dc.contributor
Universitat Abat Oliba CEU. Departament d'Humanitats
dc.contributor.author
Miller Silva, Roger Michael
dc.date.accessioned
2023-06-23T10:24:24Z
dc.date.available
2023-06-23T10:24:24Z
dc.date.issued
2021-09-29
dc.identifier.uri
http://hdl.handle.net/10803/688497
dc.description.abstract
La noció de veritat pràctica (ἀλήθεια πρακτική), una de les més interessants de la
ètica aristotèlica, ha estat redescoberta en les darreres dècades, sobretot a partir del
moviment de rehabilitació de la filosofia pràctica a Alemanya i de la renovació
de l'interès pel raonament pràctic als autors de llengua anglesa.
Paral·lelament, ha crescut la preocupació per entendre com aquesta noció apareix
a les obres de Sant Tomàs d'Aquino —no només al seu Comentari a l'Ètica de
Aristòtil sinó també a tot el Corpus Thomisticum— i com s'integra al seu
síntesi filosòfica, on concorren altres aportacions del pensament medieval.
Aquesta classe especial de veritat, pròpia de l'entesa pràctica, transcendeix en certa manera
manera la definició usual d'adaequatio rei et intellectus, ja que tant l'Estagirita
com l'Aquinate la conceben com una mena d'adequació de l'intel·lecte i del desig
amb vista a una bona acció. Sant Tomàs, en recollir la noció de veritat pràctica
proposta a l'Ètica a Nicòmac, no només la concep formalment com a conformes
ad appetitum rectum, sinó que a més ubica aquesta conformitat a l'actuar de la
prudència, com a hàbit intel·lectual estretament vinculat a la virtut moral,
on conflueixen el que és veritable i el que és bo.
L´objectiu d´aquesta tesi és analitzar la recepció de la noció aristotèlica de veritat
pràctica en el pensament de Sant Tomàs, destacant en aquesta recepció dos
aspectes principals: el primer és el de la continuïtat entre els dos autors amb
respecte a la comprensió que tenen de la veritat pràctica, en el sentit que es
preserven els elements essencials que caracteritzen aquesta classe peculiar de debò; i
el segon, el d'un desenvolupament important d'aquesta noció en el pensament del
Aquinate, que no només aclareix els elements obscurs o incipients de l'exposició
de l'Estagireta, sinó que introdueix en la reflexió les aportacions de la filosofia medieval i
així mateix de la teologia moral.
ca
dc.description.abstract
esumen
La noción de verdad práctica (ἀλήθεια πρακτική), una de las más interesantes de la
ética aristotélica, ha sido redescubierta en las últimas décadas, sobre todo a partir del
movimiento de rehabilitación de la filosofía práctica en Alemania y de la renovación
del interés por el razonamiento práctico en los autores de lengua inglesa.
Paralelamente, ha crecido la preocupación por entender cómo dicha noción aparece
en las obras de Santo Tomás de Aquino —no solo en su Comentario a la Ética de
Aristóteles sino también en todo el Corpus Thomisticum— y cómo se integra en su
síntesis filosófica, donde concurren otros aportes del pensamiento medieval.
Esta clase especial de verdad, propia del entendimiento práctico, trasciende en cierto
modo la definición usual de adaequatio rei et intellectus, puesto que tanto el Estagirita
como el Aquinate la conciben como una suerte de adecuación del intelecto y del deseo
con vistas a una buena acción. Santo Tomás, al recoger la noción de verdad práctica
propuesta en la Ética a Nicómaco, no solo la concibe formalmente como conformitas
ad appetitum rectum, sino que además ubica dicha conformidad en el actuar de la
prudencia, en cuanto hábito intelectual estrechamente vinculado a la virtud moral,
donde confluyen lo verdadero y lo bueno.
El objetivo de esta tesis es analizar la recepción de la noción aristotélica de verdad
práctica en el pensamiento de Santo Tomás, destacando en esa recepción dos
aspectos principales: el primero es el de la continuidad entre los dos autores con
respecto a la comprensión que tienen de la verdad práctica, en el sentido de que se
preservan los elementos esenciales que caracterizan esta clase peculiar de verdad; y
el segundo, el de un desarrollo importante de esa noción en el pensamiento del
Aquinate, quien no solo aclara los elementos obscuros o incipientes de la exposición
del Estagirita, sino que introduce en su reflexión los aportes de la filosofía medieval y
asimismo de la teología moral.
ca
dc.description.abstract
The notion of practical truth (ἀλήθεια πρακτική), one of the most interesting in
Aristotelian ethics, has been rediscovered in recent decades, especially following the
movement for the rehabilitation of practical philosophy in Germany and the renewal of
interest in practical reasoning in English-language authors. At the same time, concern
has grown to understand how this notion appears in the works of Saint Thomas
Aquinas —not only in his Commentary on Aristotle's Ethics but also in the entire Corpus
Thomisticum— and how it is integrated into his philosophical synthesis, where other
contributions of medieval thought concur.
This special kind of truth, proper to practical understanding, transcends in a certain
way the usual definition of ‘adaequatio rei et intellectus’, since both the Stagirite and
Aquinas conceive of it as a kind of adequacy of the intellect and desire with a view to
a good action. Saint Thomas, when collecting the notion of practical truth proposed in
the Nicomachean Ethics, not only formally conceives it as ‘conformitas ad appetitum
rectum’, but also situates this conformity in the act of prudence, as an intellectual virtue
closely linked to moral excellence, where the true and the good converge.
The objective of this doctoral thesis is to analyse the reception of the Aristotelian notion
of practical truth in the thought of Saint Thomas Aquinas, highlighting in this reception
two main aspects: the first, that of the continuity between the two authors in terms of
understanding that they have practical truth, in the sense that the essential elements
that characterise this peculiar kind of truth are preserved; and the second, that of a
significant development of this notion in Aquinas’ thought, which not only clarifies the
obscure or incipient elements of the Stagirite’s exposition, but also introduces in his
reflection the contributions of medieval philosophy and moral theology as well.
ca
dc.format.extent
535 p.
ca
dc.publisher
Universitat Abat Oliba CEU
dc.rights.license
L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
ca
dc.rights.uri
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
*
dc.source
TDX (Tesis Doctorals en Xarxa)
dc.subject
Enteniment pràctic
ca
dc.subject
Veritat pràctica
ca
dc.subject
Entendimiento práctico
ca
dc.subject
Verdad práctica
ca
dc.subject
Practical understanding
ca
dc.subject
Practical truth
ca
dc.title
La recepción de la noción aristotélica de verdad práctica en el pensamiento de Santo Tomás de Aquino: continuidad y desarrollo
ca
dc.type
info:eu-repo/semantics/doctoralThesis
dc.type
info:eu-repo/semantics/publishedVersion
dc.contributor.director
Belmonte Sánchez, Miguel Ángel
dc.rights.accessLevel
info:eu-repo/semantics/openAccess