Riure en vers: cap a una traducció poètica d’Aristòfanes

Abstract

Traduir és una de les activitats fonamentals a les quals el filòleg clàssic es dedica per tal d’arribar a comprendre els textos amb què treballa. La concepció que se sol tenir de la traducció des de la filologia clàssica és utilitària: la majoria de traduccions firmades per hel·lenistes i llatinistes estan pensades per acompanyar el text original i facilitar-ne la lectura. En general, no es projecten, per tant, com a textos literaris autònoms, sinó «de servei». Aquesta tesi presenta la recerca que ha fet l’investigador per arribar a una traducció rítmica d’Els ocells d’Aristòfanes que es valgui ella mateixa com a text autònom, amb criteris semblants als que s’apliquen, correntment, a la traducció de clàssics moderns. Parteix d’una anàlisi crítica amb la concepció i pràctica traductora majoritària en la filologia clàssica, i reconsidera la noció de la traducció com a interpretació, partint d’un model hermenèutic i no instrumental, a la llum de diferents aproximacions dels Translation Studies, amb especial èmfasi en les aportacions de Lawrence Venuti. Després, intenta determinar com es pot traduir de manera autònoma un text poètic i dramàtic com el de la comèdia antiga, un gènere profundament arrelat en el context social i cultural de l’Atenes de fa més de dos-mil anys. A partir de l’anàlisi descriptiva del funcionament del ritme i de l’humor verbal en l’obra d’Aristòfanes, planteja prescriptivament diferents estratègies per traduir, per un cantó, el ritme dels metres grecs i, per l’altre, l’humor tant referencial com lingüístic o semàntic, a partir de l’experiència de l’investigador com a traductor i com a estudiós d’altres traduccions del comediògraf. Tota aquesta recerca teòrica cristal·litza, a la pràctica, en la traducció rítmica d’Els ocells, que s’ofereix amb el text grec de Wilson acarat (Oxford Classical Texts, 2007), per tal de facilitar-ne, si es vol, l’estudi comparatiu. Pel camí, es repassen, per un cantó, les principals teories sobre el funcionament de l’humor i la seva traducció, així com s’estudien a consciència les tradicions italiana i catalana de traduir accentualment la mètrica antiga (quantitativa) i es presenta la pròpia adaptació rítmica dels metres de la comèdia, alguns dels quals no s’havien intentat mai accentualment. De fet, la tesi culmina amb l’anostrament d’Els ocells, la primera traducció catalana en vers d’una comèdia d’Aristòfanes.

Translating is one of the fundamental activities in which a classical philologist must engage in order to understand the ancient texts he works with. Still, the most usual conception of translation in the field of Classical Philology is largely utilitarian. The vast majority of renderings produced by Greek and Latin scholars are exclusively conceived to help the reader approach the original text. In general, then, they are not meant to be seen as autonomous literary texts, but merely as trots. This PhD dissertation presents the research carried out by the investigator in order to render a rhythmic translation of Aristophanes’ The Birds that can lay a claim to autonomous literary status, according to criteria similar to those usually applied to translations of modern classics. The basis for the study will be a critical analysis of the conception and practice of translation as generally performed in classical philology, followed by a consideration of the notion of translation as interpretation, based on a hermeneutical rather than instrumental model, in the light of different approaches to Translation Studies, with special emphasis on Lawrence Venuti's contributions to the field. It further aims to determine how autonomous translations of old Athenian comedy may be produced —a poetic and dramatic genre deeply rooted in the social and cultural context of the Athens of over two thousand years ago. On the basis of a descriptive analysis of rhythm and verbal humour in Aristophanes' plays, different strategies are posed in order to translate, on the one hand, the rhythm of Greek meters and, on the other, the humour, both the referential and the verbal or semantic, drawing on the researcher's experience both as a translator and as a student of the history of Aristophanic translations. All this theoretical research is then crystallised in the rhythmic translation of The Birds, which is presented side by side with Wilson's Greek text (Oxford Classical Texts, 2007), in order to facilitate comparative study. In parallel, the main theories on the functioning of humour and its translation are reviewed, as well as the Italian and Catalan traditions of accentually translating the quantitative ancient meters, while the researcher's own rhythmic adaptation of the comedy meters, some of which had never been attempted in an accentual mode, is presented. The thesis concludes with a rendering of The Birds, the first Catalan verse translation of a comedy by Aristophanes.