Playing the state. The governance of migration from the Spanish asylum reception system

Abstract

En el context d’un sistema d’acollida d’asil presumptament “acollidor” a Espanya, on s’anima els sol·licitants d’asil a “integrar-se” i guanyar “autonomia” amb les subvencions estatals, aquesta investigació es proposa examinar si -i, si és així, com- els mecanismes disciplinaris que s’han atribuït a models d’acollida d’asil “poc acollidors” al Nord global es reprodueixen en un model suposadament “acollidor”. Amb aquest objectiu, la tesi problematitza allò que s’entén com a “acollida” mirant com aquests objectius d’”integració” i “autonomia” es troben amb la realitat material i simbòlica de l’acollida d’asil. Així, s’interessa per l’acollida d’asil com a mecanisme de governança migratòria. El seu objectiu principal no és qüestionar els fets ni decidir si el sistema d’acollida d’asil funciona o no, sinó analitzar com funciona i problematitzar les narracions que el sustenten. Amb aquest objectiu, aquesta investigació fa una aproximació etnogràfica a la feina dels “treballadors d’acollida” com a agents estatals que treballen per fer realitat el sistema d’acollida a través de la seva tasca diària en diversos programes públics d’acollida d’asil i s’interroga sobre la seva posició dins d’aquest sistema. L’anàlisi d’un sistema d’asil aparentment “acollidor” mostra com la negligència en la governança de l’asil es pot entendre no només com una política explícita de dissuasió, sinó també com el resultat del desenvolupament històric d’una combinació de polítiques i pràctiques amb contradiccions o ambigüitats i la seva implementació potencialment fallida. Aquests han permès a l’Estat renunciar a les seves responsabilitats d’acollida sobre els sol·licitants d’asil a través d’un triple procés d’externalització en el qual l’obligació de proporcionar condicions de vida digne a les persones necessitades recau directament o indirectament en altres institucions públiques i tercers actors, especialment organitzacions sense ànim de lucre, humanitàries i benèfiques. Per als treballadors d’acollida d’asil dels programes públics, aquest procés d’externalització es converteix en una renúncia a la responsabilitat d’acollida per part de l’estat que posa sobre les seves espatlles les conseqüències dels seus fracassos mentre l’estat apareix com inabastable, malintencionat i sense resposta. Així, amb la retractació de l’estat, altres actors com els treballadors de les ONG a l’acollida d’asil esdevenen agents quasi estatals, ja que s’encarreguen de la implementació de les polítiques públiques i la distribució de fons públics. En aquest context, trobar un marge de discreció per dur a terme la intervenció social desitjada està mediat per la modelització d’etiquetes burocràtiques com a categories de mereixement.

En el contexto de un sistema de recepción de asilo supuestamente ‘acogedor’ en España, donde se alienta a los solicitantes de asilo a ‘integrarse’ y obtener ‘autonomía’ de los subsidios estatales, esta investigación se establece para examinar si -y de qué manera- los mecanismos disciplinarios que se han atribuido a modelos de recepción de asilo ‘poco acogedores’ en el Norte Global se reproducen en un modelo supuestamente ‘acogedor’. Con este objetivo, la tesis problematiza lo que se entiende como “acogida” al observar cómo estos objetivos de “integración” y “autonomía” se encuentran con la realidad material y simbólica de la recepción de asilo. Por ello, se interesa por la recepción de asilo como mecanismo de gobernanza migratoria. Su objetivo principal no es cuestionar los hechos o decidir si el sistema de acogida de asilo funciona o no, sino analizar cómo funciona y problematizar las narrativas que lo sustentan. Con este objetivo esta investigación adopta un enfoque etnográfico del trabajo de los “trabajadores de acogida” como agentes estatales que trabajan para hacer realidad el sistema de acogida a través de su trabajo diario en una serie de programas públicos de acogida de asilo, e interroga su posición dentro de este sistema. El análisis de un sistema de asilo aparentemente “acogedor” muestra cómo la negligencia en la gobernanza del asilo puede entenderse no solo como una política explícita de disuasión, sino también como el resultado del desarrollo histórico de una combinación de políticas y prácticas con significados contradictorios o ambiguos y su implementación potencialmente fallida. Estos han permitido que el Estado renuncie a sus responsabilidades de recepción de solicitantes de asilo a través de un triple proceso de externalización en el que la obligación de brindar condiciones de vida dignas a quienes lo necesitan se transfiere directa o indirectamente a otras instituciones públicas y terceros actores, en particular organizaciones no-gubernamentales, humanitarias y benéficas. Para los trabajadores de recepción de asilo en los programas públicos, este proceso de externalización se convierte en una renuncia a la responsabilidad de recepción por parte del estado, que pone sobre sus hombros las consecuencias de sus fallos mientras que el estado parece inalcanzable, malintencionado e insensible. Por lo tanto, con la retracción del estado, los actores de terceros, como los trabajadores de las ONG en la recepción de asilo, se convierten en agentes casi estatales, ya que tienen la tarea de implementar la política pública y la distribución de fondos públicos. En este contexto, encontrar un margen de discrecionalidad para realizar la intervención social deseada está mediado por la modelización de etiquetas burocráticas como categorías de merecimiento.

In the context of a presumedly ‘welcoming’ asylum reception system in Spain, where asylum applicants are encouraged to ‘integrate’ and gain ‘autonomy’ from state subsidies, this research is set to examine whether -and if so how- the disciplining mechanisms that have been attributed to ‘unwelcoming’ asylum reception models across the Global North reproduce in an allegedly ‘welcoming’ model. To this aim, the thesis problematises what is understood as ‘welcoming’ by looking at how these goals of ‘integration’ and ‘autonomy’ meet with the material and symbolical reality of asylum reception. Thus, it is interested in asylum reception as a migration governance mechanism. Its main goal it is not to question the facts or decide whether the asylum reception system functions or not, but rather to analyse how it functions and problematise the narratives that support it. To this aim, this research takes an ethnographic approach to the work of ‘reception workers’ as state agents working to bring the reception system to reality through their daily work in a number of public asylum reception programmes and interrogates their position within this system. The analysis of an apparently ‘welcoming’ asylum system shows how neglect in the governance of asylum can be understood not only as an explicit policy of deterrence, but also as the outcome of the historical development of a combination of policies and practices with contradictory or ambiguous goals, and their potentially failed implementation. These have allowed the state to relinquish its responsibilities of reception over asylum applicants through a triple process of externalisation in which the obligation to provide dignified living conditions to those in need is vested directly or indirectly to other public institutions and third-party actors, particularly non-profit, humanitarian and charity organisations. For asylum reception workers in public programmes this process of externalisation becomes a relinquishment of reception responsibility by the state that places the consequences of its failures on their shoulders while the state appears as unreachable, ill-willed and unresponsive. Thus, with the retraction of the state, third-party actors such as NGO workers in asylum reception become quasi-state agents as they are tasked with the implementation of public policy and the distribution of public funds. In this context, finding a margin of discretion to perform social intervention as desired is mediated by the modelling of bureaucratic labels as categories of deservingness.