Towards a Responsible Translation of Pidgin English in Postcolonial Literature: The Case of Ken Saro-Wiwa’s Sozaboy

Abstract

[eng] The overall aim of this dissertation is to explore strategies for the translation of postcolonial texts into a “third” language, that is, a language other than the colonized vernacular and the European language of the colonizer, and to do so from a responsible position as a translator. The dissertation begins by establishing a dialogue with the existing literature on translation and postcolonialism, trying to ascertain what constitutes translator responsibility when working with postcolonial contexts, and how can translation be mobilized for counter-hegemonic purposes today, exploring the notion of translation as a means to enact a new universalism based on difference (Butler, Laclau, and Žižek 2000; Santos 2004; Balibar 2004, 1995; Ngugi 1987, 2009). However, any discussion of cultural translation willing to avoid uniformization and assimilation should be grounded on a specific project, which in our case is the eventual translation into Spanish of Sozaboy, a novel written by the late Nigerian writer and activist Ken Saro-Wiwa (1941-1995). The most salient feature of this book is that it is written in what the author himself defined as “‘rotten English’, a mixture of Nigerian pidgin English, broken English and occasional flashes of good, even idiomatic English.” After the initial theoretical considerations, the dissertation performs a thorough stylistic analysis of the source-text taking as a general framework the structure put forward by Discourse Analysis (Munday and Zhang 2015; Baumgarten and Schröter 2018), but combining it freely with insights from other scholars. For the context of culture, the dissertation draws from Maria Tymoczko’s holistic approach to cultural translation (2010) to deal with questions of genre, intertextuality and discourse, and culturally-marked signature concepts. Next, the study takes up the context of situation of the novel, both internal and external. For the latter, it considers the immediate circumstances surrounding the writing and publication of the book, including Saro-Wiwa’s militant politics and his experiences during the Nigerian Civil War, the setting of Sozaboy. Consulting primary and secondary sources, we try to elucidate the intention behind Saro-Wiwa’s linguistic choice and the pioneering function rotten English has served for later authors. Taking a closer look at the language itself, we consider its strong oral component, which is a staple of African narrative, but also a way to deal with traumatic experiences. Rotten English is a hybrid construct, and we break it down to determine its specific Nigerian Pidgin features, which constitute the core African substrate that any translator should strive to preserve. How to do that exactly is the crux of the dissertation and the main concern of the last block, where the study leaves strict analysis aside to search for solutions. We first look at the German, French, and Italian translations, which interestingly followed quite different strategies. The study maintains that the best option for the Spanish translator is to follow López Guix’s (2015) advice and opt for a creative strategy which nevertheless observes the responsibility due to the disenfranchised Other by committing to the preservation of the unique African, postcolonial Pidgin feel (Bandia 2008). It is our contention that the best way to achieve this is by vindicating an often hidden legacy of Afro-Spanish language to draw inspiration for the syntactic and morphologic transformations the target text will have to deploy. Afro-Cuban bozal, in particular, offers an excellent source, because of the linguistic proximity of the African substrate and because its voice, now lost, can be heard not only in scholarly studies but in the literary work of writers who often were abolitionists and hence prioritized accuracy over parody when reproducing bozal speech (Lipski 2005).

[cat] L'objectiu fonamental d'aquesta tesi és explorar estratègies per a la traducció de textos postcolonials a una “tercera” llengua, un idioma que no sigui el vernacle dels colonitzats ni l'europeu del colonitzador, i fer-ho a més des d'un posicionament responsable. La tesi comença establint un diàleg amb el material acadèmic publicat al voltant de la traducció i el postcolonialisme, tot tractant de determinar en què consisteix la responsabilitat del traductor quan treballa amb contextos postcolonials, i com pot aprofitar-se la traducció amb finalitats contrahegemòniques, explorant el seu potencial com a via cap a un nou universalisme basat en la diferència (Butler, Laclau, and Žižek 2000; Santos 2004; Balibar 2004, 1995; Ngugi 1987, 2009). No obstant això, tota anàlisi de la traducció cultural que pretengui evitar la uniformització i l'assimilació hauria de fonamentar-se en un projecte concret, que en el nostre cas serà la traducció a l'espanyol d'una novel·la nigeriana, Sozaboy, de l'escriptor i activista Ken Saro-Wiwa (1941-1995). El tret més destacat de l'obra és que està escrita en el que el mateix autor va definir com “rotten English,” una combinació de pidgin nigerià amb anglès macarrònic i aparicions esporàdiques d'anglès estàndard. Després del plantejament teòric inicial, la tesi realitza una anàlisi estilística detallada del llibre adoptant com a marc general l'estructura proposada per l'escola de l'Anàlisi del Discurs (Munday and Zhang 2015; Baumgarten and Schröter 2018), que s'anirà combinant amb aportacions d'altres autors. Per analitzar el context de cultura es parteix de l'enfocament holístic de Maria Tymoczko (2010) per a l'estudi de qüestions de gènere literari, intertextualidad i discurs, a més d'aquells conceptes culturals clau d'especial interès. A continuació, s'examina el context de situació de la novel·la, tant intern com extern. Aquest últim cobreix les circumstàncies immediates que van envoltar l'escriptura i publicació del llibre: el compromís polític de Saro-Wiwa i les seves experiències durant la guerra civil nigeriana que és el rerefons de Sozaboy. Prèvia consulta de fonts primàries i secundàries, mirarem de determinar la intenció que va dur Saro-Wiwa a triar aquesta variant lingüística, i la influència que el seu “anglès podrit” ha exercit per a autors posteriors. En examinar de prop el dialecte, estudiam el seu acusat component oral, que és no només una evidència de la tradició narrativa africana, sinó també una eina per afrontar l'experiència traumàtica. Es tracta d'una creació híbrida, i una anàlisi detallada ens mostrarà quins elements propis conté del pidgin, que forma la base del substrat africà que tot traductor hauria d'esforçar-se per mantenir. Com aconseguir-ho és el quid d'aquesta tesi i l'objecte principal de l'últim bloc, on es deixa enrere l'anàlisi pura i es passa a formular propostes. Examinam primer les traduccions a l'alemany, francès i italià, que segueixen estratègies molt diferents. L'estudi sosté que la millor opció per al traductor és fer cas de López Guix (2015) i adoptar una estratègia creativa que tot i així respecti la responsabilitat deguda a l'Altre desposseït, esforçant-se per conservar el tenor africà, pidgin i postcolonial característic de l'obra (Bandia 2008). La tesi conclou que la millor manera d'aconseguir-ho és reivindicar una tradició de contacte lingüístic afrohispànic que sovint s'ha passat per alt, en la qual trobar inspiració per a les alteracions sintàctiques i morfològiques que la traducció haurà de presentar. El llenguatge bozal afrocubà ofereix una font especialment interessant, per la proximitat lingüística dels substrats africans i perquè la seva veu, ja apagada, es conserva no només a estudis acadèmics sinó a l'obra literària d'escriptors que en molts casos van ser abolicionistes, més interessats en la reproducció fidel que en la paròdia (Lipski 2005).

[spa] El objetivo fundamental de esta tesis es explorar estrategias para la traducción de textos postcoloniales a una “tercera” lengua, un idioma que no sea el vernáculo de los colonizados ni el europeo del colonizador, y hacerlo además desde un posicionamiento responsable. La tesis comienza entablado un diálogo con el material académico existente sobre traducción y postcolonialismo, tratando de determinar dónde estriba la responsabilidad del traductor al trabajar con contextos postcoloniales y cómo puede aprovecharse la traducción con fines contrahegemónicos, explorando el potencial de la traducción como vía hacia un nuevo universalismo basado en la diferencia (Butler, Laclau, and Žižek 2000; Santos 2004; Balibar 2004, 1995; Ngugi 1987, 2009). Sin embargo, todo análisis de la traducción cultural que pretenda evitar la uniformización y la asimilación debería fundamentarse en un proyecto concreto, que en nuestro caso será la traducción al español de una novela nigeriana, Sozaboy, del escritor y activista Ken Saro-Wiwa (1941-1995). El rasgo más destacado de la obra es que está escrita en lo que el mismo autor definió como “rotten English,” una mezcla de pidgin nigeriano con inglés macarrónico y algún atisbo de inglés estándar. Tras el planteamiento teórico inicial, la tesis realiza un análisis estilístico a fondo del libro adoptando como marco general la estructura propuesta por la escuela del Análisis del Discurso (Munday and Zhang 2015; Baumgarten and Schröter 2018), que se irá combinando con aportaciones de otros autores. Para analizar el contexto de cultura se bebe del enfoque holístico de Maria Tymoczko (2010) en el estudio de cuestiones de género literario, intertextualidad y discurso, amén de los conceptos culturales clave de particular interés. A continuación, se examina el contexto de situación de la novela, tanto interno como externo. Este último cubre las circunstancias inmediatas que rodearon la escritura y publicación del libro, que incluyen el compromiso político de Saro-Wiwa y sus experiencias durante la guerra civil nigeriana que constituye el trasfondo de Sozaboy. Previa consulta de fuentes primarias y secundarias, intentamos determinar la intención que llevó a Saro-Wiwa a escoger esa variante lingüística y el papel fundacional que su “inglés podrido” ha desempeñado para autores posteriores. Al examinar de cerca el lenguaje en sí, estudiamos su fuerte componente oral, que es no solo un testimonio de la tradición narrativa africana, sino también una herramienta para afrontar la experiencia traumática. Se trata de una creación híbrida, y un análisis detallado nos mostrará lo que tiene en concreto de pidgin, la base del sustrato africano que todo traductor debería esforzarse por mantener. Cómo lograrlo es el quid de esta tesis y el objeto principal del último bloque, donde se deja atrás el análisis puro y se pasa a formular propuestas. Examinamos primero las traducciones al alemán, francés e italiano, interesantes por seguir estrategias muy distintas. El estudio sostiene que la mejor opción para el traductor es hacer caso de López Guix (2015) y adoptar una estrategia creativa que aun así respete la responsabilidad debida al Otro desposeído, afanándose por conservar el cariz africano, pidgin y postcolonial característico de la obra (Bandia 2008). La tesis concluye que la mejor manera de conseguirlo es reivindicar una tradición de contacto lingüístico afrohispánico que a menudo se ha pasado por alto, en la que hallar inspiración para las alteraciones sintácticas y morfológicas que el texto meta deberá presentar. El bozal afrocubano ofrece una fuente de especial interés, por la proximidad lingüística de los sustratos africanos y porque su voz, ya apagada, se conserva no solo en estudios académicos sino en la obra literaria de escritores que en muchos casos fueron abolicionistas, más interesados por reproducir fielmente el bozal que por parodiarlo (Lipski 2005).