Pel major lluïment del culte. La capella de música de Santa Maria del Pi de Barcelona des d'una anàlisi documental (1700-1936)

Abstract

La capella de música de la parròquia de Santa Maria del Pi de Barcelona fou un conjunt musical que exercí les funcions de petita orquestra pròpia de la parròquia. Com a tal, musicava els actes religiosos més solemnes de la ciutat amb una plantilla instrumental, considerablement estable en el temps, d'entre quinze i vint músics. Entre ells s'hi comptaven un mestre de capella -el seu director i compositor-, un organista, diversos cantors i nombrosos instrumentistes. Tot i la seva existència documentada des del segle XV, la present tesi tracta el període 1700-1936. A banda de tractar la capella de música com a conjunt musical i ens eclesiàstic de gestió laica, aquest treball estudia tots els músics que en formaren part agrupats per ofici. Els dotze mestres de capella que exerciren en aquest període complien amb diverses tasques que no es limitaven a la necessària composició i direcció d'obres musicals. Feren també les funcions de mestres de cant dels escolans i d'aquells preveres que volguessin aprendre'n. Així mateix, tot mestre participava diàriament en la litúrgia interna de la parròquia, com un sacerdot especialista en cant, dirigint també el cor de preveres. Els deu organistes que hi exerciren, a banda de tocar l'orgue sempre que els fos exigit (diàriament), havien substituir el mestre en les funcions en què s'absentés i complir amb les obligacions sacerdotals de la resta de preveres. Així mateix, els cantors i xantres de la parròquia -uns 72 en tot el període- havien de formar part del cor de preveres, per a la litúrgia interna, excepte si participaven en la capella de música per alguna funció solemne. Aquests també eren sacerdots i, per tant, també havien d'exercir-ne les funcions. Finalment, els instrumentistes de la capella -47 de fixos i 51 de forans- es mostren com un grup apart de músics laics tan sols sotmesos a les obligacions estrictament musicals en els dies assenyalats i sense obligacions sacerdotals. Aquesta brevetat en les funcions dels instrumentistes i la seva condició laica mantingué els seus ingressos a considerable distància de la resta de músics sacerdots. Aquesta divergència esdevingué particularment problemàtica a partir del segle XIX, quan l'Església es veié avocada a retallar despeses per causa de les desamortitzacions. La pèrdua de poder adquisitiu d'aquests instrumentistes fou un dels factors claus en la dissolució de les capelles musicals del període, un procés que coincidiria amb la creació de les primeres orquestres professionals que, en la majoria de casos, es constituïren amb aquests mateixos músics. Aquesta situació, com mostra el present treball, pràcticament no afectà als músics-sacerdots que, progressivament, es mostraven menys músics i més sacerdots. Aquí també es tracten els vincles que la capella del Pi establí amb altres capelles de la ciutat i s'hi estudien en profunditat els aspectes econòmics del conjunt musical fix i com aquests intervingueren en el seu desenvolupament. Per fer-ho, s'analitza el context econòmic de tot el període a partir de tres eixos: altres salaris, cost de l'alimentació i preu de l'habitatge. El resultat defineix clarament dos grups de músics (sacerdots i laics) i dues situacions ben diferents. La dels sacerdots, en general privilegiada, i la dels músics laics: suficient per a la subsistència durant el segle XVIII però precària ja al segle XIX i fins al final. Finalment, un breu capítol sobre l'estat actual de l'OMR i l'HMR posa sobre la taula possibilitats tecnològiques de present i futur per a un possible replantejament de metodologies aplicades a la recerca musicològica a partir, per exemple, de la recopilació massiva de dades.

La capilla de música de la parroquia de Santa María del Pi de Barcelona fue un conjunto musical que ejerció las funciones de pequeña orquesta propia de la parroquia. Como tal, musicaba los actos religiosos más solemnes de la ciudad con una plantilla instrumental, considerablemente estable en el tiempo, de entre quince y veinte músicos. Entre ellos se contaban un maestro de capilla -su director y compositor-, un organista, varios cantores y numerosos instrumentistas. A pesar de su existencia documentada desde el siglo XV, la presente tesis trata el período 1700-1936. Aparte de tratar la capilla de música como conjunto musical y ente eclesiástico de gestión laica, este trabajo estudia a todos los músicos que formaron parte de ella agrupados por oficio. Los doce maestros de capilla que desempeñaron en este período cumplían con diversas tareas que no se limitaban a la necesaria composición y dirección de obras musicales. Hicieron también las funciones de maestros de canto de los monaguillos y de aquellos presbíteros que quisieran aprender. Asimismo, todo maestro participaba a diario en la liturgia interna de la parroquia, como un sacerdote especialista en canto, dirigiendo también el coro de presbíteros. Los diez organistas que ejercieron, aparte de tocar el órgano siempre que les fuera exigido (a diario), tenían que sustituir al maestro en los actos en los que se ausentara y cumplir con las obligaciones sacerdotales del resto de presbíteros. Asimismo, los cantores y chantres de la parroquia -unos 72 en todo el período- debían formar parte del coro de presbíteros para la liturgia interna, salvo si participaban en la capilla de música para alguna función solemne. Éstos también eran sacerdotes y, por tanto, también debían ejercer sus funciones. Finalmente, los instrumentistas de la capilla -47 fijos y 51 externos- se muestran como un grupo aparte de músicos laicos tan sólo sometidos a las obligaciones estrictamente musicales en los días señalados y sin obligaciones sacerdotales. Esta brevedad en las funciones de los instrumentistas y su condición laica mantuvo sus ingresos a considerable distancia del resto de músicos-sacerdote. Esta divergencia se convirtió particularmente en problemática a partir del siglo XIX, cuando la Iglesia se vio abogada a recortar gastos por causa de las desamortizaciones. La pérdida de poder adquisitivo de estos instrumentistas fue uno de los factores claves en la disolución de las capillas musicales del período, un proceso que coincidiría con la creación de las primeras orquestas profesionales que, en la mayoría de los casos, se constituyeron con estos mismos músicos. Esta situación, como muestra el presente trabajo, prácticamente no afectó a los músicos-sacerdote que, progresivamente, se mostraban menos músicos y más sacerdotes. Aquí también se tratan los vínculos que la capilla del Pi estableció con otras capillas de la ciudad y se estudian en profundidad los aspectos económicos del conjunto musical fijo y cómo éstos intervinieron en su desarrollo. Para esto último, se analiza el contexto económico de todo el período a partir de tres ejes: otros salarios, coste de la alimentación y precio de la vivienda. El resultado define claramente a dos grupos de músicos (sacerdotes y laicos) y dos situaciones muy diferentes. La de los sacerdotes, por lo general privilegiada, y la de los músicos laicos: suficiente para la subsistencia durante el siglo XVIII, pero precaria ya en el siglo XIX y hasta el final. Por último, un breve capítulo sobre el estado actual de la OMR y el HMR pone sobre la mesa posibilidades tecnológicas de presente y futuro para un posible replanteamiento de metodologías aplicadas a la investigación musicológica a partir, por ejemplo, de la recopilación masiva de datos.

The music chapel of Santa María del Pi in Barcelona was a musical group that performed the functions of a small orchestra belonging to the parish. As such, this group filled with music the most solemn religious acts in the city with an instrumental staff, considerably stable over time, of between fifteen and twenty musicians. Among them were a chapel master -its director and composer-, an organist, several singers and numerous instrumentalists. Despite its documented existence since the fifteenth century, this thesis deals with the period 1700-1936. Apart from treating the music chapel as a musical ensemble and an ecclesiastical entity run by lay people, this work studies all the musicians who were part of it grouped by trade. The twelve chapel masters who worked in this period fulfilled various tasks that were not limited to the necessary composition and direction of musical works. They also acted as singing teachers for the altar boys and for those priests who wanted to learn. Likewise, every chapel master participated daily in the internal liturgy of the parish, as a priest specializing in singing, also directing the priests' choir. The ten organists who practiced here, besides playing the organ whenever it was required of them (daily), they also had to replace the chapel master in the acts in which he was absent and fulfill the priestly obligations of the rest of the priests. Likewise, the singers and cantors of the parish -about 72 throughout the period- had to be part of the priests' choir for the internal liturgy, unless they participated in the music chapel for some solemn function. These were also priests and, therefore, they also had to exercise their functions. Finally, the instrumentalists of the chapel -47 permanent and 51 external- are shown as a separate group of lay musicians only subject to strictly musical obligations on the designated days and without priestly obligations. This brevity in the functions of the instrumentalists and their lay status kept their income at a considerable distance from the rest of the priest musicians. This divergence became particularly problematic starting in the 19th century when the Church was forced to cut expenses due to confiscations. The loss of purchasing power of these instrumentalists was one of the key factors in the dissolution of the musical chapels of the period, a process that would coincide with the creation of the first professional orchestras that, in most cases, were constituted with these same musicians. This situation, as this work shows, practically did not affect the priest musicians who, progressively, showed themselves as less of musicians and more of priests. The links that the Pi chapel established with other chapels in the city are also discussed here. Also, the economic aspects of the permanent musical ensemble and how these intervened in the entity's development are studied. The economic context of the entire period is analyzed based on three axes: other salaries, food costs and housing prices. The result clearly defines two groups of musicians (priests and laypeople) and two very different situations. That of the priests, generally privileged, and that of the lay musicians: sufficient for subsistence during the 18th century, but precarious already in the 19th century and until the end. Finally, a brief chapter on the current state of the OMR and the HMR puts on the table present and future technological possibilities for a possible rethinking of methodologies applied to musicological research based, for example, on massive data collection.