la Segona Guerra Púnica, ens ha portat a plantejar un estudi que tracta d'establir la praxi de la diplomàcia cartaginesa des de les pròpies arrels generades per la fundació de Cartago a la Mediterrània central, però que fonamentalment indaga en els anys de les Guerres Púniques (264-146 aC). Així, partint d'una metodologia basada en un examen crític de les fonts literàries, però sense descuidar les aportacions dels testimonis epigràfics, numismàtics o arqueològics, hem estudiat tant els contextos en què es desenvolupen les missions diplomàtiques cartagineses, com el seu progrés, amanit en moltes ocasions per automatismes esgrimits pels historiadors antics. En qualsevol cas, i malgrat que la presència de topoi, interpretationes, exempla i composicions literàries de tota mena la donem per descomptada, podem concloure que sota el paradigma del llegat púnic hi ha un sediment de veracitat històrica, que és precisament allò hem procurat treure a la llum i amplificar en el nostre treball.

[eng] Ancient Greco-Roman historians are very reductionist when they describe the surrounding folks, and the hardest hit by this ethnocentrist propaganda are the Phoenicians and the Punics. Therefore, the Carthaginians are always associated with betrayal and deception, that is, from te roman perspective, the Punica fides. The field of diplomacy is no exception. Therefore, our purpose, throughout the work, has been precisely to extract the historicity within the literary composition in everything that refers to the Carthaginian ambassador. Thus, we have tried to analyze the processes, habits, protagonists and political-diplomatic institutions of Carthage, always from the prudence imposed by the distorted perspective of our classical sources. The lack of a monographic work of reference in this regard, and the fact that the Carthaginian world has always been eclipsed by the figure of Hannibal and the military events of the Second Punic War, has led us to consider a study which tries to establish the praxis of Carthaginian diplomacy from the roots generated by the founding of Carthage in the central Mediterranean, but which fundamentally investigates in the years of the Punic Wars (264-146 BC). For this reason, using a methodology based on a critical examination of literary sources, but also considering the contributions of epigraphic, numismatic or archaeological testimonies, we have studied both the contexts in which the Carthaginian diplomatic missions are developed, as well as their progress, intoxicated by the automatisms used by Greco-Roman historians. In any case, and although the presence of topoi, interpretationes, exempla and literary compositions, we can conclude that under the Punic legacy paradigm there is a sediment of historical veracity, which is precisely what we have tried to underline and amplify in this work.