Installazioni artistiche partecipative come modus operandi del teatro contemporaneo: la proposta di Teatro di Giornata

Abstract

Aquesta tesi es troba en una posició d’interconnexió entre el camp dels estudis teatrals, de l’art visual i de l’art públic. L’objecte de la recerca és l’ús d’instal·lacions artístiques, que anomenarem participatives, en el teatre contemporani i el rol que poden exercir per entaular un diàleg entre les diverses disciplines artístiques esmentades. La hipòtesi de partida de la recerca és que, en l’escena contemporània i especialment en les diverses formes de teatre transitiu, social i participatiu en les últimes dècades, comencen a utilitzar-se instal·lacions artístiques i elements d’art plàstica, i que aquests dispositius de caràcter participatiu constitueixen un enriquiment de les experiències teatrals interessades en termes d’implicació del públic i empoderament artístic i social de les comunitats. Sostenim que hi ha una relació molt estreta entre un cert àmbit teatral i l’art participatiu i que el reconeixement d’aquesta relació pot oferir una aportació significativa tant artística com crítica i teόrica, a través de noves reflexions que reconeguin una interconnexió entre les diferents disciplines. Les preguntes que guien el desenvolupament de la recerca són: Quin és el valor de l’ús d’instal·lacions artístiques participatives en les pràctiques teatrals contemporànies? Quines són les seves funcions? Es poden identificar categories de classificació de l’ús d’instal·lacions en el teatre contemporani? Com pot el paradigma de la participació posar en contacte esferes artístiques diferents? Per respondre aquestes preguntes, la tesi se subdivideix en tres parts, les dues primeres teoricopràctiques i la tercera dedicada a l’estudi de casos relatius al teatre italià. Les dues primeres parts tenen com a objectiu enquadrar i analitzar els dos conceptes clau al voltant dels quals es desenvolupa la reflexió: d’una banda, el de “participació”, investigat en el context de les diverses arts participatives, i, de l’altra, el d’”instal·lació”, com a forma d’art híbrida i permeada pel concepte de “teatralitat”. És precisament el paradigma participatiu, explorat amb la intenció de teixir un diàleg transdisciplinari, el que ofereix la possibilitat d’una clau interpretativa comuna entre les diverses formes artístiques que promulguen modalitats transitives i relacionals, tot seguint les diferents perspectives que ofereixen els estudis crítics vinculats a l’estètica relacional, l’art públic i el teatre, amb especial atenció a les reflexions de Nicolas Bourriaud, Claire Bishop i Carmen Pedullà. A continuació, es proposa la definició d’instal·lacions artístiques participatives, posant èmfasi en l’enfocament que els dispositius d’instal·lació utilitzats per les pràctiques teatrals analitzades atorguen a la interpel·lació dels participants com a co-creadors. La tercera part de la tesi, dedicada a l’estudi de casos, s’ocupa d’analitzar críticament, segons una perspectiva comparativa, diferents experiències teatrals del panorama italià contemporani que han introduït en la pràctica teatral l’ús d’instal·lacions artístiques participatives, confirmant una ja existent i espontània intensificació, en el pla de la pràctica artística, de les relacions entre teatre i instal·lacions. L’anàlisi pren com a referent principal el projecte Teatro di Giornata de la Cooperativa Stranaidea, inspirat en precedents com Gigi Gherzi i Antonio Catalano, i considerat com a modèlic. S’articula, de fet, a partir de les tres categories que es defineixen sobre la base dels diferents usos, formes, papers i objectius que les instal·lacions participatives aborden: interrogar la contemporaneïtat; despertar la meravella; i relacionar-se amb el territori. En conclusió, s’afirma que el concepte d’instal·lacions artístiques participatives pot ser un instrument eficaç de diàleg entre les diferents disciplines artístiques apuntades i que el paradigma participatiu ofereix importants instruments d’anàlisi per examinar un fenomen de gran expansió com és l’ús d’instal·lacions artístiques en el teatre contemporani.

Esta tesis se encuentra en una posición de interconexión entre el campo de los estudios teatrales, del arte visual y del arte público. El objeto de la investigación es el uso de instalaciones artísticas, que llamaremos participativas, en el teatro contemporáneo y el rol que estas pueden ejercer para entablar un diálogo entre las diversas disciplinas artísticas nombradas. La hipóesis de partida de la investigación es que en la escena contemporánea y especialmente en las diferentes formas de teatro transitivo, social y participativo en las últimas décadas están empezando a utilizarse instalaciones artísticas y elementos de arte plástica, y que estos dispositivos de tipo participativo constituyen un enriquecimiento de las experiencias teatrales interesadas en términos de implicación del público y empowerment artístico y social de las comunidades. Sostenemos que existe una relación muy estrecha entre un cierto ámbito teatral y el arte participativo y que el reconocimiento de esta relación puede ofrecer un aporte significativo tanto artístico como crítico y teórico a través de nuevas reflexiones que reconozcan una interconexión entre las diferentes disciplinas. Las preguntas que guían el desarrollo de la investigación son: ¿Cuál es el valor del uso de instalaciones artísticas participativas en las prácticas teatrales contemporáneas? ¿Cuáles son sus funciones? ¿Se pueden identificar categorías de clasificación del uso de instalaciones en el teatro contemporáneo? ¿Cómo puede el paradigma de la participación poner en contacto esferas artísticas diferentes? Para responder a estas preguntas, la tesis se subdivide en tres partes, las primeras dos teórico-críticas y la tercera dedicada al estudio de casos en el teatro italiano. Las dos primeras partes tienen como objetivo encuadrar y analizar los dos conceptos clave en torno a los cuales se desarrolla la reflexión: por una parte, el de “participación”, investigado en el contexto de las diversas artes participativas, y, por otra, el de “instalación”, como forma de arte híbrida y permeada por el concepto de “teatralidad”. Es precisamente el paradigma participativo, explorado con la intención de tejer un diálogo transdisciplinar, el que ofrece la posibilidad de una clave interpretativa común entre las diferentes formas artísticas que promulgan modalidades transitivas y relacionales, siguiendo las diferentes perspectivas ofrecidas por los estudios críticos vinculados a la estética relacional, el arte público y los teatros participativos, con especial referencia a las reflexiones de Nicolas Bourriaud, Claire Bishop y Carmen Pedullà. A continuación, se propone la definición de instalaciones artísticas participativas, haciendo resaltar el enfoque que los dispositivos de instalación utilizados por las prácticas teatrales analizadas otorgan a la interpelación de los participantes como co-creadores. La tercera parte de la tesis, dedicada al estudio de casos, se ocupa de analizar críticamente, según una perspectiva comparativa, diferentes experiencias teatrales del panorama italiano contemporáneo que han introducido en la práctica teatral el uso de instalaciones artísticas participativas, confirmando una ya existente y espontánea intensificación, en el plano de la práctica artística, de las relaciones entre teatro e instalaciones. El análisis toma como referente principal el proyecto Teatro di Giornata de la Cooperativa Stranaidea, inspirado en precedentes como Gigi Gherzi y Antonio Catalano, y considerado como modélico. Se articula, de hecho, a partir de las tres categorías que se definen sobre la base de los diferentes usos, formas, papeles y objetivos que las instalaciones participativas abordan: interrogar la contemporaneidad; despertar a la maravilla, y relacionarse con el territorio. En conclusión, se afirma que el concepto de instalaciones artísticas participativas puede ser un instrumento eficaz de diálogo entre las diferentes disciplinas artísticas consideradas y que el paradigma participativo ofrece importantes instrumentos de análisis para examinar un fenómeno de grande expansión como el uso de instalaciones artísticas en el teatro contemporáneo.

This thesis is placed in an interconnected position between the fields of theatre studies, visual art and public art. The object of the research is the use of art installations, which we will call participatory, in contemporary theatre and the role they can play in establishing a dialogue between the various artistic disciplines previously mentioned. The starting hypothesis of the research is the increasing use of art installations and plastic art elements in the contemporary scene in the last decades, especially in the different forms of transitive, social and participatory theatre: these participatory devices constitute an enrichment of the theatrical experiences, in terms of audience involvement and artistic and social empowerment of communities. We argue that there is a very close relationship between a certain theatrical field and participatory art and that the accreditation of this relationship can offer a significant contribution, artistic as well as critical and theoretical, through new reflections recognizing an interconnection between the different disciplines. The questions guiding the development of the research are: What is the value of participatory art installations in contemporary theatre practices? Which are their functions? Can we identify categories in order to classificate installations uses in contemporary theatre? How can the paradigm of participation bring different artistic spheres in contact with each other? In order to answer these questions, the thesis is divided in three parts, the first two are theoretical-critical and the third is dedicated to case studies in Italian theatre. The first two parts aim to frame and analyse the two key concepts around which the reflection is conducted: “participation” on one hand, investigated in the context of the various participatory arts, and “installation” on the other, as a hybrid art form permeated by the concept of “theatricality”. It is precisely the participatory paradigm, explored with the intention of weaving a transdisciplinary dialogue, which offers the possibility of a common interpretative key between the different art forms that enact transitive and relational modalities, following the different perspectives offered by critical studies linked to relational aesthetics, public art and participatory theatres, especially referred to the reflections of Nicolas Bourriaud, Claire Bishop and Carmen Pedullà. The definition of participatory art installations is then proposed, emphasising the focus on the interpellation of the participants as co-creators posted by the installation devices used by the theatrical practices analyzed.The third part of the thesis, dedicated to case studies, deals with the critical-comparative analysis of different theatrical experiences on the Italian contemporary scene, that have brought the use of participatory artistic installations into theatrical practice, confirming an already existing and spontaneous intensification of the relationship between theatre and installation art. The analysis takes as its main reference point the Teatro di Giornata project, created by Stranaidea Cooperative, inspired by precedents such as Gigi Gherzi and Antonio Catalano and considered as a model. The analysis is structured around three categories that are defined on the basis of the different uses, forms, roles and objectives that the participatory installations address: questioning contemporaneity, awakening wonder and relating to the territory. In conclusion, it is argued that the concept of participatory art installations can be an effective instrument of dialogue between the different artistic disciplines and that the participatory paradigm offers important tools of analysis to examine a phenomenon of great expansion such as the use of art installations in contemporary theatre.