Estudi de la gestió cívica a Barcelona: La gestió d’equipaments municipals com a pràctica democràtica i comunitària

Abstract

Aquesta tesi estudia la gestió cívica d’equipaments a la ciutat de Barcelona com a oportunitats per a l’aprofundiment democràtic i l’enfortiment comunitari. La gestió cívica és una categoria política-legal que consisteix en la transferència d’equipaments de titularitat municipal a entitats sense ànim de lucre per tal que aquestes administrin i desenvolupin el seu projecte obert al barri i/o ciutat amb el suport econòmic del consistori. Aquesta transferència es realitza sota el pretext de millora de la cohesió social de la ciutat i promoció de la participació ciutadana en la gestió del bé comú, entre d’altres objectius socials. Així doncs, la recerca se centra a identificar i comprendre en quines circumstàncies els equipaments de gestió cívica esdevenen una pràctica d’aprofundiment democràtic i enfortiment comunitari. Per assolir l’objectiu de la investigació, s’adopta una triple òptica analítica, en què s’estudia la gestió cívica des de tres dimensions que la defineixen com a pràctica ciutadana de recursos municipals, i que permeten comprendre’n el seu potencial democràtic i de desenvolupament comunitari: 1) La gestió cívica com a pràctica de l’administració pública local, 2) La gestió cívica com a pràctica comunitària, i 3) La gestió cívica com a bé comú. La primera de les dimensions se centra a analitzar la coordinació entre l’Ajuntament de Barcelona i les entitats gestores dels equipaments. Des del paradigma teòric de la governança en xarxa, s’analitza el marc regulador de la gestió cívica, els espais de coordinació, i els possibles dèficits democràtics de les xarxes de coordinació establertes. Els resultats mostren com l’aprovació de les Bases de gestió cívica (2015) van incrementar la transparència en les xarxes de governança, però la insuficient adaptació de la normativa i procediments administratius a la idiosincràsia de les citades entitats absorbeix temps i recursos a les entitats gestores, afectant la seva missió originària i incentivant la seva despolitització. En la segona dimensió d’anàlisi s’estudia el potencial enfortiment comunitari que poden promoure els equipaments de gestió cívica en el territori de referència (majoritàriament el barri), a través dels conceptes de capital social pont i transparència en la gestió. Els resultats mostren les dificultats però també les múltiples estratègies implementades pels equipaments de gestió cívica per aconseguir que la diversitat de població del territori faci ús de l’equipament, i així estimular la creació de capital social pont. D’entre la diversitat d’equipaments, destaquen els casals de barri com a tipus d’infraestructures socials que més estratègies apliquen per a l’enfortiment comunitari. La tercera de les dimensions es focalitza en l’anàlisi de la governança interna dels equipaments de gestió cívica com a bé comú. S’investiguen les normes i els espais per a la gestió de l’equipament des d’un punt de vista democràtic i d’inclusió de la diversitat social. La majoria dels equipaments ofereixen diferents òrgans per a la implicació de la ciutadania en la gestió del centre, destacant d’entre els equipaments aquells gestionats per una plataforma d’entitats. Pel que fa a la composició social dels òrgans de gestió s’observa una tendència a l’homogeneïtat social, amb manca de representació de col·lectius no hegemònics (dones, joves i persones racialitzades). En síntesi, la tesi contribueix a valorar el potencial democràtic i d’enfortiment comunitari de la gestió cívica a la ciutat de Barcelona i, sobretot, a identificar els seus condicionants. Els resultats, a més de dialogar amb la teoria i aprofundir-hi des del contrast empíric, poden servir també per a promoure futures recerques en l’àmbit de la innovació en l’administració de recursos de titularitat municipal per part de la ciutadania organitzada, així com també investigacions en els impactes que aquestes pràctiques generen en el seu entorn territorial.

Esta tesis estudia la gestión cívica de equipamientos en la ciudad de Barcelona como oportunidades para la profundización democrática y el fortalecimiento comunitario. La gestión cívica es una categoría política-legal, consistente en la transferencia de equipamientos de titularidad municipal a entidades sin ánimo de lucro, para que sean estas quien administren y desarrollen su proyecto abierto a la ciudadanía, con apoyo económico del consistorio. La transferencia de los equipamientos se desarrolla bajo el pretexto de mejorar la cohesión social de la ciudad y promocionar la participación ciudadana en la gestión del bien común. De este modo la investigación se focaliza en la identificación y comprensión de las circunstancias que favorecen que los equipamientos de gestión cívica devengan prácticas democráticas y de desarrollo comunitario. Para lograr el objetivo de la investigación se propone una aproximación al objeto de estudio basado en una triple óptica analítica, en la que se estudia la gestión cívica desde las tres dimensiones que la definen como experiencia ciudadana de gestión de recursos municipales: 1) La gestión cívica como práctica de la administración pública local, 2) La gestión cívica como práctica comunitaria y 3) La gestión cívica como bien común. En la primera de les dimensiones se estudia la coordinación entre el Ayuntamiento de Barcelona y las entidades gestoras de los citados equipamientos. Partiendo del paradigma de la gobernanza en red, se analiza el marco regulador de la gestión cívica, los espacios de coordinación y los posibles déficits democráticos de las redes de coordinación establecidas. Los resultados muestran como la aprobación de las Bases de gestión cívica (2015) incrementó la transparencia en las redes de gobernanza, a pesar de la insuficiente adaptación, tanto de la normativa como de los procedimientos administrativos a la idiosincrasia de les citadas entidades. Queda constatado como estas carencias absorben tiempo y recursos a las entidades gestoras, afectando su misión originaria y acelerando su despolitización. En la segunda dimensión de análisis, se estudia el potencial fortalecimiento comunitario que pueden promover los equipamientos de gestión cívica en su territorio de referencia, a través de los conceptos de capital social puente y de transparencia en la gestión. Los resultados exhiben las dificultades, pero también las múltiples estrategias implementadas por los equipamientos de gestión cívica para conseguir que la diversidad de población haga uso del equipamiento, estimulando la creación de capital social puente. Entre la pluralidad de equipamientos, destacan los casales de barrio, como los centros que mayor conciencia muestran y más estrategias aplican en favor del fortalecimiento comunitario. En la tercera de les dimensiones, se investiga la gobernanza interna de los equipamientos de gestión cívica como bienes comunes. Se analiza el funcionamiento interno de los equipamientos desde el punto de vista democrático y de inclusión de la diversidad social. La mayoría de los equipamientos ofrecen varios órganos para la implicación de la ciudadanía en la gestión del centro, destacando aquellos equipamientos que están gestionados por una plataforma de entidades. Respecto a la composición social de los órganos de gestión se observa una tendencia a la homogeneidad social, con infrarrepresentación de colectivos subalternos (mujeres, jóvenes y personas racializadas). En síntesis, esta tesis contribuye a valorar el potencial democrático y el fortalecimiento comunitario de la gestión cívica, y especialmente a identificar sus condicionantes, a través del estudio de caso de la ciudad de Barcelona. Los resultados, además de generar un diálogo con la teoría, pueden servir también para promover futuras investigaciones en el ámbito de la innovación en la administración de recursos de titularidad municipal por parte de la ciudadanía organizada, así como evaluar el impacto que dichas prácticas generan en su entorno territorial.

This dissertation explores the civic management facilities in the city of Barcelona as opportunities for democratic enhancement and community strengthening. Civic management consists of transferring municipally owned facilities to non-profit organisations so that they can administer and develop projects that are open to the public, with financial support from the city council. The transfer of facilities is conducted under the pretext of improving the social cohesion of the city and promoting citizen participation in the management of common goods. The research thus focuses on identifying and understanding the circumstances that enable civic management facilities to become democratic and community development practices. In order to achieve the objective of the research, an approach based on a triple dimension analysis is proposed. This approach enables the study of civic management facilities following the three dimensions that characterise it as a citizen experience of municipal resource administration: 1) civic management as a local policy, 2) civic management as a community practice and 3) civic management facilities as common goods. The first of the analytical dimensions studies the coordination between Barcelona City Council and the grassroots organisations responsible for the civic management facilities. Based on the paradigm of network governance, the local policy for civic management, as well as the existing coordination bodies and the potential democratic deficits of established networks, is analysed. The results show how the approval of the Bases de gestió cívica (2015) increased transparency in governance networks, despite the insufficient adaptation of both regulations and administrative procedures to the idiosyncrasies of low-professionalised grassroots organisations. It is observed that these deficiencies demand time and resources from grassroots organisations, affecting their original mission and accelerating their depoliticisation. In the second dimension of analysis, the community empowerment that civic management facilities potentially promote is studied through the concepts of bridging social capital and transparent management. The results show the difficulties for promoting bridging social capital but also the multiple strategies implemented by civic management facilities to encourage a socially diverse population to use their facilities. Among the plurality of civic management facilities, community centres can be highlighted as the facilities that apply the most strategies for promoting bridging social capital. In the third dimension, the internal governance of civic management facilities is analysed through the lens of common goods. The internal functioning of the facilities is explored from a democratic point of view as well as through the assessment of social diversity inclusion. Most of the facilities offer various bodies for the involvement of citizens in the management of the centres, particularly those that are managed by a platform of grassroots organisations. Regarding the social composition of management bodies, there is a tendency towards social homogeneity, with an under-representation of subaltern groups (women, young people and racialised people). In sum, this thesis contributes to assessing the democratic potential and community empowerment of civic management, and especially to identifying the conditioning factors, through a case study of the city of Barcelona. The results, besides generating a dialogue with theory, can also serve to promote future research in the field of innovation in the administration of municipally owned resources by organised citizens, as well as to evaluate the impact that these kinds of practices generate in society.