Las aguas invisibles del Desierto de Atacama. Una dimensión sociocultural de la crisis hídrica

Abstract

L’aigua i els problemes derivats de la seva explotació formen part de l’agenda política i investigadora des de fa dècades. Encara que les declaracions internacionals han reconegut que el maneig inadequat dels recursos hídrics i els models basats en la seva explotació han derivat en una crisi mundial de l’aigua, aquestes no s’han traduït en canvis apreciables en la governança institucional. Diversos investigadors han estudiat els resultats d’aquest problema global i el seu impacte en els grups humans. L’accés desigual, la desregulació, els conflictes sociambientals, la contaminació, la capitalització de la naturalesa, les dislocacions ecològiques, la postergació dels valors locals i les polítiques públiques ambivalents encapçalen una llarga llista de conseqüències de la crisi. En el desert de Atacama, aquests problemes semblen confluir en el que seria un cas emblemàtic. És la llar de grups indígenes mil·lenaris, les seves reserves d’aigua fòssil no són renovables i en ell se situen mega-indústries mineres emparades en una agenda neoliberal que esgota les seves reserves. Aquestes circumstàncies haurien de marcar un clar escenari de crisi hídrica per als grups indígenes que allí viuen amb un conseqüent posicionament col·lectiu i unívoc. No obstant això, la meva recerca centrada en les pràctiques quotidianes de la comunitat de Mamiña mostra que la crisi de l’aigua també és part d’una construcció sociocultural que depèn de múltiples factors locals i externs, com els patrons de subsistència i la capitalització de la naturalesa. La primera troballa d’aquesta recerca va provenir d’una etapa de revisió sistemàtica el propòsit de la qual va ser conèixer l’estat de l’art sobre l’ús i gestió de l’aigua a Xile. A través d’aquest examen censal, vaig establir com contribuir a un debat en el qual la recerca empírica era escassa. Al mateix temps, abundaven les anàlisis de les comunitats com a organismes estàtics i no existia un enfocament específic per a conceptualitzar la crisi. Per aquest motiu, la recerca es va centrar en omplir aquests buits conduint a dues troballes empíriques, a saber, la dimensió sociocultural de la crisi i les posicions ambivalents dels actors. Mitjançant una recerca etnogràfica realitzada en la comunitat de Mamiña, aquesta tesi avança les concepcions crítiques sobre la crisi mundial de l’aigua. Proposo que aquesta crisi no està només relacionada amb problemes d’escassetat i de governança estatal, sinó també per una dimensió sociocultural més àmplia mitjançant la qual els seus actors la van construint. D’altra banda, la recerca també es va centrar en les posicions ambivalents dels actors en la qual emergeix una diversitat de valors associats a l’aigua que entren en conflicte, entre les creences indígenes, les relacions socioambientales històriques i les accions individuals dels seus membres. Més enllà de les anàlisis dels conflictes sociambientals que sovint mostren contexts liminales, així com de la comprensió de l’etnicitat com una categoria estàtica, aquesta tesi doctoral basada en les activitats quotidianes dels actors mostra que la diversitat interna de les comunitats sol trencar amb totes dues concepcions. És així com en un nivell tan micro els problemes per l’aigua es reflecteixen en una diversitat tal que dificulta l’agència dels seus actors, col·loca en joc perspectives sociambientals de la crisi i posa de manifest l’heteròclit del complex cultural.

El agua y los problemas derivados de su explotación forman parte de la agenda política e investigadora desde hace décadas. Aunque las declaraciones internacionales han reconocido que el manejo inadecuado de los recursos hídricos y los modelos basados en su explotación han derivado en una crisis mundial del agua, éstas no se han traducido en cambios apreciables en la gobernanza institucional. Varios investigadores han estudiado los resultados de este problema global y su impacto en los grupos humanos. El acceso desigual, la desregulación, los conflictos socioambientales, la contaminación, la capitalización de la naturaleza, las dislocaciones ecológicas, la postergación de los valores locales y las políticas públicas ambivalentes encabezan una larga lista de consecuencias de la crisis. En el desierto de Atacama, estos problemas parecen confluir en lo que sería un caso emblemático. Es el hogar de grupos indígenas milenarios, sus reservas de agua fósil no son renovables y en él se sitúan megaindustrias mineras amparadas en una agenda neoliberal que agota sus reservas. Estas circunstancias deberían marcar un claro escenario de crisis hídrica para los grupos indígenas que allí viven con un consecuente posicionamiento colectivo y unívoco. No obstante, mi investigación centrada en las prácticas cotidianas de la comunidad de Mamiña muestra que la crisis del agua también es parte de una construcción sociocultural que depende de múltiples factores locales y externos, como los patrones de subsistencia y la capitalización de la naturaleza. El primer hallazgo de esta investigación provino de una etapa de revisión sistemática cuyo propósito fue conocer el estado del arte sobre el uso y gestión del agua en Chile. A través de este examen censal, establecí cómo contribuir a un debate en el que la investigación empírica era escasa. Al mismo tiempo, abundaban los análisis de las comunidades como organismos estáticos y no existía un enfoque específico para conceptualizar la crisis. Por este motivo, la investigación se centró en llenar estos vacíos conduciendo a dos hallazgos empíricos, a saber, la dimensión sociocultural de la crisis y las posiciones ambivalentes de los actores. Mediante una investigación etnográfica realizada en la comunidad de Mamiña, esta tesis avanza las concepciones críticas sobre la crisis mundial del agua. Propongo que esta crisis no está sólo relacionada con problemas de escasez y de gobernanza estatal, sino también por una dimensión sociocultural más amplia mediante la cual sus actores la van construyendo. Por otro lado, la investigación también se centró en las posiciones ambivalentes de los actores en la que emerge una diversidad de valores asociados al agua que entran en conflicto, entre las creencias indígenas, las relaciones socioambientales históricas y las acciones individuales de sus miembros. Más allá de los análisis de los conflictos socioambientales que a menudo muestran contextos liminales, así como de la comprensión de la etnicidad como una categoría estática, esta tesis doctoral basada en las actividades cotidianas de los actores muestra que la diversidad interna de las comunidades suele romper con ambas concepciones. Es así como en un nivel tan micro los problemas por el agua se reflejan en una diversidad tal que dificulta la agencia de sus actores, coloca en juego perspectivas socioambientales de la crisis y pone de manifiesto lo heteróclito del complejo cultural.

Water and the problems arising from their exploitation have been on the political and research agenda for decades. Although international declarations have recognised that inadequate water resources management and exploitation-based models have led to a global water crisis, they have not translated their statements into appreciable changes in institutional governance. Several researchers have studied the outcomes of this global problem and its impact on human groups. Unequal access, deregulation, socio-environmental conflicts, pollution, capitalisation of nature, ecological dislocations, deferral of local values and ambivalent public policies head a long list of crisis consequences. In the Atacama Desert, these problems seem to converge in what would be an emblematic case. It is home to millenary indigenous groups, its fossil water reserves are non-renewable, and it is the site of mega-mining industries under a neoliberal agenda that depletes these reserves. Such circumstances should mark a precise water crisis scenario for the indigenous groups living there, with a consequent collective and univocal positioning. However, my research focused on the everyday practices of the Mamiña community, shows that the water crisis is also part of a sociocultural construction that depends on multiple local and external factors, such as subsistence patterns and the capitalisation of nature. The first finding of this research came from a systematic review of state of the art on water use and management in Chile. Through this census review, I established how to contribute to a debate in which empirical research was scarce. At the same time, analyses of communities as static organisms abounded, and there was no specific approach to conceptualising the crisis. For this reason, the research focused on filling these gaps, leading to two empirical findings, namely the socio-cultural dimension of the crisis and the ambivalent positions of actors. Through ethnographic research conducted in the community of Mamiña, this thesis advances critical conceptions of the global water crisis. I propose that this crisis is related to problems of scarcity and state governance and a broader socio-cultural dimension through which its actors construct it. On the other hand, the research also focused on the ambivalent positions of the actors in which a diversity of conflicting values associated with water emerging diverged between indigenous beliefs, historical socio-environmental relations, and the individual actions of its members. Beyond analyses of socio-environmental conflicts that often show liminal contexts, as well as the understanding of ethnicity as a static category, this doctoral thesis based on the everyday activities of the actors shows that the internal diversity of communities often breaks with both conceptions. Thus, at such a micro level, water issues are reflected in a diversity that hinders its actors’ agency, brings socio-environmental perspectives of the crisis into play, and reveals the cultural complex’s heterogeneity.