Los vencidos de la historia: la percepción del cartaginés en el imagionario romano (II a.C. - II d. C.)

Abstract

Des de la seva fundació fins al moment de la seva caiguda, Roma va estar en contacte continu amb tot tipus de pobles estrangers, de forma que la alteritat, entesa com a punt de referència pel que fa al tracte amb ‘l’altre’, va ser una realitat constant. Tanmateix, més enllà de la intencionalitat de conquerir-los i d’incorporar-los al seu model, Roma va demostrar una clara voluntat per esbrinar més d’aquests pobles i els seus habitants, poc coneguts fins aleshores. La informació disponible, per tant, es va generar al voltant de la visió romana, fent imprescindible indagar més a fons per comprendre-la millor. La present tesi estudia un d’aquest casos de contacte amb altre poble: els cartaginesos. Acèrrims enemics de Roma, el cartaginesos van lluitar en tres guerres durant més d’un segle, posant en escacs a una de les grans potències del Mediterrani i, sota el comandament del seu millor general, Aníbal, van campar a plaer durant anys en territori itàlic, convertint-se en el malson de molt romans. El nostre objectiu és analitzar la visió que els romans van tenir d’aquests cartaginesos entre els segles II a.C. i II d.C., i per això hem seleccionat sis obres: El Poenulus de Plaute, la Historiae de Polibi, el De Viris Illustribus de Corneli Nepot, Ab Urbe Condita de Titus Livi, els Facta et Dicta Memorabilia de Valeri Màxim y la Punica de Sili Itàlic. Tot i pertànyer a generes i èpoques distintes, creiem que l’estudi d’aquestes obres ens pot aportar un reflex nítid de la visió que la societat romana tenia del cartaginès, així com la seva evolució a mesura que l’amenaça cartaginesa anava desapareixent i la República romana es va convertir en Imperi. Amb aquesta finalitat, hem adaptat la metodologia que, als anys vuitanta del segle passat, el lingüista i filòsof búlgar-francès Tzvetan Todorov va utilitzar per analitzar les relacions amb ‘l’altre’ durant la conquesta espanyola d’Amèrica.

Desde su fundación hasta el momento de su caída, Roma estuvo en continuo contacto con todo tipo de pueblos extranjeros, de tal forma que la alteridad, entendida como punto de referencia en el trato con el ‘otro’, fue una realidad constante. Sin embargo, más allá de la intencionalidad de conquistarlos e incorporarlos a su modelo, Roma demostró una clara voluntad por averiguar más acerca de estos pueblos y sus habitantes, poco conocidos hasta el momento. La información disponible, por tanto, se generó en torno a la visión romana, haciendo imprescindible indagar más a fondo para comprenderla mejor. La presente tesis estudia uno de esos casos de contacto con otro pueblo: los cartagineses. Acérrimos enemigos de Roma, los cartagineses lucharon en tres guerras durante más de un siglo, poniendo en jaque a una de las grandes potencias del Mediterráneo y, bajo el mando de su mejor general, Aníbal, camparon a sus anchas durante años en territorio itálico, convirtiéndose en la pesadilla de muchos romanos. Nuestro objetivo es analizar la visión que los romanos tuvieron de estos cartagineses entre los siglos II a.C. y II d.C., y para ello hemos seleccionado seis obras: El Poenulus de Plauto, la Historiae de Polibio, el De Viris Illustribus de Cornelio Nepote, Ab Urbe Condita de Tito Livio, los Facta et Dicta Memorabilia de Valerio Máximo y la Punica de Silio Itálico. A pesar de pertenecer a géneros y épocas distintas, creemos que el estudio de estas obras puede aportarnos un reflejo nítido de la visión que se tenía del cartaginés entre la sociedad romana, así como su evolución a medida que la amenaza cartaginesa fue desapareciendo y la República romana se convirtió en Imperio. Con este fin, hemos adaptado la metodología que, en los años ochenta del pasado siglo, el lingüista y filósofo búlgaro-francés Tzvetan Todorov utilizó para analizar las relaciones con el ‘otro’ durante la conquista española de América.

From its foundation until the moment of its fall, Rome was in continuous contact with all kind of foreign people, in such a way that otherness, understood as a point of reference in dealing with the ‘other’, was a constant reality. However, beyond the intention of conquering and incorporating them into its model, Rome demonstrated a clear desire to find out more about those peoples, little known until this moment. The information available, therefore, was generated around the Roman vision, making it essential to investigate further to better understand said information. This thesis studies one of those cases of contact with another people: the Carthaginians. Staunch enemies of Rome, the Carthaginians fought in three wars for more than a century, putting one of the great powers of the Mediterranean in check and, under the command of their best general, Hannibal, they roamed freely for years in italic territory, becoming the nightmare of many romans. Our objective is to analyse the vision that the Romans had of these Carthaginians between the 2nd century B.C. and 2nd century AD, and for this we have selected six works: The Poenulus of Plautus, the Historiae of Polybius, the De Viris Illustribus of Cornelius Nepos, Ab Urbe Condita of Titus Livy, the Facta et Dicta Memorabilia of Valerius Maximus and the Punica of Silius Italicus. Despite belonging to different genres and periods, we believe that the study of these works can provide us with a clear reflection of the vision of the Carthaginian in Roman society, as well as its evolution as the Carthaginian threat disappeared and the Roman Republic became an Empire. To this end, we have adapted the methodology that, in the 1980s, the Bulgarian-French linguist and philosopher Tzvetan Todorov used to analyse relations with the ‘other’ during the Spanish conquest of America.