La audiodescripción para ópera en España: estudio desde la lingüística de corpus y la semiótica

Abstract

Els dos principals teatres d’òpera a Espanya (el Gran Teatre del Liceu a Barcelona i el Teatro Real a Madrid) ofereixen, per al públic cec i amb baixa visió, un servei d’accessibilitat que combina l’audiodescripció (AD), l’audiointroducció (AI) i els audiosubtítulos. Si bé l’AD per al cinema, la televisió i els museus consisteix, principalment, en descripcions dels elements visuals, l’AD operística es distingeix per incloure reformulacions del diàleg o dels sobretítols, així com una AI (presentació de la sinopsi de l’obra, de l’elenc i dels elements visuals de l’escenografia), aquesta última particularitat compartida amb l’AD per a teatre. Però, quines són les estratègies lingüístiques, retòriques i textuals que defineixen a aquest tipus d’AD? A diferència d’altres modalitats d’AD com la fílmica (Salway, 2007; Arma, 2011; Reviers, 2017; Matamala, 2018) i la museística (Jiménez Hurtado i Soler Gallego, 2015; Perego, 2019), els guions d’AD operística no han estat objecte d’un estudi detallat. Aquesta tesi pretén omplir aquest buit investigador. Emmarcant-se en els camps de la Traducció Audiovisual i l’Accessibilitat als Mitjans, explora l’amalgama de l’AD, l’AI i els audiosubtítols des d’un enfocament orientat al producte. D’una banda, defineix les característiques lexicogramaticals de l’AD i l’AI operístiques comparant-les entre si, amb altres modalitats d’AD i amb el llenguatge general. D’altra banda, examina la jerarquització i les funcions dels signes operístics en els guions d’AD: audiosubtítols, música instrumental i vocal, so, personatges, cinèsica, proxèmica, actuació, escenografia, vestuari, arquitectura teatral, dansa, attrezzo i acotacions d’AD.

Per a aconseguir aquests objectius i respondre a les preguntes de recerca, s’elabora un estudi de mètodes mixtos que combina la lingüística de corpus amb l’anàlisi semiòtica. A partir d’una mostra de 15 guions d’AD i AI del Liceu (2007-2020) i 13 del Teatro Real (2015-2019), es mesura la densitat i la varietat lèxica, la llegibilitat, l’aboutness i el registre dels textos, a més d’investigar les seves tendències semàntiques a partir dels llistats de freqüències de les paraules lèxiques. Els resultats suggereixen que tant l’AD com l’AI tenen una alta densitat lèxica, característica que sol vincular-se amb el registre escrit, mentre que la seva varietat lèxica és més restringida, la qual cosa implica un esforç conscient per facilitar la comprensió. Quant a la llegibilitat i al registre, les AIs demostren una major complexitat textual i lèxica, i s’assemblen més al llenguatge escrit que les ADs. Quant al lèxic característic de les ADs, s’observen més referències a l’acció (a l’individu i al cos), mentre que en les AIs abunden les referències al teatre, a la música i a l’organització temporal, que trenquen la suspensió de la incredulitat.

En el marc de l’anàlisi semiòtica, es codifica una mostra dels guions d’AD i s’analitza cada signe operístic d’un en un. Identifiquem estratègies de descripció que van des de la literalitat a la interpretació, la generalització, la síntesi, l’atenuació i la combinació. La literalitat és l’estratègia més freqüent en general, si bé les descripcions del Liceu inclouen més interpretacions. Així mateix, s’observa que uns certs codis tenen finalitats narratives i estètiques particulars. Per exemple, en l’AD la il·luminació compleix diverses de les funcions que presenta Dunham (2015), sobretot la visibilitat, l’èmfasi o focus, la creació d’una escena i l’ambient emocional. Més en general, la jerarquització dels signes és similar en els guions d’AD dels dos teatres, però els guions del Liceu segueixen una tònica més interpretativa i els seus codis solen ser més detallats. Els signes més freqüents són els personatges, els audiosubtítols, l’escenografia i l’actuació, mentre que els signes relatius a la música i el so són infreqüents.

Los dos principales teatros de ópera en España (el Liceu en Barcelona y el Teatro Real en Madrid) ofrecen, para el público ciego y con baja visión, un servicio de accesibilidad que combina la audiodescripción (AD), la audiointroducción (AI) y los audiosubtítulos. Si la AD para cine, televisión y museos consiste, principalmente, en descripciones de los elementos visuales, la AD operística se distingue por incluir reformulaciones de los sobretítulos, así como una AI (sinopsis de la trama, datos informativos sobre la producción y la obra, descripción de la escenografía), particularidad esta última compartida con la AD para teatro. ¿Pero cuáles son las estrategias lingüísticas, retóricas y textuales que definen este tipo de AD? A diferencia de la AD fílmica (Salway, 2007; Arma, 2011; Reviers, 2017; Matamala, 2018) y museística (Jiménez Hurtado y Soler Gallego, 2015; Perego, 2019), los guiones de AD operística no han sido objeto de un estudio pormenorizado. Esta tesis pretende llenar este vacío investigador. Enmarcándose en la Traducción Audiovisual y la Accesibilidad a los Medios, explora la amalgama de la AD, la AI y los audiosubtítulos desde un enfoque orientado al producto. Por un lado, define las características lexicogramaticales de la AD y la AI operística comparándolas entre sí, con otras modalidades de AD y con el lenguaje general. Por otro lado, examina la jerarquización y funciones de los distintos signos operísticos: audiosubtítulos, música instrumental y vocal, sonido, personajes, kinésica, proxémica, actuación, escenografía, vestuario, arquitectura teatral, danza, utilería y acotaciones de AD.

Para lograr dichos objetivos y responder a las preguntas de investigación, se propone un estudio de métodos mixtos que combina la lingüística de corpus con el análisis semiótico. A partir de una muestra de 15 guiones de AD y AI del Liceu (2007-2020) y 13 del Teatro Real (2015-2019), se mide la densidad y la variedad léxica, la legibilidad, la aboutness y el registro de los textos, además de investigarse sus tendencias semánticas a partir de los listados de frecuencias de las palabras léxicas. Los resultados sugieren que tanto la AD como la AI tienen una alta densidad léxica, característica que suele vincularse con el registro escrito, mientras que su variedad léxica es más restringida, lo cual implica un esfuerzo consciente por facilitar la comprensión de la AD. En lo relativo a la legibilidad y al registro, las AIs demuestran una mayor complejidad textual y léxica, y se asemejan más al lenguaje escrito que las ADs. En cuanto al léxico característico de las ADs, se observan referencias relativas a la acción (al individuo y al cuerpo), mientras que en las AIs abundan las referencias al teatro, a la música y a la organización temporal, que rompen con la suspensión de la incredulidad.

En el análisis semiótico, se codifica una muestra de los guiones de AD y se analiza cada signo operístico. Identificamos estrategias de descripción que van desde la literalidad a la interpretación, la generalización, la síntesis, la atenuación y la combinación. La literalidad es la estrategia más abundante en general, si bien las descripciones del Liceu incluyen más interpretaciones. Asimismo, se observa que ciertos códigos sirven para propósitos narrativos y estéticos particulares: en la AD la iluminación cumple varias de las funciones que presenta Dunham (2015), sobre todo la visibilidad, el énfasis o foco, la creación de una escena y el ambiente emocional. Más en general, la jerarquización de los signos es similar en los guiones de los dos teatros, pero las codificaciones suelen ser más detalladas en el Liceu. Los signos más frecuentes son los personajes, sobretítulos, escenografía y actuación, mientras que los signos de la música y el sonido son infrecuentes.

The combination of audio description (AD), audio introduction (AI) and audio subtitles has been the access modality of choice for blind and partially sighted audiences at the two major opera houses in Spain (the Gran Teatre del Liceu in Barcelona and Teatro Real in Madrid). While AD for film, television and museum exhibitions largely consists of descriptions of the visual elements, opera AD integrates the sung dialogue in the form of audio subtitles, as well as an AI—a summarised account of the play’s synopsis, the cast as well as the visual information about the staging and the characters—, which is also characteristic of theatre AD. But what are the linguistic, rhetoric and textual strategies that define this type of AD? Unlike other AD modalities such as film (Salway, 2007; Arma, 2011; Reviers, 2017; Matamala, 2018) and museum (Jiménez Hurtado & Soler Gallego, 2015; Perego, 2019), opera AD scripts have not yet been investigated extensively. The research project that culminates in this thesis aims to fill this gap. This work—framed within the fields of Audiovisual Translation and Media Accessibility—examines the amalgamation of AD, AI and audio subtitles from a product-oriented perspective. Our aims are, on the one hand, to define the lexicogrammatical features of opera AD and AI by comparing them amongst each other, to other modalities of AD and to general language. On the other hand, we enquire about the hierarchisation and the functions of operatic signs in AD scripts: audio subtitles, instrumental and vocal music, noise, character identification, kinesics, proxemics, acting, scenography, wardrobe, theatre architecture, dancing, lighting, props and AD inserts.

To fulfil said aims and answer the research questions, a mixed methods study is undertaken combining a corpus linguistics approach with a semiotic analysis. Departing from a sample of 15 AD and AI scripts from the Liceu in Barcelona (2007-2020) and 13 from Teatro Real de Madrid (2015-2019), the corpus applies measures of lexical density and variation, legibility, aboutness and register, and it investigates frequency lists to establish semantic trends in the scripts. The results suggest that both AD and AI yield a high lexical density, which is often linked to the written register, while lexical variation remains low, which implies a conscious effort to facilitate comprehension. Legibility and register-wise, AIs are more complex, and they resemble written language more than ADs. In terms of lexis, references to the “physical” action (the individual and the body) are particularly frequent in the ADs, while theatrical, musical and temporal organisation references abound in the AIs, which break from the suspension of disbelief.

Within the semiotic framework, a sample of AD scripts is codified, and each operatic sign is analysed individually. We identify description strategies that range from literalness to interpretation, generalisation, synthesis, attenuation and a combination of strategies. Literalness is the most common strategy overall, although the scripts from Liceu include more interpretations. Furthermore, we observe that certain codes serve particular narrative and aesthetic purposes. For instance, lighting serves several of the functions proposed by Dunham (2018) in the AD, particularly in terms of visibility, focus, the creation of a scene and mood. More generally, the hierarchisation of the signs follows a similar trend in the AD scripts from both theatres, but Liceu’s codes tend to be wordier. The most frequent signs are characters, surtitles, scenography and acting, while signs comprising music and sound are infrequent.