La traducció de literatura ídix moderna: la judeïtat ídix i el trasllat d’endònims

Abstract

En aquesta tesi doctoral s’investiga la traducció de literatura ídix moderna a través de l’estudi del trasllat de noms propis i es reflexiona sobre la relació entre les estratègies traductores i la construcció de la yidi?keyt o judeïtat específicament ídix com a identitat i sistema cultural. En llur gran majoria, els autors ídixs moderns fan servir noms propis reals per tal de situar llurs obres en el context geogràfic i històric de l’Europa central i de l’est. Fins i tot en el cas de personatges o indrets ficticis, els noms propis ídixs comuniquen la pertinença dels referents a un marc cultural determinat. A l’hora de traslladar aquests noms propis, però, els traductors poden contribuir a visibilitzar-ne l’especificitat o a assimilar-la a d’altres marcs culturals. Aquesta mena de decisions té una importància cabdal en la mesura que les traduccions d’obres literàries ídix constitueixen una de les vies d’accés principals a la cultura ídix, sobretot d’ençà que la llengua perdé tants de parlants al llarg del segle XX. El nucli d’aquesta tesi és un estudi sobre el trasllat de topònims i antropònims fet en un corpus de seixanta-quatre traduccions de l’ídix a l’anglès, el francès, el castellà i el català, centrat sobretot en els endònims ídixs, és a dir, els noms propis que designen realitats percebudes com a internes des d’una perspectiva cultural ídix en general o des de l’òptica de l’autor en particular. Els resultats d’aquest treball de recerca palesen una tendència molt marcada envers la transferència indirecta a partir de terceres llengües dels endònims ídixs sense equivalent en la llengua de destí. Sobre aquesta base s’argumenta que recórrer a llengües diferents de la de partida i la d’arribada (una tècnica de traducció que en aquest treball s’anomena “interferència”) afecta la representació de la judeïtat ídix i alhora guarda una relació estreta amb certs posicionaments ideològics envers la yidi?keyt i la minorització lingüística a què l’ídix ha estat sotmès des de sempre. L’autor d’aquesta tesi és del parer que les decisions del traductor en el trasllat d’endònims ídixs s’haurien d’alinear justament amb el punt de vista adoptat per l’escriptor i que, per tant, aquesta classe de noms s’hauria de transferir directament des de l’ídix quan no n’hi ha cap equivalent en la llengua d’arribada, tal com se sol fer en la traducció d’altres idiomes. Atès que l’ídix s’escriu amb un alfabet propi, derivat de l’alfabet hebreu, a fi de seguir aquesta estratègia és menester un sistema de romanització. Després de fonamentar la inexistència d’un sistema rigorós per a transcriure l’ídix, doncs, es proposa un mètode d’aquesta mena i, a més, un mètode d’adaptació fònico-gràfica al català, pensat per a qualsevol publicació no acadèmica, com ara la traducció literària.

En esta tesis doctoral se investiga la traducción de literatura yidis moderna a través del estudio del traslado de nombres propios y se reflexiona acerca de la relación entre las estrategias traductoras y la construcción de la yidi?keyt o judeidad específicamente yidis en tanto que identidad y sistema cultural. En su gran mayoría, los autores yidis modernos usan nombres propios para situar sus obras en el contexto geográfico e histórico de la Europa central y del este. Incluso en el caso de personajes o lugares ficticios, los nombres propios yidis comunican la pertenencia de los referentes a un marco cultural determinado. Sin embargo, al trasladar esta clase de expresiones los traductores pueden contribuir a visibilizar su especificidad o a asimilarla a otros marcos culturales. Estas decisiones son de una gran trascendencia, pues las traducciones de obras literarias yidis constituyen una de las principales vías de acceso a la cultura yidis, máxime después de que la lengua perdiera tantos hablantes a lo largo del siglo XX. El núcleo de esta tesis es un estudio acerca del traslado de topónimos y antropónimos realizado con un corpus de sesenta y cuatro traducciones del yidis al inglés, el francés, el castellano y el catalán, centrado ante todo en los endónimos yidis, es decir, los nombres propios que designan realidades percibidas como internas desde una perspectiva cultural yidis en general o des de la óptica del autor en particular. Los resultados de dicha investigación revelan una tendencia muy marcada hacia la transferencia indirecta a partir de terceras lenguas de los enónimos yidis sin equivalente en la lengua de llegada. Sobre esta base se argumenta que recurrir a lenguas distintas de la de partida y la de llagada (técnica que en este trabajo se denomina “interferencia”) afecta a la representación de la judeidad yidis a la vez que guarda una estrecha relación con ciertos posicionamientos ideológicos a propósito de la yidi?keyt y la minorización lingüística a la que desde siempre ha estado sometido el yidis. A juicio del autor de esta tesis, las decisiones del traductor al trasladar endónimos yidis deberían alinearse justamente con el punto de vista adoptado por el escritor y, por lo tanto, esta clase de nombres debería transferirse directamente desde el yidis cuando no tienen equivalente en la lengua de llegada, tal y como suele hacerse al traducir de otros idiomas. Dado que el yidis se escribe con un alfabeto propio, derivado del alfabeto hebreo, la puesta en práctica de esta estrategia precisa un sistema de romanización. Tras fundamentar la inexistencia de un sistema riguroso para transcribir el yidis, pues, se propone un método de esta índole y, además, un método de adaptación fónico-gráfica al catalán, concebido para cualquier publicación no académica, como la traducción literaria.

This dissertation explores the translation of modern Yiddish literature through the study of how proper names are rendered, and reflects on the relationship between the translation strategies and the construction of Yiddishkeit as a distinctly Yiddish cultural identity and system. The vast majority of modern Yiddish authors use proper names to place their works in the geographical and historical context of Central and Eastern Europe. Even in the case of fictional characters or places, Yiddish proper names indicate that their referents belong to a particular cultural framework. However, when translating such expressions, translators can highlight their specificity or assimilate them into other cultural frameworks. Such decisions are of great relevance, especially as the translation of Yiddish literary works has become increasingly important as a way to approach Yiddish culture after the dramatical loss of Yiddish speakers during the 20th century. The core of this thesis is a study of how toponyms and anthroponyms are rendered in a corpus of sixty-four translations from Yiddish into English, French, Castilian and Catalan, focusing primarily on Yiddish endonyms, i.e., proper names designating referents perceived as internal from a Yiddish cultural perspective in general or from the writer’s point of view in particular. This research reveals a very remarkable tendency towards the indirect transfer from third languages of Yiddish endonyms with no equivalent in the target language. On this basis, it is argued that resorting to languages other than the source and target languages (a translation technique referred to in this work as ‘interference’) has an impact on the representation of Yiddish Jewishness and is closely related to certain ideological positions regarding Yiddishkeit and the linguistic minoritization to which Yiddish has always been subjected. The author contends that translators should base their decisions on the writer’s point of view and, therefore, should directly transfer Yiddish endonyms without equivalent in the target language, as is usually done when translating from other languages. Since Yiddish is written with its own alphabet, which is derived from the Hebrew alphabet, this strategy requires a romanization system. After substantiating the non-existence of a rigorous system for transcribing Yiddish, a method of this kind is proposed, as well as a method of phonographic adaptation into Catalan, devised for any non-academic publication, such as literary translations.