El camp d'Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940)

Abstract

El 28 de febrer de 1939, el general Ménard, al càrrec de tots els camps francesos, notificava al prefecte del departament de l’Hérault, la decisió de la ubicació i construcció a Agde d’un camp de concentració amb l’objectiu de traslladar fins a 25.000 refugiats republicans tancats als camps de les platges del Rosselló i alleugerir la càrrega econòmica que el departament dels Pirineus Orientals estaven assumint des de la seva arribada. Unes setmanes més tard, arribaren els primers voluntaris espanyols que, dirigits per dues companyies d’enginyers procedents del camp de Saint-Cyprien, començarien a construir el camp 1 i el 2 i poc més tard el 3, el que es coneixeria com a «camp dels catalans», on la majoria d’interns era d’origen català. El camp va viure un procés de «catalanització», que el va fer diferent a la resta de camps del sistema concentracionari francès, on el sentiment de pertinença, de formar part del col·lectiu català a l’exili, va esdevenir decisiu per a sobreviure a la quotidianitat de la vida entre filferrades. Igualment, una altra singularitat a destacar fou la vitalitat del camp. Si bé la monotonia era una característica de la vida concentracionària, en va destacar la gran activitat social, cultural, esportiva i musical que s’hi va desenvolupar. Però l’existència del camp, així com les activitats que es dugueren a terme, plantegen també, un dels fenòmens bàsics de l’exili de 1939: la profunda divisió existent entre la majoria d’exiliats catalans i els de la resta d’Espanya; una divisió que s’expressa en tots els àmbits possibles: el polític, el cultural, i el dels refugiats als camps, amb Agde com a exemple principal, però també la ruptura gairebé irreversible entre el món republicà català (representat majoritàriament per Esquerra Republicana, entre d’altres) i els comunistes (el PSUC). Agde exemplificava d’aquesta manera l’organització de l’exili català els anys immediatament posteriors a la derrota de 1939. El camp es va anar tancant progressivament entre octubre i desembre de 1939. La majoria de refugiats decidiren tornar a Espanya; altres van poder emigrar a Mèxic o van sortir del camp allistats a les Companyies de Treballadors Estrangers i a la Legió Estrangera. En els mesos posteriors a l’estada dels republicans entre el desembre de 1939 i desembre de 1942, pel camp i pels mateixos barracons se succeïren les estades dels soldats del nou exèrcit txecoslovac (la NAT), els reservistes de l’exèrcit belga (els CRAB), les unitats txecoslovaques desmobilitzades (les UDT), la legió de treballadors indoxinesos, diversos grups de treballadors estrangers (la GTE), així com altres grups de civils. El camp es va tancar definitivament el novembre de 1942 i el seu total desmantellament es va dur a terme l’any 1944. Un camp de concentració versàtil, que va anar modificant la seva organització radicalment, adaptant-se als esdeveniments de la història europea contemporània més recent.

El 28 de febrero de 1939, el general Ménard, a cargo de todos los campos franceses, notificaba al prefecto del departamento del Hérault, la decisión de la ubicación y construcción en Agde de un campo de concentración con el objetivo de trasladar hasta 25.000 refugiados republicanos encerrados en los campos de las playas del Rosselló y aligerar la carga económica que el departamento de los Pirineos Orientales estaba asumiendo desde su llegada. Unas semanas más tarde, llegaron los primeros voluntarios españoles que, dirigidos por dos compañías de ingenieros procedentes del campo de Saint-Cyprien empezarían a construir el campo 1 y el 2 y poco más tarde el 3, el que se conocería como «camp dels catalans», en el que la mayoría de internos era de origen catalán. El campo vivió un proceso de «catalanització», que lo hizo diferente del resto de campos del sistema concentracionario francés, donde el sentimiento de pertenencia, de formar parte del colectivo catalán en el exilio, aconteció decisivo para sobrevivir a la cotidianidad de la vida entre las alambradas. Igualmente, otra singularidad a destacar fue la vitalidad del campo. Si bien la monotonía era una característica de la vida concentracionaria, destacó la gran actividad social, cultural, deportiva y musical que se desarrolló. Pero la existencia del campo, así como las actividades que se llevaron a cabo, plantean también, uno de los fenómenos básicos del exilio de 1939: la profunda división existente entre la mayoría de exiliados catalanes y los del resto de España; una división que se expresa en todos los ámbitos posibles: el político, el cultural, y el de los refugiados en los campos, con Agde como ejemplo principal, pero también la ruptura casi irreversible entre el mundo republicano catalán (representado mayoritariamente por Esquerra Republicana, entre otros) y los comunistas (el PSUC). Agde ejemplificaba de este modo la organización del exilio catalán los años inmediatamente posteriores a la derrota de 1939. El campo se fue clausurando progresivamente entre octubre y diciembre de 1939. La mayoría de refugiados decidieron volver a España; otros pudieron emigrar a México o salieron del campo alistados en las Compañías de Trabajadores Extranjeros y en la Legión Extranjera. En los meses posteriores a la estancia de los republicanos entre diciembre de 1939 y diciembre de 1942, por el campo y por los mismos barracones se sucedieron las entradas de los soldados del nuevo ejército checoslovaco (la NAT), los reservistas del ejército belga (los CRAB), las unidades checoslovacas desmovilizadas (las UDT), la legión de trabajadores indochinos, varios grupos de trabajadores extranjeros (la GTE), así como otros grupos de civiles. El campo se cerró definitivamente en noviembre de 1942 y su total desmantelamiento se llevó a cabo en 1944. Un campo de concentración versátil, que fue modificando su organización radicalmente, adaptándose a los acontecimientos de la historia europea contemporánea más reciente.

On 28th February 1939, General Ménard, the commander of all the internment camps in France, notified the prefect of the department of Hérault of the decision to site a concentration camp at Agde. The aim was the transfer of up to 25,000 of the Republican refugees confined in the camps on the beaches of Roussillon and thus relieve the department of Pyrénées-Orientales of the financial burden it had been bearing since their arrival. The first Spanish volunteers arrived a few weeks later and, under the direction of engineers from the camp at Saint-Cyprien, started work on camps one and two, followed a little after by camp three. The latter would subsequently be known as "he Catalan Camp,"; the majority of interns hailing from Catalonia. This camp underwent a process of "catalanisation," distinguishing it from the other French internment camps; the sense of belonging to Catalans in exile here would be fundamental in them surviving day to day life behind the wires. But despite the monotony, there were also thriving social, cultural, musical and sports activities. However, the existence of the camp and the activities held there also highlighted one of the phenomena of the 1939 exile: the deep division between the majority of exiles from Catalonia and those from the rest of Spain. This schism was expressed in every possible sphere: political, cultural, and among the refugees in the camps, especially at Agde. It also represented an almost irreversible rupture between Catalan Republicanism (principally expounded by Esquerra Republicana, amongst others) and the communists (the PSUC). Agde epitomised the way Catalan exiles were organised in the years immediately after the Republican defeat of 1939. The camp was progressively closed down from October to December 1939. Most refugees decided to return to Spain; others were able to emigrate to Mexico or enlisted in the Companies of Foreign Workers (Compagnies de Travailleurs Étrangers (CTE)) and the Foreign Legion. After the Republicans' internment, from December 1939 to December 1942, the camp and it barracks were successively occupied by soldiers of the new Czechoslovak Army (the NAT), the Belgian Army reservists (the CRAB), the demobilised Czechoslovak units (the UDT), the Legion of Indochinese Workers, various groups of foreign workers, as well as other groups of civilians. The camp was permanently closed in November 1942 and totally dismantled in 1944. This was an adaptable internment camp, the organisation of which underwent radical modifications in consonance with events in contemporary European history.