Influencia de la articulación tibioperonea proximal en la osteotomía valguizante de cierre tibial

Abstract

INTRODUCCIÓ. L'osteotomia valguitzant de sostracció tibial (OVST) obliga a realitzar un gest quirúrgic associat sobre l'articulació tibioperonea proximal, ja sigui l'osteotomia del peroné proximal (OPP) o la desinserció tibioperonea proximal (DTPP). JUSTIFICACIÓ CIENTÍFICA. Treball 1. No hem trobat un estudi que objectivi la repercussió quant a estabilitat en var del genoll en funció de realitzar OPP o DTPP a l'OVST. Treball 2. No hem trobat estudis que comparin resultats clínics i supervivència a mitjà i llarg termini en funció d'associar OPP o DTPP a l'OVST. HIPÒTESI. Treball 1. La DTPP a l'OVST augmenta la laxitud lateral del genoll comparat amb l'OPP. La hipòtesi secundària és que aquest fet no es tradueix en una diferència clínica entre ambdues tècniques a curt termini. Treball 2. La laxitud lateral produïda per la DTPP a l'OTVS empitjora el resultat a mitjà-llarg termini i provoca una disminució de la supervivència de l'OVST respecte a l'OPP. OBJECTIU. Treball 1. Determineu si la DTPP associada a l'OVST augmenta la laxitud del compartiment lateral del genoll, comparada amb l'OPP. Com a objectiu secundari es pretén valorar si hi ha diferències en el resultat clínic entre les dues tècniques associades a l'OVST a l'any postoperatori. Treball 2. Determinar si el gest quirúrgic associat sobre l'articulació tibioperonea proximal, DTPP o OPP, influeix en el resultat clínic a mitjà-llarg termini i la supervivència a l'OVST. MATERIAL I MÈTODES. Treball 1. Estudi prospecte aleatoritzat que va incloure 36 pacients amb genuvar als quals se'ls realitzaria una OVST en un mateix centre associant OPP en grup 1 i DTPP en grup 2. Preoperatòriament es van recollir dades demogràfiques, angle femorotibial (AFT) en radiografies telemètriques, laxitud del compartiment lateral en mm mitjançant radiografies forçades amb TELOS en var a 0º i 30º de flexió, i valoració clínica del genoll mitjançant el Knee Society Score (KSS). Postoperatòriament es van arreplegar les mateixes variables radiològiques i KSS a l'any d'evolució. Treball 2. Estudi retrospectiu de cohorts que va incloure totes les OVST realitzades en un mateix centre des del gener del 2005 al desembre del 2018 amb un seguiment mínim de 2 anys. Dos cohorts depenent dhaver realitzat OPP o DTPP. Es van recollir preoperatòriament: dades demogràfiques, radiològiques i avaluació clínica mitjançant KSS. Postoperatòriament es van avaluar mateixes variables a més del temps de supervivència, punt final la necessitat de pròtesi total de genoll (PTG), i satisfacció. RESULTATS. Treball 1. No trobem diferències preoperatòries. Els pacients als quals se'ls va realitzar una DTPP (grup 2) van presentar un augment de laxitud lateral del genoll tant a 0º (grup 1 de 1.3mm i grup 2 de 4.5mm; p-valor 0.006) com a 30º (grup 1 de 1.9mm i grup 2 de 5.2mm; p-valor 0.01). No trobem diferències al KSS postoperatori a l'any de seguiment. Treball 2. 230 genolls van ser analitzats (24-180 mesos). 105 OPP i 125 DTPP. Trobem diferències en la necessitat de PTR. El 12,8% a OPP van precisar PTG als 88,8 mesos, 26,8% als 54,9 mesos en cas de DTPP. Aquesta taxa de conversió és significativa a més de 60 mesos de seguiment. En els pacients que no van requerir PTG no trobem diferències en KSS ni radiològiques.. CONCLUSIONS. Treball 1. 1. La DTPP augmenta la laxitud del compartiment lateral del genoll en extensió completa ia 30º de flexió, comparada amb l'OPP associada a l'OVST. 2. Això no es tradueix en una diferència clínica avaluada mitjançant KSS a l'any de seguiment. Treball 2. 1. La DTPP associada a l'OVST presenta una supervivència menor, amb un increment en les incidències de conversió a PTR a mitjà i llarg termini, en comparació amb l'associació de l'osteotomia proximal de peroné, especialment en pacients amb hipocorrecció postoperatòria (AFT ≤ 180º). 2. En els pacients no convertits a PTG durant el seguiment, no trobem diferències quant als resultats clínics, radiològics i satisfacció entre grups.

INTRODUCCIÓN. La osteotomía valguizante de sustracción tibial (OVST) obliga a realizar un gesto quirúrgico asociado sobre la articulación tibioperonea proximal, bien sea la osteotomía del peroné proximal (OPP) o la desinserción tibioperonea proximal (DTPP). JUSTIFICACIÓN CIENTÍFICA. Trabajo 1. No hemos encontrado un estudio que objetive la repercusión en cuanto a estabilidad en varo de la rodilla en función de realizar OPP o DTPP en la OVST. Trabajo 2. No hemos encontrado estudios que comparen resultados clínicos y supervivencia a medio y largo plazo en función de asociar OPP o DTPP en la OVST. HIPOTESIS. Trabajo 1. La DTPP en la OVST aumenta la laxitud lateral de la rodilla comparado con la OPP. La hipótesis secundaria es que este hecho no se traduce en una diferencia clínica entre ambas técnicas a corto plazo. Trabajo 2. La laxitud lateral producida por la DTPP en la OTVS empeora el resultado a medio-largo plazo y provoca una disminución de la supervivencia de la OVST con respecto a la OPP. OBJETIVO. Trabajo 1. Determinar si la DTPP asociada a la OVST aumenta la laxitud del compartimento lateral de la rodilla, comparada con la OPP. Como objetivo secundario se pretende valorar si existen diferencias en el resultado clínico entre ambas técnicas asociadas a la OVST al año postoperatorio. Trabajo 2. Determinar si el gesto quirúrgico asociado sobre la articulación tibioperonea proximal, DTPP u OPP, influye en el resultado clínico a medio-largo plazo y la supervivencia en la OVST.. MATERIAL Y MÉTODOS. Trabajo 1. Estudio prospecto aleatorizado que incluyó 36 pacientes con genu varo a los que se les realizaría una OVST en un mismo centro asociando OPP en grupo 1 y DTPP en grupo 2. Preoperatoriamente se recogieron datos demográficos, ángulo femorotibial (AFT) en radiografías telemétricas, laxitud del compartimento lateral en mm mediante radiografías forzadas con TELOS en varo a 0º y 30º de flexión, y valoración clínica de la rodilla mediante el Knee Society Score (KSS). Postoperatoriamente se recogieron las mismas variables radiológicas y KSS al año de evolución. Trabajo 2. Estudio retrospectivo de cohortes que incluyó todas las OVST realizadas en un mismo centro desde enero de 2005 a diciembre de 2018 con un seguimiento mínimo de 2 años. Dos cohortes dependiendo de haber realizado OPP o DTPP. Se recogieron preoperatoriamente: datos demográficos, radiológicos y evaluación clínica mediante KSS. Postoperatoriamente se evaluaron mismas variables además del tiempo de supervivencia, punto final la necesidad de prótesis total de rodilla (PTR), y satisfacción.. RESULTADOS. Trabajo 1. No encontramos diferencias preoperatorias. Los pacientes a los que se les realizó una DTPP (grupo 2) presentaron un aumento de laxitud lateral de la rodilla tanto a 0º (grupo 1 de 1.3mm y grupo 2 de 4.5mm; p-valor 0.006) como a 30º (grupo 1 de 1.9mm y grupo 2 de 5.2mm; p-valor 0.01). No encontramos diferencias en el KSS postoperatorio al año de seguimiento. Trabajo 2. 230 rodillas fueron analizadas (24-180 meses). 105 OPP y 125 DTPP. Encontramos diferencias en la necesidad de PTR. El 12,8% en OPP precisaron PTR a los 88,8 meses, 26,8% a los 54,9 meses en caso de DTPP. Esta tasa de conversión es significativa a más de 60 meses de seguimiento. En los pacientes que no requirieron de PTR no encontramos diferencias KSS ni radiológicas.. CONCLUSIONES. Trabajo 1. 1. La DTPP aumenta la laxitud del compartimento lateral de la rodilla en extensión completa y a 30º de flexión, comparada con la OPP asociada a la OVST. 2. Esto no se traduce en una diferencia clínica evaluada mediante KSS al año de seguimiento. Trabajo 2. 1. La DTPP asociada a la OVST presenta una menor supervivencia, con un incremento en las incidencias de conversión a PTR a medio y largo plazo, en comparación con la asociación de la osteotomía proximal de peroné, especialmente en pacientes con hipocorrección postoperatoria (AFT ≤ 180º). 2. En los pacientes no convertidos a PTR durante el seguimiento, no encontramos diferencias en cuanto a los resultados clínicos, radiológicos y satisfacción entre grupos.

INTRODUCTION. Closed wedge high tibial osteotomy (CWHTO) requires an associated surgical procedure on the proximal tibiofibular joint, either proximal fibular osteotomy (PFO) or tibiofibula joint dislocation (TFJD). SCIENTIFIC JUSTIFICATION. Article 1. We have not found a study that aims at the repercussion in terms of varus stability of the knee depending on performing PFO or TFJD in CWHTO. Article 2. We have not found studies that compare clinical results and medium- and long-term survival based on associating PFO or TFJD in CWHTO. HYPOTHESIS. Article 1. TFJD in CWHTO increases lateral knee laxity compared to PFO. The secondary hypothesis is that this fact does not translate into a clinical difference between both techniques in the short term. Article 2. The lateral laxity produced by the TFJD in CWHTO worsens the result in the medium-long term and causes a decrease in the survival of the CWHTO with respect to PFO. OBJECTIVE. Article 1. To determine if TFJD associated with CWHTO increases laxity of the lateral compartment of the knee, compared to PFO. As a secondary objective, it is intended to assess whether there are differences in the clinical outcome between both techniques associated with CWHTO one year after surgery. Article 2. To determine if the associated surgical gesture on the proximal tibiofibular joint, TFJD or PFO, influences the clinical outcome in the medium-long term and survival in CWHTO. MATERIAL AND METHODS. Article 1. Prospective randomized study that included 36 patients with genu varus who would undergo CWHTO in the same center associating PFO in group 1 and TFJD in group 2. Demographic data, femorotibial angle (TFA) in telemetric radiographs, laxity of the lateral compartment in mm by forced radiographs with TELOS in varus at 0º and 30º of flexion, and clinical assessment of the knee using the Knee Society Score (KSS). Postoperatively, the same radiological variables and KSS were collected after one year of evolution. Article 2. Retrospective cohort study that included all CWHTO performed in the same center from January 2005 to December 2018 with a minimum follow-up of 2 years. Two cohorts depending on having performed PFO or TFJD. Demographic and radiological data and clinical evaluation by KSS were collected preoperatively. Postoperatively, the same variables were evaluated in addition to survival time, end point the need for total knee arthroplasty (TKR), and satisfaction.. RESULTS. Article 1. We found no preoperative differences. The patients who underwent a TFJD (group 2) presented an increase in lateral laxity of the knee both at 0º (group 1 of 1.3mm and group 2 of 4.5mm; p-value 0.006) and at 30º (group 1 of 1.9mm and group 2 of 5.2mm; p-value 0.01). We found no differences in postoperative KSS at one year of follow-up. Article 2. 230 knees were analyzed (24-180 months). 105 PFO and 125 TFJD. We found differences in the need for TKR. 12.8% in PFO at 88.8 months, 26.8% at 54.9 months in the case of TFJD. This conversion rate is significant at more than 60 months of follow-up. In patients who did not require TKR, we found no KSS or radiological differences.. CONCLUSIONS. Article 1. 1. TFJD increases laxity of the lateral compartment of the knee in full extension and at 30º of flexion, compared to PFO associated with CWHTO. 2. This does not translate into a clinical difference assessed by KSS at one year of follow-up. Article 2. 1. TFJD associated with CWHTO has lower survival, with an increased incidence of conversion to TKR in the medium and long term, compared with the association of PFO, especially in patients with postoperative undercorrection (TFA ≤ 180º). 2. In patients not converted to TKR during follow-up, we found no differences in clinical, radiological and satisfaction results between groups.