La poètica del buit en Víctor Sunyol

Abstract

Com és sabut, convencionalment parlant, la literatura occidental ha tendit sovint a realitzar-se en l’espai ple del negre de la lletra, ha mirat de construir-se un sentit en la substància i consistència de la paraula. Però què passa quan la paraula ha perdut el seu prestigi, quan la fi dels grans relats i la degradació i el descrèdit del llenguatge han fet gairebé inviables el mateix exercici de la literatura? Amb la categoria taxonòmica «poètica del buit» (dit sia singularis pro plurali) volem retre compte de tot un seguit de pràctiques que, aproximadament d’ençà del darrer terç del segle XX fins a l’actualitat, han fet de la crisi del llenguatge i del seu consegüent silenci un espai literari propi, el punt de partida d’un llenguatge l’ús poètic i crític del qual pensa i parla del conflicte com a conflicte i, per tant, en (el) conflicte. La dificultat a la qual s’enfronten aquestes pràctiques no és la del silenci precisament, i d’aquí la noció de buit que proposem per tal de distingir-les-en, car la crisi és la raó de la seva existència, una raó negativa que les duu, tanmateix, a l’afirmació d’un llenguatge també en crisi, a la dificultat de pensar i parlar no de sinó en i des de la dificultat mateixa. En el marc d’un discurs que ja no fa del silenci un dir –phoné– sinó una escriptura –gramma–, el poeta del buit malda per situar-se en l’espai neutre d’un entre, en l’interstici de silenci i paraula d’una escriptura que manté tenses i conflictives les relacions amb la realitat (vet aquí el seu caràcter ètic i polític), de llenguatge sempre obert, a la recerca d’un centre buit i desèrtic, en trànsit permanent i orientada al no-res de la seva pròpia existència. És en aquest marc en el qual inserim la poètica o els «assajos de poètica» de Víctor Sunyol (Vic, 1955) com aquells que parlen justament en la frontera del seu dir i fan del silenci, no un tema, sinó el lloc i l’acció del discurs. Com veurem en el curs de la primera part del treball en què es construeix i es justifica la mateixa denominació «poètica del buit», l’espai buit o silent del blanc de la pàgina esdevé en aquestes pràctiques un nou centre d’atenció, no com un objecte de discurs (romanticisme-simbolisme) o com la seva provocadora subversió (avantguardes històriques); sinó com el lloc en el qual es fa encara possible dir. A partir d’un recorregut pels moments clau de l’obra de Víctor Sunyol, l’estudi analitzarà, en la segona part del treball, la singular proposta sunyoliana, tot travessant el motiu de la mort com a experiència d’un buit en el «referent» a Ni amb ara prou de 1984; en el «subjecte» i l’«obra» a El buit i la novel·la i Cap a Tirèsies de 1994 i 1997; en la «paraula» a Stabat de 2003; i, finalment, en la mateixa «llengua» a Des d’ara de 2005; totes experiències d’un no-res del llenguatge que, assumint «en carn pròpia el no ser que el constitueix, mira de «ser on no ser» (Birnam, 2015), és a dir, no de parlar o callar sobre allò que no es pot dir sinó de fer del silenci un no-dir, l’acte afirmatiu d’una escriptura que escapa constantment de tot patró dicotòmic.

Como se sabe, convencionalmente hablando, la literatura occidental ha tendido a menudo a realizarse en el espacio pleno del negro de la letra, ha tratado de construirse un sentido en la sustancia y consistencia de la palabra. ¿Pero qué pasa cuando la palabra ha perdido su prestigio, cuando el fin de los grandes relatos y la degradación y el descrédito del lenguaje han hecho casi inviables el propio ejercicio de la literatura? Con la categoría taxonómica «poética del vacío» (dicho sea singularis pro plurali) queremos dar cuenta de toda una serie de prácticas que, aproximadamente desde el último tercio del siglo XX hasta la actualidad, han hecho de la crisis del lenguaje y de su consiguiente silencio un espacio literario propio, el punto de partida de un lenguaje cuyo uso poético y crítico piensa y habla del conflicto como conflicto y, por lo tanto, en (el) conflicto. La dificultad a la que se enfrentan estas prácticas no es la del silencio precisamente, y de ahí la noción de vacío que se propone para diferenciarlas, ya que la crisis es la razón de su existencia, una razón negativa que las lleva, sin embargo, a la afirmación de un lenguaje también en crisis, a la dificultad de pensar y hablar no de sino en y desde la dificultad misma. En el marco de un discurso que ya no hace del silencio un decir –phoné– sino una escritura –gramma–, el poeta del vacío se afana por situarse en el espacio neutro de un entre, en el intersticio de silencio y palabra de una escritura que mantiene tensas y conflictivas las relaciones con la realidad (y con ello su carácter ético y político), de lenguaje siempre abierto, a la procura de un centro vacío y desértico, en tránsito permanente y orientada a la nada de su propia existencia. Es en este marco en el cual estudiamos la poética o los «ensayos de poética» de Víctor Sunyol (Vic, 1955) como aquellos que hablan justamente en la frontera de su decir y hacen del silencio, no un tema, sino el lugar y la acción del discurso. Como se explicita en la primera parte del trabajo, en la que se construye y se justifica la propia denominación «poética del vacío», el espacio vacío o silente del blanco de la página deviene en estas prácticas un nuevo centro de atención, no como un objeto de discurso (romanticismo-simbolismo) o como su provocadora subversión (vanguardias históricas); sino como el lugar en el cual es todavía posible decir. A partir de un recorrido por los momentos clave de la obra de Víctor Sunyol, el presente estudio analizará, en la segunda parte del trabajo, la singular propuesta de la poética sunyoliana, atravesando el motivo de la muerte como experiencia de un vacío en el «referente» en Ni amb ara prou de 1984; en el «sujeto» y la «obra» en El buit i la novel·la i Cap a Tirèsies de 1994 y 1997; en la «palabra» en Stabat de 2003; y, finalmente, en la propia «lengua» en Des d’ara de 2005; todas ellas experiencias de la nada de un lenguaje que, asumiendo «en carne propia» el no ser que lo constituye, trata de «ser donde no ser» (Birnam, 2015), es decir, no de hablar o callar delante de lo que no puede decir, sino de hacer del silencio un no-decir, el acto afirmativo de una escritura que escapa constantemente a todo patrón dicotómico.

As is known, conventionally speaking, Western literature has often tended to be carried out in the full space of the black of the letter, it has tried to build a meaning in the substance and consistency of the word. But what happens when the word has lost its prestige, when the end of grand narratives and the degradation and discredit of language have made the very exercise of literature almost unfeasible? With the taxonomic category «poetics of the void» (singularis pro plurali) we want to account for a whole series of practices that, approximately from the last third of the 20th century to the present, have made the crisis of language and its consequent silence a literary space of its own, the starting point of a language whose poetic and critical use thinks and speaks of conflict as conflict and, therefore, in (the) conflict. The difficulty that these practices face is not precisely that of silence. Hence the notion of void that is proposed to differentiate them, since the crisis is the reason for their existence, a negative reason that leads them, however, to the affirmation of a language that is also in crisis; to the difficulty of thinking and speaking not of but in and from the difficulty itself. Within the framework of a discourse that no longer makes silence a saying –phoné– but a writing –gramma–, the poet of the void strives to situate herself in the neutral space of a between, in the interstice of silence and word of a writing that maintains tense and conflictive relations with reality (and thus its ethical and political character), whose language is always open, in search of an empty and deserted centre, in permanent transit and oriented towards the nothingness of its own existence. It is in this framework in which we study the poetics or the «poetics essays» of Víctor Sunyol (Vic, 1955) as those which speak precisely on the border of his saying and make of silence, not a theme, but the place and the speech action. As explained in the first part of the work, in which the very name «poetics of the void» is constructed and justified, the empty or silent space of the blank page becomes in these practices a new centre of attention, not as an object of discourse (romanticism-symbolism) or as its provocative subversion (historical avant-garde), but as the place in which it is still possible to say. Starting from a journey through the key moments of Víctor Sunyol’s work, this study will analyse, in the second part of the work, the unique proposal of Sunyol’s poetics, going through the motif of death as an experience of a void in the «referent» in Ni amb ara prou from 1984; in the «subject» and «work» in El buit i la novel·la and Cap a Tirèsies from 1994 and 1997; in the «word» in Stabat from 2003; and, finally, in the «language» itself in Des d’ara from 2005; all of them being experiences of the nothingness of a language that, assuming “in its own flesh” the non-being that constitutes it, tries to «be where not to be» (Birnam, 2015), that is, not to speak or remain silent in front of what it cannot be said, but to make of silence a non-saying, the affirmative act of a writing that constantly escapes any dichotomous pattern.