Sebastià Juan Arbó: De la realitat viscuda a la ficció narrativa. Anàlisi d’un desarrelament en la literatura catalana.

Abstract

En parlar de la novel·lística de Sebastià Juan Arbó, partim d’una divisió temàtica, lingüística i formal que troba un punt d’inflexió en l’any 1939 i en les conseqüències politicoculturals de la postguerra. En aquesta primera etapa de descoberta per part del públic i de la crítica, Arbó desplega la seva essència novel·lística, una veu pròpia que condicionarà la seva producció posterior. Demostrar com es produeix aquesta acceptació de l’obra arboniana en tot l’engranatge literari català dels anys trenta és un dels objectius d’aquesta tesi. Tanmateix ho és també continuar la recerca d’aquesta trajectòria literària que tradicionalment s’ha aturat en la publicació de Tino Costa, l’any 1947. La perpetuació que el novel·lista fa del model narratiu vuitcentista desdibuixa la imatge d’escriptor agosarat, de to existencialista, de les primeres produccions. Per establir i sintetizar els paràmetres d’aquesta novel·lística cal analitzar-ne tot el conjunt perquè només així adquireix sentit un univers recurrent que amplifica el corpus literari i personal d’Arbó. Realitzar un estudi íntegre de la seva obra impedeix establir-hi una discriminació lingüística; així, tant la narrativa catalana com la castellana esdevenen objecte d’anàlisi. El silenci al voltant de la novel·lística arboniana posterior als anys quaranta evidencia la necessitat de completar aquest buit de crítica narrativa que desequilibra el conjunt d’estudis realitzats fins a l’actualitat.

Al hablar de la novelística de Sebastián Juan Arbó, partimos de una división temática, lingüística y formal con un punto de inflexión en 1939 y en las consecuencias político-culturales de la posguerra. Desde un principio, Arbó despliega su esencia novelística, una voz propia que condicionará su posterior producción. Demostrar cómo se produce esa aceptación de la obra arboniana en todo el engranaje literario catalán de los años treinta es uno de los objetivos de esta tesis doctoral. Sin embargo, también lo es continuar la búsqueda de esta trayectoria literaria tradicionalmente detenida en la publicación de Tino Costa, en 1947. La perpetuación del modelo narrativo decimonónico desdibuja la imagen de escritor atrevido, de tono existencialista, de las primeras producciones. Para establecer y sintetizar los parámetros de esa novelística hay que analizar todo el conjunto, porque solo así adquiere sentido un universo recurrente que amplifica el corpus literario y personal de Arbó. Realizar un estudio íntegro de su obra impide establecer una discriminación lingüística; así, tanto la narrativa catalana como la castellana se convierten en objeto de análisis. El silencio hacia la novelística arboniana posterior a los años cuarenta demuestra la necesidad de completar ese vacío de crítica narrativa que desequilibra el conjunto de estudios realizados hasta hoy.

Speaking of Sebastià Juan Arbó’s collection of novels, the basis is a thematic, linguistic and formal division that finds its turning point in 1939 and in the postwar political and cultural consequences. In this first stage the audience and the critics discover Arbó, who deploys his novelistic essence, a voice that will condition its subsequent production. To demonstrate how Arbó’s work is accepted in the literary panorama of the thirties is one of the goals of this doctoral thesis. However, it also aims to continue the research of Arbó’s literary career, which has been only studied until Tino Costa’s publication, in 1947. With the perpetuation of the nineteenth-century narrative’s model, the audacity and the existentialist tone from the first novels are lost. In order to stablish and synthesize the parameters of his collection of novels we must analyze it on the whole. In this way, a recurrent universe which amplifies Arbó’s literary and personal corpus makes sense. When realizing a complete study of his work, a linguistic discrimination cannot be made: that is why both Catalan and Spanish prose fictions become the subject of study. The after the forties silence regarding Arbó’s collection of novels shows that the need to complete this lack of narrative critics that destabilizes all the studies done until today. Consequently, the main aim of this investigation is to discuss the relevance of Arbó’s figure and work in the cultural and literary Catalan context of his time, as well as in the Spanish literary context as a Catalan author who writes in Spanish about autochthonous topics. The project is divided into three main blocks which correspond the way Arbó makes him known (from 1931 until 1984), to aspects related to the writer’s profession (language, political convictions, articles) and to the analysis of its whole narrative work.