dc.description.abstract
[cat] INTRODUCCIÓ:
Els tumors ovàrics, incloent-hi els originats a les trompes de Fal·lopi i al peritoneu,
constitueixen un grup heterogeni de neoplàsies. El carcinoma epitelial serós d’alt grau és
el més freqüent i agressiu.
Tot i ocupar el vuitè lloc en incidència, constitueix la cinquena causa de mort per càncer
en les dones europees. Malgrat els avenços en el tractament, la supervivència relativa als
5 anys és inferior al 50% i varia àmpliament segons l’edat, la histologia, l’estadi, la salut
prèvia i la resposta al tractament. Tanmateix, s’observen importants diferències segons
les característiques del sistema de salut i el rol de l’atenció primària.
HIPÒTESI/S:
1) Els factors assistencials prehospitalaris del procés diagnòstic de les dones amb càncer
d'ovari influeixen en la supervivència a curt i mitjà termini.
2) Conèixer les experiències de les dones amb càncer d'ovari durant l'etapa prèvia al
diagnòstic permetrà dissenyar estratègies per millorar la precisió diagnòstica i la qualitat
de l’atenció.
OBJECTIUS:.
1) Conèixer la influència dels factors assistencials prehospitalaris (rutes diagnòstiques,
perfils de presentació, intervals diagnòstics, participació de l'atenció primària) en la
supervivència a 1 i 5 anys de les dones amb càncer epitelial d'ovari tractades
quirúrgicament en els hospitals públics catalans durant els anys 2013 i 2014.
2) Proposar estratègies capaces de millorar la precisió diagnòstica i l’atenció a les dones
amb càncer d'ovari durant l’etapa prehospitalària a partir de les experiències de les
pacients en les seves interaccions amb el sistema sanitari i de les reflexions dels
professionals que les atenen.
MÈTODES:
Ús combinat de mètodes quantitatius i qualitatius.
Estudi de cohorts de dones intervingudes de carcinoma epitelial d’ovari, amb intenció
curativa, en el període de 2013-2014, en el context d’una auditoria clínica a partir dels
registres mèdics informatitzats d’atenció primària i hospitalària del sistema sanitari públic
català. Anàlisi de supervivència.
Estudi qualitatiu, descriptiu exploratori. La informació sobre el procés diagnòstic
s’obtingué mitjançant entrevistes semiestructurades a pacients, les quals constitueixen el
punt de partida per la discussió en els grups focals de professionals. Es va dur a terme una
anàlisi de contingut temàtic amb triangulació de tècniques (entrevistes, grups focals) i de
fonts d’informació (dones i professionals).
PRINCIPALS RESULTATS:
La cohort inclou 513 dones. El 67,2% havien consultat inicialment al metge de família.
El 36,4% van ser diagnosticades a través d'una ruta d'emergències. La mitjana de l'interval
diagnòstic és de 110,5 dies. La supervivència a 1 any va ser del 92,4% i del 56,7% a 5
anys. Els factors amb més impacte en la supervivència són l’estadi, la histologia, la
citoreducció primària més quimioteràpia adjuvant i l'edat. La influència dels factors
assistencials prehospitalaris en la supervivència és limitada. Després d'ajustar per edat,
comorbiditat, estadi i tractament rebut, les millors supervivències a 5 anys s'associen a
presentacions amb hemorràgia vaginal (HR: 0,35; IC del 95%: 0,16-0,79). Tot i no assolir
significació estadística, mantenen un lleuger avantatge la ruta electiva d’especialistes (HR
0,80; IC del 95%: 0,51-1,26) i la ruta d’autopresentació a emergències (HR: 0,82; IC del
95%: 0,52-1,31) i quan el contacte inicial no és a través de l’atenció primària, hi ha un
lleuger desavantatge (HR: 1,39; IC del 95%: 0,93-2,09).
L’anàlisi de les experiències de les dones amb càncer d’ovari va identificar tres temes: 1)
Retard en la valoració dels símptomes i en la cerca d'ajuda per desconeixement dels
símptomes, barreres de gènere i falsa tranquil·litat per resultats normals de les proves. 2)
Oportunitats perdudes en les trobades amb els professionals per atribució errònia dels
símptomes, subestimació de la gravetat i necessitat de mediació i validació i l’ús de
proves inadequades i/o resultats falsos negatius. 3) Recursos i vies alternatives de diagnòstic que inclou l’ús de medicines complementàries o alternatives, l'accés a
l'assistència sanitària privada i la disparitat en la capacitat de presa de decisions sobre la
pròpia salut amb relació a desigualtats socioeconòmiques.
De l’anàlisi de les reflexions dels professionals en els grups focals, a partir de
l’experiència de dones amb processos diagnòstics caracteritzats per la manca de precisió,
se n’extreuen tres temes: 1) Absència de sospita clínica per escàs coneixement de les
presentacions del càncer d’ovari, anamnesi i examen físic insuficients, fragmentació de
l’atenció i biaixos i prejudicis. 2) Dificultat per activar el procés diagnòstic a causa
d’accessibilitat desigual i limitada a proves i derivacions i a la manca de seguiment del
procés diagnòstic i 3) Absència de circuits ràpids preestablerts.
CONCLUSIONS:
1. L'impacte dels factors assistencials prehospitalaris en la supervivència de les dones
amb càncer d’ovari és limitat.
2. En el nostre estudi, la via d’emergències presenta unes taxes de supervivència similars
a les altres rutes diagnòstiques, la qual cosa suggereix que, mentre no existeixin circuits
de diagnòstic ràpid per dones amb sospita de càncer d’ovari, la via d’emergències és
eficaç.
3. L'avaluació de les dones amb càncer d'ovari durant l’etapa prehospitalària, comparat
amb els països que tenen implementat un programa de diagnòstic ràpid de càncer d'ovari,
és més perllongada. Un interval diagnòstic llarg pot influir en l'experiència de les dones i
en la qualitat de l'atenció percebuda.
4. Promoure l'alfabetització en salut i la confiança de les dones en les pròpies
observacions sobre els canvis corporals, pot reduir l’interval de valoració i de cerca
d’ajuda.
5. L’escolta activa, el respecte a les experiències subjectives de les dones, una anamnesi
i exploració física adequada i la continuïtat de l’atenció són elements afavoridors d’una
correcta avaluació i gestió de les dones amb sospita del càncer d’ovari en l’atenció
primària.
6. Cal sistematitzar l’enregistrament dels antecedents familiars de càncer en la història
clínica d’atenció primària, sobretot d’aquells càncers amb un possible component
hereditari.
7. Tot i les recomanacions de les guies de pràctica clínica sobre la determinació del CA
125 en la investigació de les dones amb símptomes abdominopelvians inespecífics, aquest
és un biomarcador poc sol·licitat des de l’atenció primària, malgrat la seva accessibilitat.
8. En el context de l’atenció primària, l’accés directe a l’ecografia transvaginal podria
afavorir una millor i més ràpida avaluació de les dones amb símptomes abdominopelvians
inespecífics.
9. En les dones amb símptomes inespecífics persistents i proves amb resultats negatius,
el seguiment i una avaluació més acurada poden evitar el retard diagnòstic d’un possible
càncer d’ovari.
10. Finalment i com a principal conclusió d’aquest estudi, assenyalem la necessitat
d’implantar circuits de diagnòstic ràpid per a la confirmació diagnòstica de les dones amb
sospita de càncer d’ovari en l’atenció sanitària de Catalunya.
ca