La Humanització de la Història Escolar. Conceptualització, limitacions i possibilitats per al professorat

Abstract

Aquesta tesi és una recerca en l’àmbit de la didàctica de les ciències socials. Ubicada en la pedagogia crítica i en els plantejaments decolonials, desenvolupa el concepte i les implicacions de la humanització del coneixement social escolar i, de manera més específica, els continguts històrics de l’Educació Secundària Obligatòria. El coneixement és producte i agent de relacions de poder. Tant les relacions com el coneixement poden ser reproductors d’opressions, però també emancipadors i transformadors. Tradicionalment, la història escolar ha estat al servei dels interessos de l’estat-nació i les seves classes dominants, amb la reproducció d’un relat geopolític lineal, eurocèntric, androcèntric, protagonitzat per sectors socials concrets, exclusius i excloents i que consoliden els poders del patriarcat, el colonialisme i el capitalisme. Una història escolar deshumanitzada en tant que la humanitat no n’és objecte ni subjecte, que reprodueix i legitima opressions a través de la significació de les experiències d’unes persones i la invisibilització d’unes altres, i que no permet connectar amb la vida i l’experiència. Això perpetua desigualtats en comptes de combatre-les; dóna una imatge parcial de les realitats socials i humanes i no permet entendre-les en la seva complexitat; no respon als avenços de les diferents ciències socials, tampoc la històrica; i que no respon a les necessitats de l’alumnat a l’hora de significar-se, de significar la pròpia vida, de reconèixer-se en la humanitat o de trobar models que els permetin projectar nous futurs possibles. Des de la pedagogia humanitzadora es posa èmfasi en les relacions i dinàmiques educatives, però també en uns continguts emancipadors i subversius. A partir de la revisió de la recerca historiogràfica i en didàctica de les ciències socials, es desenvolupa la proposta d’humanitzar els continguts de la història escolar a partir de la reflexió sobre les presències, la condició humana i el protagonisme agèntic. Les possibilitats del professorat, en actiu i en formació, que ha participat a la recerca de prendre decisions curriculars orientades a humanitzar les classes de ciències socials d’ESO estan condicionades per la manca de temps i la sobrecàrrega de feina, la relació amb altres docents del claustre, la formació, la disposició de recursos, la pròpia identitat, i el compromís vers l’alumnat, la realitat social i el coneixement científic. Sembla que no hi ha una relació directa entre la humanització dels continguts i la humanització de la cultura escolar i les metodologies, i que la transformació de continguts té sobretot a veure amb els compromisos amb la realitat social i el coneixement científic. La interpretació que es fa sobre el grau de llibertat dels docents respecte el marc curricular condiciona les possibiliats d’humanitzar els continguts. El marc curricular català actual proposa un coneixement històric lineal, eurocèntric, androcèntric i bàsicament geopolític, i presenta una desactualització historiogràfica remarcable durant les últimes dèciades, precisament un període en què el coneixement històric s’ha humanitzat. Les incoherències internes del document limiten les possibilitats d’humanitzar-ne els continguts, en tant que bona part de les facilitats que es proposen en els plantejaments competencials no es desenvolupen en el desplegament temàtic ni els criteris d’avaluació. Les opcions de crear propostes concretes que facilitin la humanització dels continguts històrics pot desenvolupar-se a diferents nivells de transformació respecte aquest marc curricular. Aquestes haurien de problematitzar el coneixement i orientar-se a la justícia social; emfatitzar la presència, la condició i el protagonisme de les persones en el coneixement històric, a partir de permetre la polifonia i la multiperspectiva, les relacions micro-macro, les abstraccions transnacionals i transtermporals, els vincles amb situacions significatives del present a partir d’experiències de vida, de l’abandó de la linealitat geopolítica i nacional, i de la centralitatzació de la vida.

Esta tesis es una investigación en el ámbito de la didáctica de las ciencias sociales. Ubicada en la pedagogía crítica y en los planteamientos decoloniales, desarrolla el concepto y las implicaciones de la humanización del conocimiento social escolar y, de manera más específica, los contenidos históricos de la Educación Secundaria Obligatoria. El conocimiento es producto y agente de relaciones de poder. Las relaciones y el conocimiento pueden ser reproductores de opresiones, pero también emancipadores y transformadores. Tradicionalmente, la historia escolar ha estado al servicio de los intereses del estado-nación y sus clases dominantes, con la reproducción de un relato geopolítico lineal, eurocéntrico, androcéntrico, protagonizado por sectores sociales concretos, exclusivos y excluyentes y que consolidan los poderes del patriarcado, el colonialismo y el capitalismo. Una historia escolar deshumanizada en cuanto que la humanidad no es objeto ni sujeto, que reproduce y legitima opresiones a través de la significación de las experiencias de unas personas y la invisibilització de otras, y que no permite conectar con la vida y la experiencia. Esto perpetúa desigualdades en vez de combatirlas; da una imagen parcial de las realidades sociales y humanas y no permite entenderlas en su complejidad; no responde a los adelantos de las diferentes ciencias sociales, tampoco la histórica; y que no responde a las necesidades del alumnado en la hora de significarse, de significar la propia vida, de reconocerse en la humanidad o de encontrar modelos que los permitan proyectar nuevos futuros posibles. Desde la pedagogía humanizadora se pone énfasis en las relaciones y dinámicas educativas, pero también en unos contenidos emancipadores y subversivos. A partir de la revisión de la investigación historiográfica y en didáctica de las ciencias sociales, se desarrolla la propuesta de humanizar los contenidos de la historia escolar a partir de la reflexión sobre las presencias, la condición humana y el protagonismo agéntico. Las posibilidades del profesorado que ha participado de tomar decisiones curriculares orientadas a humanizar las clases de ciencias sociales de ESO están condicionadas por la carencia de tiempo y la sobrecarga de trabajo, la relación con otros docentes del claustro, la formación, la disposición de recursos, la propia identidad, y el compromiso verso el alumnado, la realidad social y el conocimiento científico. Parece que no hay una relación directa entre la humanización de los contenidos y la humanización de la cultura escolar y las metodologías, y que la transformación de contenidos tiene sobre todo a ver con los compromisos con la realidad social y el conocimiento científico. La interpretación que se hace sobre el grado de libertad de los docentes respeto el marco curricular condiciona las possibilidades de humanizar los contenidos. El marco curricular catalán actual propone un conocimiento histórico lineal, eurocéntrico, androcéntrico y básicamente geopolítico, y presenta una desactualitzación historiográfica remarcable durante las últimas décadas, precisamente un periodo en que el conocimiento histórico se ha humanizado. Las incoherencias internas del documento limitan las posibilidades de humanizar los contenidos, en cuanto que buena parte de las facilidades que se proponen en los planteamientos competenciales no se desarrollen en el despliegue temático ni los criterios de evaluación. Las opciones de crear propuestas concretas que faciliten la humanización de los contenidos históricos puede desarrollarse a diferentes niveles de transformación respeto este marco curricular. Estas tendrían que problematitzar el conocimiento y orientarse a la justicia social; enfatizar la presencia, la condición y el protagonismo de las personas en el conocimiento histórico, a partir de permitir la polifonía y la multiperspectiva, las relaciones micro-macro, las abstracciones transnacionales y transtermporals, los vínculos con situaciones presentes a partir de experiencias de vida, del abandono de la linealidad y de la centralidad de la vida.

This thesis is a research on social studies education. Located in critical pedagogy and decolonial approaches, it develops the concept and implications of humanizing school social knowledge and, more specifically, the historical contents of Obligatory Secondary Education. Knowledge is the product and agnet of power relationships. Both relationships and knowledge can be oppressive, but also emancipators and transformers. Traditionally, school history has served the interests of the nation-state and its dominant classes, with the reproduction of a linear, Eurocentric, androcentric geopolitical account, starring in specific, exclusive and exclusive social sectors that consolidate the powers of patriarchy, colonialism and capitalism. A dehumanized school history as humankind is neither object nor subject, which reproduces and legitimises opressions through the significance of one’s experiences and the invisibilization of others, and which does not allow one to connect with life and experience. This perpetuates inequalities rather than fighting them; it gives a partial picture of social and human realities and does not allow them to be understood in their complexity; it does not respond to the advances of the different social sciences, nor does it respond to the needs of students in terms of meaning, of life itself, of recognition in humanity or of finding models that will allow them to project new potential future. Humanizing pedagogy emphasizes educational relationships and dynamics, but also emancipative and subversive content. From the revision of historiographical and teaching research in the social sciences, the proposal to humanize the contents of school history is developed from reflection on presence, human condition and prominence or agency. The possibilities of teachers, active and training, who have participated in the search for curricular decisions aimed at humanizing ESO’s social science classes are conditioned by lack of time and overloading of work, the relationship with other faculty teachers, training, resource provision, identity itself, and commitment to students, social reality and scientific knowledge. It seems that there is no direct link between the humanisation of content and the humanisation of school culture and methodologies, and that the transformation of content is primarily concerned with commitments to social reality and scientific knowledge. The interpretation of the degree of freedom of teachers with respect to the curricular framework conditiones the ability to humanize content. The current Catalan curriculum framework proposes a linear, Eurocentric, androcentric and basically geopolitical historical knowledge, and presents a remarkable historiographical upgrading during the last ten years, precisely a period in which historical knowledge has been humanized. The internal inconsistencies of the document limit the chances of humanizing the contents, while many of the facilities proposed in the competition approaches do not develop in thematic deployment or assessment criteria. The options for creating concrete proposals facilitating the humanization of historical content can be developed at different levels of transformation in relation to this curriculum framework. These should be problematic in terms of knowledge and in terms of social justice; they should emphasise the presence, condition and role of people in historical knowledge, by allowing multi-faceted multi-perspective relations, micro-macro relations, transnational and trans-termporal abstractions, the links with significant situations of the present from life experience, the abandonment of geopolitical and national linearity, and the centralization of life.