Voces de la Locura. Una Aproximación desde la Antropología Social a las Experiencias en el Activismo Loco y los Grupos de Apoyo Mutuo

Abstract

El text que presento és una polifonia de veus i vivències narrades, una trama de relats, pràctiques i interpretacions de diferents persones vinculades a l'activisme boig i als Grups de Suport Mutu (GSM). Producte d'un treball de camp desenvolupat durant 2020 i 2022, aquesta etnografia s'inscriu en l'antropologia de la bogeria i l'antropologia de l'aprenentatge. Parteixo de la premissa que el discurs biomèdic, i la seva categorització entre el normal i el patològic, sovint amaga errors de classificació i processos de desigualtat social i estructural, així com les diverses experiències vitals que causen sofriment. Aquest enfocament dóna lloc a una narrativa caracteritzada per una lògica patologitzadora, determinista i biologicista que individualitza l'origen dels diferents malestars encapsulant i objectivant realitats que són dinàmiques, variables i subjectives. D'aquesta manera, el subjecte psiquiatritzat queda atrapat en el que podria denominar-se la Nau dels bojos del segle XXI: l'Stultifera Neoliberalis. Un vaixell polifarmàcia que, tot i oferir una sensació d'obertura, realment sotmet a l'individu a un confinament intern, mentre immutablement navega a través dels circuits terapèutics. El recorregut farmacològic es converteix en el viatge vital, i la promesa de rehabilitació es vincula al compliment constant i acrític d'aquesta travessia medicalitzada. En aquest panorama, resistir va més enllà de simplement oposar-se; implica qüestionar i desafiar l'estructura que sotmet al subjecte psiquiatritzat en un cicle perpetu de recerca d'autonomia que sembla una quimera. Aquells que aconsegueixen desentranyar aquest laberint i resistir activament són aquells que, des de la seva experiència en primera persona i en l'activisme boig, ens conviden a redefinir i repensar l'actual paradigma del sofriment psíquic connectant-lo amb el context i l'estructura social. La col·lectivitat, el suport mutu, l'activisme, el llenguatge -entès com a forma d'expressió i d'acció política-, es transformen en un lloc de resistència i de canvi, i permeten l'emergència de coneixements que deriven en una reconfiguració identitària més o menys sòlida i en espais de resubjectivació política que es converteixen també en un canal per expressar la fragilitat humana, fent que el món de vida de les persones psiquiatritzades sigui un lloc més habitable.

El texto que presento es una polifonía de voces y vivencias narradas, un entramado de relatos, prácticas e interpretaciones de distintas personas vinculadas al activismo loco y a los Grupos de Apoyo Mutuo (GAM). Producto de un trabajo de campo desarrollado durante 2020 y 2022, esta etnografía se inscribe en la antropología de la locura y la antropología del aprendizaje. Parto de la premisa de que el discurso biomédico, y su categorización entre lo normal y lo patológico, a menudo encubre errores de clasificación y procesos de desigualdad social y estructural, así como diversas experiencias vitales que causan sufrimiento. Este enfoque da lugar a una narrativa caracterizada por una lógica patologizadora, determinista y biologicista que individualiza el origen de los distintos malestares encapsulando y objetivando realidades que son dinámicas, variables y subjetivas. De esta forma, el sujeto psiquiatrizado queda atrapado en lo que podría denominarse la Nave de locos del siglo XXI: el Stultifera Neoliberalis. Un buque polifarmacia que, pese a ofrecer una sensación de apertura, realmente somete al individuo a un confinamiento interno, mientras navega inmutable a través de los circuitos terapéuticos. El recorrido farmacológico se convierte en el viaje vital, y la promesa de rehabilitación se vincula al cumplimiento constante y acrítico de esta travesía medicalizada. En este panorama, resistir va más allá de simplemente oponerse; implica cuestionar y desafiar la estructura que somete al sujeto psiquiatrizado en un ciclo perpetuo de búsqueda de autonomía que parece una quimera. Aquellos que logran desentrañar este laberinto y resistir activamente son quienes, desde su experiencia en primera persona y en el activismo loco, nos invitan a redefinir y repensar el actual paradigma del sufrimiento psíquico conectándolo con el contexto y la estructura social. La colectividad, el apoyo mutuo, el activismo, el lenguaje -entendido como forma de expresión y de acción política-, se transforman en un lugar de resistencia y de cambio, y permiten la emergencia de saberes que derivan en una reconfiguración identitaria más o menos sólida y en espacios de resubjetivación política que se convierten también en un canal para expresar la fragilidad humana, haciendo que el mundo de vida de las personas psiquiatrizadas sea un lugar más habitable.

The text I present is a polyphony of voices and experiences, a web of stories, practices, and interpretations from various individuals associated with mad activism and Mutual Support Groups (MSG). A product of fieldwork carried out between 2020 and 2022, this ethnography falls within the anthropology of madness and the anthropology of learning. I start from the premise that biomedical discourse, with its categorization between normal and pathological, often conceals classification mistakes and processes of social and structural inequality, as well as the various life experiences that cause the suffering. This perspective leads to a narrative characterized by a pathologizing, deterministic, and biologicist logic that individualizes the origins of various feelings of discomfort, encapsulating and objectifying realities that are dynamic, variable, and subjective. In this manner, the carrier of the psychiatric label ends up trapped in what could be termed the 21st century Ship of Fools: the Neoliberal Stultifera. A polypharmaceutical ship that, despite giving an impression of openness, actually subjects the individual to an internal confinement, all while steadily sailing through therapeutic circuits. The pharmacological journey becomes the life voyage, and the promise of rehabilitation is linked to the constant, uncritical adherence to this medicalized odyssey. In this scenario, resistance goes beyond mere opposition; it involves challenging and defying the structure that subjugates the carrier of the psychiatric label in a never-ending cycle of seeking autonomy that seems illusory. Those who manage to unravel this maze and actively resist are the ones who, from their first-person experiences and mad activism, invite us to redefine and rethink the current paradigm of psychiatric suffering, linking it to social context and structure. Collectivity, mutual support, activism, language - understood as a form of expression and political action - become sites of resistance and change. They allow the emergence of knowledge leading to a more or less solid identitary reconfiguration and spaces for political resubjectivation, which also serve as a means of expressing human vulnerability, making the lifeworld of the carriers of psychiatric labels a more liveable place.