Gobernanza de la comunicación pública en escenarios de conflicto

Abstract

El model de Peacebuilding és el més utilitzat per les missions de pau a nivell internacional, a les més diverses zones de conflicte armat al llarg del món; no obstant això, estadístiques de monitorització de processos de pau evidencien debilitat del model per a la transformació del conflicte a llarg termini, sent persistents altes probabilitats de reincidència de la violència armada, sobretot en aquelles societats on s’han presentat conflictes armats interns, les lògiques de les quals desenvolupament els diferencien dels conflictes armats internacionals. Els eixos clarament identificables del model són la desmobilització i reinserció dels combatents de grups irregulars, la justícia transicional i els mecanismes de reparació a les víctimes, i les estratègies de statebuilding i enfortiment de la democràcia, però és possible identificar com a manca del model la manca d’estratègies gruixudes i accions enfocades a l’àmbit de la comunicació-cultura, àmbits on precisament s’allotgen les inèrcies i lògiques de llarg termini d’una societat. Tenint en compte la carència detectada, i entenent que els conflictes armats interns alteren i pertorben les estructures bàsiques d’una societat (a diferència de les guerres internacionals es desenvolupen no en escenaris concentrats de guerra o fronts de batalla, sinó al mateix si de les societats), aquesta investigació s’ha plantejat entendre la manera com els fluxos de la comunicació pública són modificats pel conflicte, és a dir establir la correlació entre conflicte intern armat i comunicació pública, per consolidar un nucli d’orientacions de governança de la comunicació pública que complementin el model internacional de peacebuilding i la implementació del qual, en societats que transiten processos de pau, contribueixin a la transformació del conflicte, la reconciliació social i brindar garanties de no repetició de la violència armada en la lògica de la construcció de pau de llarg termini. La investigació se sustenta en la comparació de tres casos emblemàtics de societats que han patit conflictes interns armats, com ara Irlanda, Sud-àfrica i Colòmbia, dels quals s’examinen les dimensions més importants de la comunicació pública, a la llum d’un model analític desenvolupat sobre les conclusions de diverses investigacions empíriques que al llarg de les darreres dècades ja han descrit i evidenciat elements de la correlació entre comunicació i conflicte/ pau a diversos països. La investigació aconsegueix establir una correlació de doble sentit entre comunicació pública i gestació i evolució dels conflictes interns armats; així, canvis en la comunicació pública impliquen canvis en el desenvolupament del conflicte i, viceversa, el desenvolupament del conflicte altera l’esfera pública; aquesta correlació és inversament proporcional, segons la qual cosa deformacions i reduccions en la comunicació pública porten a l’escalament del conflicte, o per contra, l’enfortiment de la comunicació pública contribueix al desescalament dels conflictes armats, és a dir, a la construcció de pau. Així s’estableix la importància fonamental de l’àmbit de la comunicació-cultura en la construcció de pau, i amb això la necessitat de complementar el model de peacebuilding amb un procés específic transicional de la comunicació pública que els estructura i configura a les estratègies de reconciliació social i la transformació del conflicte, de la mateixa manera com hi ha un procés transicional de la justícia que és base de la reparació a les víctimes i la reinserció dels excombatents.

El modelo de Peacebuilding es el más utilizado por las misiones de paz a nivel internacional, en las más diversas zonas de conflicto armado a lo largo del mundo; sin embargo, estadísticas de monitoreo de procesos de paz evidencian debilidad del modelo para la transformación del conflicto a largo plazo, siendo persistentes altas probabilidades de reincidencia de la violencia armada, sobre todo en aquellas sociedades donde se han presentado conflictos armados internos, cuyas lógicas de desarrollo los diferencian de los conflictos armados internacionales. Los ejes claramente identificables del modelo son la desmovilización y reinserción de los combatientes de grupos irregulares, la justicia transicional y los mecanismo de reparación a las víctimas, y las estrategias de statebuilding y fortalecimiento de la democracia, pero es posible identificar como carencia del modelo la falta de estrategias gruesas y acciones enfocadas en el ámbito de la comunicación-cultura, ámbitos donde precisamente se albergan las inercias y lógicas de largo plazo de una sociedad. Teniendo en cuenta la carencia detectada, y entendiendo que los conflictos armados internos alteran y perturban las estructuras básicas de una sociedad (a diferencia de las guerras internacionales se desarrollan no en escenarios concentrados de guerra o frentes de batalla, sino en el seno mismo de las sociedades), esta investigación se ha planteado entender la manera como los flujos de la comunicación pública son modificados por el conflicto, es decir establecer la correlación entre conflicto interno armado y comunicación pública, para consolidar un núcleo de orientaciones de gobernanza de la comunicación pública que complementen el modelo internacional de peacebuilding y cuya implementación, en sociedades que transitan procesos de paz, contribuyan a la transformación del conflicto, la reconciliación social y brindar garantías de no repetición de la violencia armada en la lógica de la construcción de paz de largo plazo. La investigación se sustenta en la comparación de tres casos emblemáticos de sociedades que han sufrido conflictos internos armados, como son Irlanda, Sudáfrica y Colombia, de los cuales se examinan las más importantes dimensiones de la comunicación pública, a la luz de un modelo analítico desarrollado sobre las conclusiones de diversas investigaciones empíricas que a lo largo de las últimas décadas ya han descrito y evidenciado elementos de la correlación entre comunicación y conflicto/ paz en diversos países. La investigación logra establecer una correlación de doble sentido entre comunicación pública y gestación y evolución de los conflictos internos armados; así, cambios en la comunicación pública implican cambios en el desarrollo del conflicto, y viceversa, el desarrollo del conflicto altera la esfera pública; esta correlación es inversamente proporcional, según lo cual deformaciones y reducciones en la comunicación pública llevan al escalamiento del conflicto, o por el contrario, el fortalecimiento de la comunicación pública contribuye al desescalamiento de los conflicto armados, es decir a la construcción de paz. Así se establece la importancia fundamental del ámbito de la comunicación-cultura en la construcción de paz, y con ello la necesidad de complementar el modelo de peacebuilding con un proceso específico transicional de la comunicación pública que les de estructura y configuración a las estrategias de reconciliación social y la transformación del conflicto, de la misma manera como existe un proceso transicional de la justicia que es base de la reparación a las víctimas y la reinserción de los excombatientes.

The Peacebuilding model is the most used by peacekeeping missions at the international level, in the most diverse areas of armed conflict throughout the world; however, peace process monitoring statistics show the weakness of the model for the transformation of the conflict in the long term, with persistent high probabilities of recurrence of armed violence, especially in those societies where internal armed conflicts have occurred, whose logics of development differentiate them from international armed conflicts. The clearly identifiable axes of the model are the demobilization and reintegration of combatants from irregular groups, transitional justice and victim reparation mechanisms, and strategies for statebuilding and strengthening of democracy, but it is possible to identify as a lack of the model the lack of broad strategies and actions focused on the field of communication-culture, areas where the inertia and long-term logic of a society are precisely housed. Taking into account the lack detected, and understanding that internal armed conflicts alter and disturb the basic structures of a society (unlike international wars, they take place not in concentrated theaters of war or battle fronts, but within the very heart of the societies), this research objective is to understand the way in which the flows of public communication are modified by the conflict, that is, to establish the correlation between internal armed conflict and public communication, in order to consolidate a nucleus of guidelines for governance of public communication that complement the international model of peacebuilding and whose implementation, in societies undergoing peace processes, contribute to the transformation of the conflict, social reconciliation and provide guarantees of non-repetition of armed violence in the logic of long-term peacebuilding. The research is based on the comparison of three emblematic cases of societies that have suffered internal armed conflicts, such as Ireland, South Africa and Colombia; the most important dimensions of public communication are examined in each one of them, by the light of an analytical model developed, and the conclusions of several empirical investigations that over the last decades have already described and evidenced elements of the correlation between communication and conflict/peace in various countries. The research manages to establish a two-way correlation between public communication and the gestation and evolution of internal armed conflicts; thus, changes in public communication imply changes in the development of the conflict, and vice versa, the development of the conflict alters the public sphere; This correlation is inversely proportional, according to which deformations and reductions in public communication lead to the escalation of the conflict, or on the contrary, the strengthening of public communication contributes to the de-escalation of armed conflicts, that is, to the construction of peace. Thus, the fundamental importance of the field of communication-culture in peacebuilding is established, and with it the need to complement the peacebuilding model with a specific transitional process of public communication that gives structure and configuration to reconciliation strategies. and the transformation of the conflict, in the same way as there is a transitional process of justice that is the basis of reparation to the victims and the reintegration of ex-combatants.