Cuerpo y autoría en la escritura autobiográfica latinoamericana contemporánea: un diálogo diferido

Abstract

La següent investigació reprèn una discussió teòrica tan immemorial com inacabada: la vinculació entre la figura autorial (la seva vida) i l’escriptura (creació), el que suposa al seu torn una altra relació: realitat-ficció. Tot i que, en els diversos moments històrics, els estudis literaris han procurat dilucidar-classificar aquesta associació a través de diverses denominacions genèriques memòries, autobiografia, novel·la autobiogràfica, autoficción, el dinamisme de fet literari acaba per tornar obsolet tot encasellament. Motiu pel qual resulta necessari revisitar el entramat teòric (xarxa de relacions) des d’on s’han articulat, ja que de la seva comprensió-qüestionament es desprenen perspectives més àmplies i inclusives per a entaular nous diàlegs amb les propostes literàries, ja no amb el propòsit de fixar límits, sinó traçar línies de trobada entre les pràctiques escripturals, més enllà dels límits historiogràfics i espai-temporals. En congruència amb això, aquest estudi es deté a explorar els valors, preocupacions i discursos subjacents i delineen la categoria «autobiografia» (preocupació pel «si mateix», el «jo», la figura autorial), exercici analític on adquireix especial rellevància la seva doble dimensionalitat genèrica: literària (gènere) i sexual (gender). Precisament, el reconèixer que l’autobiografia ha constituït, a través de la història, una pràctica escriptural masculina demanda forçosament una lectura que consideri això no només com una condició determinant, sinó com un fet constitutiu, projectat en els obstacles que implica la presa de la paraula; el tracte rebut per la crítica i les històries literàries; les condicions contextuals, econòmiques, polítiques de la figura autorial «femenina» i les motivacions que impulsen la pretensió de «relatar la vida». Partint d’aquesta comprensió es pretén fer una lectura analítica des del cos del següent corpus d’obres autobiogràfic-memorials llatinoamericanes escrites durant el segle XX i inicis del XXI: Autobiografía (1979-1984), Victoria Ocampo; Cuadernos de infancia (1937), Antes que mueran (1944), Norah Lange; Epílogo (2003), Alicia Jurado; i a partir d’això entaular un diàleg intertextual. Convé aclarir que aquesta proposta no persegueix simplement «cartografiar» el cos-textual de la narrativa autobiogràfica, sinó plantejar el cos-text com a categoria d’anàlisi, com a perspectiva de lectura capaç de convocar discursos que travessen el autobiogràfic: poder, llenguatge, gènere. Sens dubte, l’abast d’aquest posicionament teòric-metodològic contribuirà a saldar el deute historiogràfica pendent amb la narrativa autobiogràfica-memorial de ploma femenina, a el temps que permetran establir un diàleg on conflueixin crítica, teoria i història literàries per trobar connexions o punts d’inflexió entre els diferents relats del corpus. En aquest sentit, tot i que aquest estudi no aspira a convertir-se en una generalització, la seva mirada podria aportar a la discussió sobre les maneres en els quals s’han analitzat les escriptures del «jo» en l’àmbit literari llatinoamericà (en particular) i a repensar la teoria autobiogràfica-memorial, en general.

La siguiente investigación retoma una discusión teórica tan inmemorial como inacabada: la vinculación entre la figura autorial (su vida) y la escritura (creación), lo que supone a su vez otra relación: realidad-ficción. Aun cuando, en los diversos momentos históricos, los estudios literarios han procurado dilucidar-clasificar dicha asociación a través de diversas denominaciones genéricas memorias, autobiografía, novela autobiográfica, autoficción, el dinamismo del hecho literario termina por volver obsoleto todo encasillamiento. Motivo por el cual resulta preciso revisitar el entramado teórico (red de relaciones) desde donde se han articulado, pues de su comprensión-cuestionamiento se desprenden perspectivas más amplias e inclusivas para entablar nuevos diálogos con las propuestas literarias, ya no con el propósito de fijar límites, sino trazar líneas de encuentro entre las prácticas escriturales, más allá de los límites historiográficos y espacio-temporales. En congruencia con ello, este estudio se detiene a explorar los valores, preocupaciones y discursos que subyacen y delinean la categoría «autobiografía» (preocupación por el «sí mismo», el «yo», la figura autorial), ejercicio analítico donde adquiere especial relevancia su doble dimensionalidad genérica: literaria (genre) y sexual (gender). Precisamente, el reconocer que la autobiografía ha constituido, a través de la historia, una práctica escritural masculina demanda forzosamente una lectura que considere esto no sólo como una condición determinante, sino como un hecho constitutivo, proyectado en los obstáculos que implica la toma de la palabra; el trato recibido por la crítica y las historias literarias; las condiciones contextuales, económicas, políticas de la figura autorial «femenina» y las motivaciones que impulsan la pretensión de «relatar la vida».

Partiendo de dicha comprensión se pretende realizar una lectura analítica desde el cuerpo del siguiente corpus de obras autobiográfico-memoriales latinoamericanas escritas durante el siglo XX e inicios del XXI: Autobiografía (1979-1984),Victoria Ocampo; Cuadernos de infancia (1937), Antes que mueran (1944), Norah Lange; Epílogo (2003), Alicia Jurado; y a partir de ello entablar un diálogo intertextual. Conviene aclarar que dicha propuesta no persigue simplemente «cartografiar» el cuerpo-textual de la narrativa autobiográfica, sino plantear el cuerpo-texto como categoría de análisis, como perspectiva de lectura capaz de convocar discursos que atraviesan lo autobiográfico: poder, lenguaje, género. Sin duda, el alcance de dicho posicionamiento teórico-metodológico contribuirá a saldar la deuda historiográfica pendiente con la narrativa autobiográfica-memorial de pluma femenina, al tiempo que permitirán establecer un diálogo donde confluyan crítica, teoría e historia literarias para hallar conexiones o puntos de quiebre entre los diferentes relatos del corpus. En este sentido, aun cuando este estudio no aspira a convertirse en una generalización, su mirada podría aportar a la discusión sobre los modos en los cuales se han analizado las escrituras del «yo» en el ámbito literario latinoamericano (en particular) y a repensar la teoría autobiográfica-memorial, en general.

The following investigation resumes a theoretical discussion as immemorial as it is unfinished: the link between the authorial figure (their life) and the writing (creation), which in turn suggests another relation: reality-fiction. Even when, during diverse historical moments, literary studies have intended to elucidate-classify such an association through diverse genre denominations (memoirs, autobiography, autobiographical novel, autofiction), the dynamism of literature ends up tuning every typecasting obsolete. Reason why it is accurate to revisit the theoretical framework (network of relations) from which they have articulated, since wider, more inclusive perspectives detach from its understanding-questioning to engage in new dialogs with literary proposals, not with the purpose of setting boundaries anymore, but of tracing lines of encounter among writing practices beyond historiographic and special-temporal limits.

Accordingly, this study closely explores the values, concerns, and discourses that underlie and outline the category «autobiography» (concern about the «self», the «I», the authorial figure), analytical exercise where its double genre dimensionality acquires a special relevance: literary (genre) and sexual (gender). Indeed, acknowledging that autobiography has constituted, through history, a male writing practice forcibly demands a reading that considers this not only as a determining condition, but as a constitutive fact, projected on the hurdles that the assumption of speech implies; the treatment received by criticism and literary histories; the contextual, economic, political conditions of the «female» authorial figure and the motives that drive the pretense of «recounting life».

Departing from such an understanding it is intended to execute an analytical reading from the body of the following corpus of autobiographical-memorial Latin American works written during the XX century and early XXI: Autobiografía [1979-1984],Victoria Ocampo; Cuadernos de infancia [1937], Antes que mueran [1944], Norah Lange; Epílogo [2003], Alicia Jurado; and from there establishing an intertextual dialog. It is convenient to clarify that such a proposal does not simply pursue to «map» the body-text of autobiographical narrative, but to raise the body-text as a category of analysis, as a reading perspective able of summoning discourses that traverse the autobiographical: power, language, gender. Undoubtedly, the scope of said theoretical-methodological approach will contribute to settle a historiographic outstanding debt to the autobiographical-memorial narrative of the female pen, while allowing to engage in a dialog where literary criticism, theory, and history coalesce to find connections or tipping points among the different accounts of the corpus. In this sense, while this study does not strive for becoming a generalization, its gaze might contribute to the discussion about the ways in which the writing of the «I» has been analyzed in the Latin American literary field (in particular) and to rethink autobiographical-memorial theory, in general.