Universitat Autònoma de Barcelona
López Ruido, María
Torras, Meri, 1968-
2021-04-13
207 p.
La present tesi té per objectiu analitzar un corpus de documentals xilens en primera persona estrenats en les últimes dècades. Des d'una perspectiva intermedial, interessa explorar el funcionament de les narratives de vida en el format audiovisual i, des d'aquí, reflexionar sobre les estratègies a través de les quals aquestes pel·lícules impliquen a la seva audiència. En particular s'estudia, a partir d'l'anàlisi dels elements d'inscripció de directors i directores en les pel·lícules, les maneres en què s'articulen la història personal i la nacional, tant en la narrativa com en la forma dels documentals. També, s'analitzen les estratègies materials i visuals que els documentals despleguen per construir i posar en circulació diferents formes de recepció. A partir d'aquest estudi es proposa que, en el cas de la producció xilena de les últimes dècades, els documentals en primera persona no es queden ancorats en l'individual i l'esfera privada. Per contra, constantment participen del que és públic i busquen maneres de vincular la subjectivitat amb el col·lectiu. La hipòtesi és que els documentals en primera persona, a través de la seva manera performatiu de representació (Bruzzi, 2006) i de la seva relació material amb el passat, estableixen un nou pacte amb els espectadors, ja no a partir de l'registre, sinó del seu anunciada artificialitat. En els documentals estudiats la creació d'una pel·lícula sobre la pròpia vida adquireix la forma d'una investigació en procés, per a la qual s'han de reunir les peces per fer, ja sigui el que no es recorda de la infància, el que es desconeix de el relat familiar , o el que no s'ha pogut entendre a causa d'una perllongada absència o la mort o desaparició d'éssers estimats. A partir d'l'anàlisi de les pel·lícules de l'corpus, aquesta investigació dóna compte de les transformacions que els documentals en primera persona produeixen en els supòsits tradicionals de la pràctica documental i, a partir d'això, explora una nova relació entre directors i espectadors. En particular, examina la manera en què els cineastes breguen amb els buits i interrogants de les seves històries de vida: com és la posada en escena d'aquesta recerca?, quin rol tenen els arxius i els relats orals en aquestes investigacions?, quant hi ha d'íntim i de col·lectiu en aquests projectes? En aquesta investigació s'analitza un corpus de documentals que proposa estratègies discursives i visuals per construir històries de vida i referències a l'passat. El conjunt està conformat per deu documentals nacionals estrenats entre els anys 2009 i 2017 i dos documentals que daten dels anys '80, però que han estat recuperats i posats en circulació recentment en els últims anys. Ja sigui a través de reenactments, testimonis orals, fotografies o fragments de found footage, els documentals xilens en primera persona construeixen històries de vida que redefineixen les concepcions tradicionals de cinema documental. El fet que les pel·lícules es construeixin a partir d'una manera performatiu fa que el propi film anunciï la seva falta d'autenticitat i, a el fer-ho, paradoxalment, es torni més autèntic als ulls dels espectadors.
La presente tesis tiene por objetivo analizar un corpus de documentales chilenos en primera persona estrenados en las últimas décadas. Desde una perspectiva intermedial, interesa explorar el funcionamiento de las narrativas de vida en el formato audiovisual y, desde ahí, reflexionar sobre las estrategias a través de las cuales estas películas implican a su audiencia. En particular se estudia, a partir del análisis de los elementos de inscripción de directores y directoras en las películas, los modos en que se articulan la historia personal y la nacional, tanto en la narrativa como en la forma de los documentales. También, se analizan las estrategias materiales y visuales que los documentales despliegan para construir y poner en circulación diferentes formas de recepción. A partir de este estudio se propone que, en el caso de la producción chilena de las últimas décadas, los documentales en primera persona no se quedan anclados en lo individual y la esfera privada. Por el contrario, constantemente participan de lo público y buscan maneras de vincular la subjetividad con lo colectivo. La hipótesis es que los documentales en primera persona, a través de su modo performativo de representación (Bruzzi, 2006) y de su relación material con el pasado, establecen un nuevo pacto con los espectadores, ya no a partir del registro, sino de su anunciada artificialidad. En los documentales estudiados la creación de una película sobre la propia vida adquiere la forma de una investigación en proceso, para la cual se deben reunir las piezas faltantes, ya sea lo que no se recuerda de la infancia, lo que se desconoce del relato familiar, o lo que no se ha podido entender debido a una prolongada ausencia o a la muerte o desaparición de seres queridos. A partir del análisis de las películas del corpus, esta investigación da cuenta de las transformaciones que los documentales en primera persona producen en los supuestos tradicionales de la práctica documental y, a partir de eso, explora una nueva relación entre directores y espectadores. En particular, examina la manera en que los cineastas lidian con los vacíos e interrogantes de sus historias de vida: ¿cómo es la puesta en escena de esa búsqueda?, ¿qué rol tienen los archivos y los relatos orales en estas investigaciones?, ¿cuánto hay de íntimo y de colectivo en estos proyectos? En esta investigación se analiza un corpus de documentales que propone estrategias discursivas y visuales para construir historias de vida y referencias al pasado. El conjunto está conformado por diez documentales nacionales estrenados entre los años 2009 y 2017 y dos documentales que datan de los años ’80, pero que han sido recuperados y puestos en circulación recién en los últimos años. Ya sea a través de reenactments, testimonios orales, fotografías o fragmentos de metraje encontrado, los documentales chilenos en primera persona construyen historias de vida que redefinen las concepciones tradicionales del cine documental. El hecho de que las películas se construyan a partir de un modo performativo hace que el propio film anuncie su falta de autenticidad y, al hacerlo, paradójicamente, se vuelva más auténtico a los ojos de los espectadores.
This dissertation analyzes a group of Chilean first-person films released in recent decades. From an intermedial perspective, it explores the way life narratives work in the audiovisual format and, from there, it reflects on the strategies through which these films involve their audience. In particular, this research studies, from the analysis of the elements of inscription of directors and directors in films, the ways both personal and national history are implicated. This dissertation also analyzes the material and visual strategies that first person films deploy to build and put into circulation different forms of reception. From this analysis, it is proposed that, in the case of today’s Chilean production, first-person films do not remain anchored in the individual and the private sphere. On the contrary, they constantly participate in the public and look for ways to intertwine subjectivity with the collective. The hypothesis is that first-person documentary films, through their performative mode of representation (Bruzzi, 2006) and their material relationship with the past, present a new pact with viewers, not based on the record, but on their announced artificiality. In the documentaries studied, the creation of a film about one's own life takes the form of an ongoing investigation, for which some missing pieces must be brought together, whether it is what is not remembered from childhood, what is unknown from the family story, or what has not been understood due to a prolonged absence or the death or disappearance of a loved one. From the analysis of a group of recent Chilean films, this research accounts for the transformations that first-person documentary films produce in the traditional assumptions of documentary practice and it also explores a new relationship between directors and the spectators of their films. In particular, it examines the way in which filmmakers deal with the gaps and questions in their life stories: what is the staging of this search like? What role do archives, and oral stories play in these inquieries? How are the intimate and the collective depicted in these projects? This research analyzes a group of documentary films that deploy discursive and visual strategies to build life stories and references to the past. The group is made up of ten Chilean documentaries released between 2009 and 2017 and two documentaries dating from the '80s, but which have only been recovered in recent years. Whether through reenactments, oral testimonies, photographs or fragments of found footage, Chilean first-person documentary films construct life stories that redefine traditional conceptions of documentary cinema. Since the films are produced in a performative mode, they announce their own artificiality, in doing so, paradoxically, they become more authentic for their audience.
Autobiografia; Autobiografía; Autobiography; Documental; Documentary film
82 - Literature
Ciències Humanes
ADVERTIMENT. Tots els drets reservats. L'accés als continguts d'aquesta tesi doctoral i la seva utilització ha de respectar els drets de la persona autora. Pot ser utilitzada per a consulta o estudi personal, així com en activitats o materials d'investigació i docència en els termes establerts a l'art. 32 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996). Per altres utilitzacions es requereix l'autorització prèvia i expressa de la persona autora. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona autora i el títol de la tesi doctoral. No s'autoritza la seva reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre ni la seva comunicació pública des d'un lloc aliè al servei TDX. Tampoc s'autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de la tesi com als seus resums i índexs.
