Indagacions sobre una nova mirada. Una aproximació a l'objecte teatral

Abstract

Aquesta recerca parteix de la tesi que l’objecte teatral ha sofert diverses alienacions, fruit d’una mirada anterior que ha sotmès la pràctica escenogràfica a un gènere de dualismes per la rigidesa amb la qual s’han establert analogies entre els elements teatrals i les diferents funcions, rols o oficis dins els límits del teatre de text. Els plantejaments artístics i filosòfics contemporanis, en canvi, semblen posar en qüestió l’encarcarament d’aquestes divisions i més aviat ens conviden a indagar la construcció d’una nova mirada que en desvetlli aspectes negligits. Aquesta investigació assumeix, doncs, l’atansament a una forma de mirar que va més enllà d’una forma de visionar tècnica, i s’adhereix a la lògica intel·lectual suggerida per la teòrica Mieke Bal (2009) sobre el caràcter intersubjectiu d’allò que ella anomena focalització. La nova mirada cap a l’objecte que es postula en aquesta recerca tampoc prové sistemàticament del subjecte, sinó de la relació recíproca que s’estableix entre el subjecte i l’objecte, esforçant-se per depassar els atributs d’actiu-passiu que tradicionalment se’ls havia atorgat.

El resultat escenogràfic de “El percebeiro y otros relatos de la filosofía del no me voy a caer”, un espectacle teatral estrenat el 2018 al teatre La Gleva de Barcelona i del qual en vaig dissenyar l’escenografia, es converteix en l’estudi de cas, perquè materialitza les qüestions essencials tractades en aquesta investigació. Per referir-me als objectes teatrals des d’aquest prisma s’empra el terme objecte escènic; una etiqueta circumstancial i estratègica per designar els objectes fora de categories clàssiques com utilleria o atrezzo, titella, pròtesi, maquinària, etc., que compten amb una tradició o un gènere teatral al darrere que podria incentivar certes idees preconcebudes i mirades ja construïdes. L’objecte escènic no és un objecte que compleixi un conjunt de requisits formals per classificar-lo amb una o altra etiqueta, és el resultat d’una mirada implicada en la contemporaneïtat i les reflexions que han posat en circulació pensadors com Graham Harman, Andrea Soto Calderón, Alexandra Midal, Alfred Gell de manera més evident però sense desestimar la guia de Claude Lévi-Strauss, Gilles Deleuze i Catherine Malabou tangencialment.

La construcció d’aquesta mirada ha portat a aproximar-se a l’objecte escènic per mitjà de tres negacions: l’objecte escènic no representa el que és, no ocupa espai, i no és forma ni matèria finites. Aquestes tres distincions no neguen l’objecte escènic, sinó que neguen aspectes associats sovint a l’objecte, i més en concret a l’objecte teatral. En altres paraules, amb aquesta investigació es pot establir el que no és. L’aproximació a partir de la negació en detriment de possibles afirmacions complaents pretén replantejar la percepció de les coses, acostar-se a l’objecte teatral sense capturar-lo, sinó al·ludint-lo amb una forma particular d’atenció que impulsi premisses creatives.

Esta investigación parte de la tesis que el objeto teatral ha sufrido distintas alienaciones causadas por una mirada anterior, que ha sometido la práctica escenográfica a un género de dualismos por la rigidez con la que se han establecido analogías entre los elementos teatrales y las distintas funciones, roles y oficios dentro de los límites del teatro de texto. Los planteamientos artísticos y filosóficos contemporáneos, sin embargo, parecen poner en cuestión la inflexibilidad de estas distinciones, más aún, nos invitan a indagar la construcción de una nueva mirada que suscite aspectos desatendidos. Esta investigación asume el acercamiento a una nueva mirada que va más allá de una manera de visionar técnica, i se adhiere a la lógica intelectual sugerida por la teórica Mieke Bal (2009) sobre el carácter intersubjetivo de lo que ella llama focalización. La nueva mirada hacia los objetos que se postula en esta investigación tampoco proviene sistemáticamente del sujeto, sino de la relación recíproca que se establece entre el sujeto y el objeto, esforzándose en ir más allá de los atributos activo-pasivo que tradicionalmente se les ha otorgado.

El resultado escenográfico de “El percebeiro y otros relatos de la filosofía del no me voy a caer”, un espectáculo teatral estrenado en 2018 en el teatro La Gleva de Barcelona, del que diseñé la escenografía, se convierte en el estudio de caso porque materializa las cuestiones esenciales tratadas en esta investigación. Para referirme a los objetos teatrales desde este prisma se utiliza el término objeto escénico; una etiqueta circunstancial y estratégica para designar los objetos fuera de categorías clásicas como utilería o atrezzo, títere, prótesis, maquinaria, etc., que cuentan con una tradición o un género teatral detrás que podría incentivar ciertas ideas preconcebidas y miradas ya construidas. El objeto escénico no es un objeto que cumpla un conjunto de requisitos formales para clasificarlo con una u otra etiqueta, es el resultado de una mirada implicada en la contemporaneidad y las reflexiones que han puesto en circulación pensadores tales como Graham Harman, Andrea Soto Calderón, Alexandra Midal, Alfred Gell de manera mas evidente, pero sin desestimar la guía de Claude Lévi-Strauss, Gilles Deleuze y Ctaherine Malabou tangencialmente.

La construcción de esta mirada ha llevado a aproximarse al objeto escénico mediante tres negaciones: el objeto escénico no representa lo que es, no ocupa espacio, y no es forma ni materia finitas. Estas tres negaciones no niegan el objeto escénico, más bien niegan aspectos asociades frecuentemente al objeto, y más en concreto al objeto teatral. En otras palabras, con esta investigación se puede establecer lo que no es. La aproximación mediante la negación, en detrimento de posibles afirmaciones complacientes pretende replantear la percepción de las cosas, acercarse al objeto teatral sin capturarlo, más bien aludiéndolo con una forma particular de atención que impulse premisas creativas.

This research is based on the thesis that the scenic object has suffered different alienations as a result from a past gaze that has subdued the scenographic practice into a genre of dualisms because of the rigidness in establishing analogies between the theatre elements and the different functions, roles or professions within the limits of text theatre. On the contrary, the contemporary artistic and philosophical approaches seem to question the inflexibility of these divisions and rather invite us to look into the building of a new gaze that reveals other disregarded aspects. Hence, this research assumes the approach to a way of looking that goes beyond a technical way of viewing, and adheres to the intellectual logic suggested by the theorist Mieke Bal (2009) about the intersubjective character of what she calls focalization. The new gaze towards the object that is proposed in this research doesn’t systematically come from the subject, but from the reciprocal relationship between the subject and the object, trying to overcome the active-passive attributes that were traditionally given to them.

The scenographic result of “El perceiebro y otros relatos de la filosofía del no me voy a caer”, a theatre show performed for the first time in 2018 in La Gleva theatre in Barcelona and which I designed the scenography for becomes the case study, because it materializes the essential questions addressed in this research. To refer to the theatre objects from this perspective, I use the term scenic object; a circumstantial and strategic label to design the objects outside classic categories such as props, puppet, prosthesis, machinery/equipment, etc. which have a theatre genre or tradition behind that could encourage certain preconceived ideas and previously built gazes. The scenic object it is not an object that follows a group of formal requirements to classify it into one label or another. It is the result of a gaze involved in contemporaneity and the reflexions that have been proposed by researchers such as Graham Harman, Andrea Soto Calderón, Alexandra Midal, Alfred Gell more evidently but without underestimating the guidance of Claude Lévi-Strauss, Gilles Deleuze and Catherine Malabou tangentially.

The construction of this gaze has caused the approach to the scenic object through three negations: the scenic object does not represent what it is, it does not take up space, and it is not a finite form or matter. These three distinctions do not deny the scenic object, but deny aspects that have often been associated to the object, and more specifically to the theatre object. In other words, with this research, we can stablish what it is not. The approach through negation at the expense of possible pleasing affirmations tries to reconsider the perception of things, approaching the theatre object without capturing it, but referring to it with a particular way of attention that inspires creative premises.