El pluralisme en l’Església catòlica. Una comparació entre moviments laics: El Moviment de Cursets de Cristiandat i la Comunitat de Sant’Egidio

Abstract

La diversitat dins l’Església catòlica no és un fenomen exclusivament recent. A l’Edat Mitjana, els ordes religiosos ja van crear diferents models de religiositat catòlica, a partir d’estructures semi-autònomes, plenament integrades i legitimades per la institució (Finke i Wittberg, 2000). A la Modernitat, van sorgir sectors i organitzacions que defensaven ideologies divergents, adoptant orientacions o bé conservadores, o bé liberals (Poulat, 1986). Actualment, la diversitat dins l’Església es reflecteix en els moviments laics. Aquestes associacions apareixen a principis del segle XX i experimenten un apogeu a partir del Concili Vaticà II (1962-1965), atès que s’atorga un nou lloc al laic dins la institució i se’l dota d’un rol més actiu. Avui dia existeixen al voltant de cent moviments laics al món, amb objectius dispars entre si (Faggioli, 2008, 2017). Aquesta tesi doctoral pren com a punt de partida aquesta diversitat interna del catolicisme i se centra en l’anàlisi dels moviments laics.

Recerques anteriors (Diotallevi, 2002; Palmisano i Bonazzi, 2010) han identificat una doble estructura en l’Església catòlica: una, configurada per una lògica burocràtica, que correspondria a l’estructura formal de poder; una altra, que es regeix per una lògica més innovadora i carismàtica, que estaria conformada per les organitzacions catòliques. Els moviments laics es trobarien en aquest darrer tipus d’estructura. Atesa la varietat de models de religiositat catòlica disponibles actualment, és pertinent parlar de l’existència d’un mercat de moviments laics (Diotallevi, 2002).

L’objectiu d’aquesta recerca és, precisament, analitzar l’oferta d’aquest mercat, aplicant el model de dimensions religioses de Glock y Stark (1965) a dos casos: el Moviment de Cursets de Cristiandat i la Comunitat de Sant’Egidio. Els resultats mostren que els dos moviments reprodueixen els mateixos continguts que la institució en les dimensions ideològica, ritual i intel·lectual. En canvi, difereixen en les dimensions experiencial i conseqüencial. Així, el Moviment de Cursets de Cristiandat es focalitza en la primera, oferint als seus membres la possibilitat de regular la seva religiositat a partir de l’experiència compartida de l’amor de Déu; mentre que la Comunitat de Sant’Egidio es focalitza en la segona dimensió, oferint als seus membres regular la seva religiositat a través d’actes solidaris amb poblacions en risc d’exclusió social.

L’aplicació d’aquest model d’anàlisi posa de manifest que els moviments laics són una via d’acomodació de l’Església catòlica a la tardomodernitat, que permet flexibilitzar l’oferta religiosa, tot mantenint la tradició. Així, el model permet identificar les dimensions en què es reprodueix la tradició i les dimensions en què els moviments construeixen una diversitat d’opcions, entre les quals els catòlics poden escollir com regular la seva religiositat segons les seves preferències. D’aquesta manera, els moviments laics són un reflex del fenomen de la privatització i la individualització de la religió (Berger, 1980; Estruch, 2015; Hervieu-Léger, 1999; Luckmann, 1973).

La diversidad dentro de la Iglesia católica no es un fenómeno reciente. Ya en la Edad Media, las órdenes religiosas crearon diferentes modelos de religiosidad a partir de estructuras semiautónomas, plenamente integradas y legitimadas por la institución (Finke y Wittberg, 2000). En la Modernidad, surgieron sectores y organizaciones que defendían ideologías divergentes, adoptando orientaciones o bien conservadoras, o bien liberales (Poulat, 1986). Actualmente, la diversidad dentro de la Iglesia se refleja en los movimientos laicos. Estas asociaciones aparecen a principios del siglo XX y experimentan un auge a partir del Concilio Vaticano II (1962-1965), dado que éste otorga un nuevo lugar al laico dentro de la institución y le dota de un rol más activo. Hoy día, existen alrededor de un centenar de movimientos laicos en todo el mundo, cuyos objetivos son dispares entre sí (Faggioli, 2008, 2017). Esta tesis doctoral toma como punto de partida esta diversidad interna del catolicismo y se centra en el análisis de los movimientos laicos.

Investigaciones anteriores (Diotallevi, 2002; Palmisano y Bonazzi, 2010) han identificado una doble estructura en la Iglesia católica: una, configurada por una lógica burocrática, que correspondería a la estructura formal de poder; otra, que se rige por una lógica más innovadora y carismática, que estaría conformada por las organizaciones católicas. Los movimientos laicos se encontrarían dentro de ésta última. Dada la variedad de modelos de religiosidad católica disponibles actualmente, resulta pertinente hablar de la existencia de un mercado de movimientos laicos (Diotallevi, 2002).

El objetivo de esta investigación es, precisamente, analizar la oferta de este mercado, aplicando el modelo de las dimensiones religiosas de Glock y Stark (1965) a dos casos: el Movimiento de Cursillos de Cristiandad y la Comunidad de Sant'Egidio. Los resultados muestran que los dos movimientos reproducen los mismos contenidos que la institución en las dimensiones ideológica, ritual e intelectual. En cambio, difieren entre sí en las dimensiones experiencial y consecuencial. Así, el Movimiento de Cursillos de Cristiandad se focaliza en la primera, ofreciendo a sus miembros la posibilidad de regular su religiosidad a partir de la experiencia compartida del amor de Dios; mientras que la Comunidad de Sant'Egidio se focaliza en la segunda dimensión, ofreciendo a sus miembros regular su religiosidad a través de actos solidarios con poblaciones en riesgo de exclusión social.

La aplicación de este modelo de análisis pone de manifiesto que los movimientos laicos son una vía de acomodación de la Iglesia católica a la tardomodernidad, que permite flexibilizar la oferta religiosa, manteniendo la tradición. Así pues, el modelo permite identificar aquellas dimensiones en las que se reproduce la tradición y aquellas en las que los movimientos elaboran una diversidad de opciones, entre las que los católicos pueden escoger como regular su religiosidad según sus preferencias. De esta forma, los movimientos laicos son un reflejo del fenómeno de la privatización y la individualización de la religión (Berger, 1980; Estruch, 2015; Hervieu-Léger, 1999; Luckmann, 1973).

Diversity within the Catholic Church has been present for centuries. In the Middle Ages, religious orders already proposed different models of Catholic religiosity, creating semi-autonomous structures that were fully integrated and legitimized by the institution (Finke and Wittberg, 2000). In Modernity, both conservative and liberal organizations appeared, supporting different ideologies (Poulat, 1986). Nowadays, diversity within the Church is seen in the plurality of Lay Movements. Such associations were created at the beginning of the 20th century. The Second Vatican Council (1962-1965) gave lay people a new place in the institution and provide them a more active role, which favours the growth of Lay Movements (Faggioli, 2008, 2017). Nowadays, we observe more than one hundred Lay Movements, that attain a disparity of goals. Such catholic diversity is the starting point of this PhD, which focuses on the study of Lay movements. Previous research (Diotallevi, 2002; Palmisano and Bonazzi, 2010) has pinpointed a dual structure of the Catholic Church. According to these theories, a more bureaucratic structure, conformed by a formal framework of power, coexists with another structure, shaped by Catholic organizations, and governed by a more innovative and charismatic logic. Lay Movements can be placed in the latter type of structure. Such diversity of models of Catholic religiosity offer makes it pertinent to talk about a market of Lay Movements (Diotallevi, 2002). The aim of the current work is to analyse the supply side of this market, applying Glock and Stark (1965) religious dimensions on the bases of two case studies: the Cursillo Movement and the Community of Sant’Egidio. The results show that, in relation to the ideological, ritual and intellectual dimensions, the two movements reproduce the same contents as the institution. But the two movements differ in the experiential and consequential dimensions. Cursillo Movement focuses on the first, offering its members the possibility of regulating their religiosity based on the shared experience of God’s love. Whereas the Community of Sant’Egidio focuses on the latter one, offering its members the possibility of regulating their religiosity acting in solidarity with populations at risk of social exclusion. The application of the analysis model suggests that Lay Movements are a way to accommodate the Catholic Church to late modernity, while maintaining tradition. Thus, the model makes it possible to identify the dimensions in which tradition is reproduced and the dimensions in which Lay Movements built a variety of options, from which Catholics can choose how to regulate their religiosity according to their preferences. Therefore, Lay Movements are a reflection of the privatization and individualization of religion process in late modernity (Berger, 1980; Estruch, 2015; Hervieu-Léger, 1999; Luckmann, 1973).