Arte contemporáneo y derechos de autor

Abstract

Els artistes són imprescindibles en les societats democràtiques. L’art enriqueix a la societat, ens ajuda a interpretar i a reflexionar sobre la realitat. La societat s’ha de donar de les lleis necessàries perquè els artistes puguin de les seves obres i d’aquesta manera assegurar-nos que podem continuar beneficiant-nos i enriquint-nos amb les seves creacions, fins i tot quan aquestes obres poden ser reproduïdes sense que el seu creador pugui fer res per evitar-ho. Aquest és l’objectiu de la Llei de Propietat Intel·lectual: Fomentar la innovació i el progrés, i protegir els drets patrimonials i morals dels autors i titulars de les obres protegibles. La història de l’art reconeix l’art conceptual com un moviment artístic fonamental sense el qual seria impossible entendre l’evolució i el discurs de l’art dels nostres dies. Però la naturalesa de l’art conceptual i desmaterialitzat sembla haver col·lisionat amb les definicions i doctrines legals del dret d’autor. La consideració d ‘“obra protegida” per la Llei de Propietat Intel·lectual no coincideix sempre amb el concepte d’ “obra artística”.

A l’altra cara de la moneda hi ha l’art apropiacionista: L’apropiació artística és l’ús d’una o més obres alienes pre-existents, gairebé sempre sense permís, ja sigui transformant el seu aspecte original o reproduint-les total o parcialment sense cap modificació, per ser incorporades en un context diferent al seu context original, amb l’objectiu d’examinar qüestions referents a la seva originalitat o de rebel·lar significats que prèviament no eren visibles en l’original. Aquesta pràctica està absolutament generalitzada entre els artistes contemporanis, i els artistes apropiacionistes són els que amb més freqüència s’ha ocupat de la crítica o comentari polític en les seves obres. El sistema de límits que permet l’ús de continguts aliens a la pròpia obra no està pensat per a aquest tipus d’obres, i el dret de llibertat de creació dels artistes que s’expressen mitjançant obres d’art que incorporen obres de tercers no preval en tots els casos.

La Llei de Propietat Intel·lectual s’ha adaptat ràpidament a les necessitats i pretensions de les obres creades per les indústries culturals que basen el seu model de negoci en l’explotació de drets d’autor en un context digital. Però Fa més de 100 anys, el 1917, Marcel Duchamp va canviar la història de l’art per sempre amb la seva obra “Fountain”. Ni el concepte d ‘“obra protegible” com a àmbit de protecció material de el dret d’autor ni el sistema de límits o excepcions a la Llei de Propietat Intel·lectual han avançat de forma paral·lela als corrents artístics. Potser aquests són alguns dels motius que han portat artistes visuals a deixar de percebre la Llei de Propietat intel·lectual com “la seva” Llei i a reclamar una major flexibilitat en els límits.

Los artistas son imprescindibles en las sociedades democráticas. El arte enriquece a la sociedad, nos ayuda a interpretar y a reflexionar sobre la realidad. La sociedad debe dotarse de las leyes necesarias para que los artistas pueden vivir creando sus obras y de esta manera asegurarnos que podemos continuar beneficiándonos y enriqueciéndonos con sus creaciones, incluso cuando estas obras pueden ser reproducidas sin que su creador pueda hacer nada para evitarlo. Este es el objetivo de la Ley de Propiedad Intelectual: Fomentar la innovación y el avance, y proteger los derechos patrimoniales y morales de los autores y titulares de las obras protegibles. La historia del arte reconoce el arte conceptual como un movimiento artístico fundamental sin cuya existencia sería imposible entender la evolución y el discurso del arte de nuestros días. pero, sin embargo, La naturaleza del arte conceptual y desmaterializado parece haber colisionado con las definiciones y doctrinas legales del derecho de autor. La consideración de “obra protegida” por la Ley de Propiedad Intelectual no coincide siempre con el concepto de “obra artística”.

Al otro lado de la moneda está el arte apropiacionista: La apropiación en arte es el uso de una o más obras ajenas pre-existentes, casi siempre sin permiso, ya sea transformando su aspecto original o reproduciéndolas total o parcialmente sin modificación alguna, para ser incorporadas en un contexto diferente a su contexto original, con el objetivo de examinar cuestiones referentes a su originalidad o de rebelar significados que previamente no eran visibles en el original. Esta práctica está absolutamente generalizada entre los artistas contemporáneos, y los artistas apropiacionistas son los que con más frecuencia se ha ocupado de la crítica o comentario político en sus obras. El sistema de límites que permite el uso de contenidos ajenos en la propia obra no está pensado para este tipo de obras, y el derecho de libertad de creación de los artistas que se expresan mediante obras de arte que incorporan obras de terceros no prevalece en todos los casos.

La Ley de Propiedad Intelectual se ha adaptado rápidamente a las necesidades y pretensiones de las obras creadas por las industrias culturales que basan su modelo de negocio en la explotación de derechos de autor en un contexto digital. Pero Hace mas de 100 años, en 1917, Marcel Duchamp Cambió la historia del arte para siempre con su obra “Fountain”. Ni el concepto de “obra protegible” como ámbito de protección material del derecho de autor ni el sistema de límites o excepciones a la Ley de Propiedad Intelectual han avanzado de forma paralela a las corrientes artísticas. Quizás estos son algunos de los motivos que han llevado artistas visuales a dejar de percibir la Ley de Propiedad intelectual como “su” Ley y a reclamar una mayor flexibilidad en los límites.

“Artists are essential in democratic societies. Art benefits society, it helps us to understand and to reflect on reality. Society must promote the necessary laws so that artists can make a living creating their works and to ensure that we can continue to benefit and enrich society with their creations, even when these works can be reproduced beyond the control of their author. This was the objective of Intellectual Property Law: To foster innovation and progress, and to safeguard economic and moral rights of authors and titleholders of works protected under Intellectual Property Law. Art History recognizes conceptual art as a fundamental artistic movement that is essential to understand the evolution and discourse of art today. But nevertheless, the nature of conceptual and dematerialized art seems to have collided with the legal definitions and doctrines of copyright. The consideration of “protected work” by Intellectual Property Law does not always fit with the concept of “artistic work”.

On the other side ther is appropriation in art: Appropriation in art is the use of one or more pre-existing works, without permission of its right holder, either transforming its original appearance or reproducing it totally or partially without any modification, to be incorporated in a context other than its original context, with the aim of examining questions regarding originality or to reveal meanings that were not previously visible in the original. This practice is quite widespread among contemporary artists, and artists who work with appropriation very often deal with criticism or political comment on their works. The system of limits that allows the use of protected content in new creations is not intended for appropriation artists and the right of freedom of expression of these artists who express themselves incorporating works of others in their own works does not prevail in all cases.

Intellectual Property Law has quickly adapted to the needs and claims of works created by cultural industries that base their business model on the exploitation of copyright in a digital context. But more than 100 years ago, in 1917, Marcel Duchamp changed the history of art forever with his work “Fountain”. Neither the concept of “protectable work” of copyright nor the system of limits or exceptions of Intellectual Property Law have advanced in parallel with artistic trends. Perhaps these are some of the underlining reasons that have led visual artists to stop perceiving Intellectual Property Law as “their” Law and that have brought them to demand greater flexibility in fair use.