Dexametasona en la prevenció del dany renal en el primer episodi d'infecció del tracte urinari febril (DEXCAR)

Abstract

Introducció: Es postula que la patogènia de l’aparició de cicatriu renal després d’una PNA està relacionada amb la cascada inflamatòria i inmunològica produïda per a erradicar la bactèria, amb la formació de teixit cicatricial al lloc de la infecció. L’objectiu del nostre estudi és avaluar l’efecte del tractament coadjuvant amb dexametasona en la reducció del risc de cicatriu renal després d’una PNA en edat infantil, així com avaluar l’efecte del tractament corticoide en el descens de les citocines inflamatòries i altres biomarcadors urinaris. Metodologia: L’estudi DEXCAR és un assaig clínic aleatoritzat, multicèntric, prospectiu, doble cec, controlat amb placebo, en nens 1 mes a 14 anys amb PNA, assignats aleatòriament per a rebre un tractament coadjuvant de 3 dies amb dexametasona endovenosa (0,30mg/kg/dia cada 12 hores) o placebo. Es realitza analítica, ecografia renovesical, DMSA i CUMS. Es recull mostra d’orina al diagnòstic i a les 72 hores per a l’estudi de biomarcadors urinaris. S'avalua la presència de cicatriu renal amb DMSA als 6 mesos de la PNA. Resultats: Dels 116 casos amb PNA, 91 van completar el seguiment (49 grup dexametasona i 42 placebo). Un 22% (20 infants) presentaven cicatriu renal, sense diferències significatives entre ambdós grups de tractament (22% i 21% en dexametasona i placebo respectivament, p=0,907). Una PNA severa (REDSS ≥3) i la procalcitonina elevada, van modular el risc de desenvolupar cicatriu renal (β=0,648, p=0,023 en REDSS≥3; β=0,065 p=0,027 en PCT). La presència de RVU mostrava una tendència (β = 0,545, p = 0,054). En un subanàlisi de 92 pacients amb PNA i estudi de biomarcadors en orina mostra com en cas de PNA severa (REDSS ≥3) presenten concentracions superiors de TNFα (81,0 ± 75,8 vs. 33,6 ± 48,5 pg/mg creatinina, p=0,015) i aquells amb RVU presentaven concentracions superiors de KIM1 (7,87 ± 4,78 vs. 4,68 ± 2,95 ng/mg creatinina, p=0,029). A les 72 hores s'observa un descens dels biomarcadors urinaris, independentment del tractament rebut. Conclusions: L’administració de dexametasona en pacients amb PNA no redueix el risc de formació de cicatriu renal en nens ni modula la concentració urinària de citocines i altres biomarcadors.

Introducción: Se postula que la patogenia de la aparición de cicatriz renal tras una PNA está relacionada con la cascada inflamatoria e immunológica producida para erradicar la bacteria, con la formación de tejido cicatricial en el lugar de la infección. El objectivo de nuestro estudio es evaluar el efecto del tratamiento coadyuvante con dexametasona en la reducción del riesgo de cicatriz renal tras una PNA en edad infantil, así como evaluar el efecto del tratamiento corticoideo en el descenso de las citoquinas inflamatorias y otros biomarcadores urinarios. Metodología: El estudio DEXCAR es un ensayo clínico aleatorizado, multicéntrico, prospectivo, doble ciego, controlado con placebo, en niños 1 mes a 14 años con PNA, asignados aleatoriamente para recibir un tratamiento coadyuvante de 3 días con dexametasona endovenosa (0,30mg/kg/día cada 12 horas) o placebo. Se realiza analítica, ecografía renovesical, DMSA y CUMS. Se recoje muestra de orina al diagnóstico y a las 72 horas para el estudio de biomarcadores urinarios. Se evalúa la presencia de cicatriz renal con DMSA a los 6 meses de la PNA. Resultados: De los 116 casos con PNA, 91 completaron el seguimento (49 grupo dexametasona y 42 placebo). Un 22% (20 niños) presentaban cicatriz renal, sin diferencias significativas entre ambos grupos de tratamiento (22% y 21% en dexametasona y placebo respectivamente, p=0,907). Una PNA severa (REDSS ≥3) y la procalcitonina elevada, modularon el riesgo de desarrollar cicatriz renal (β=0,648, p=0,023 en REDSS≥3; β=0,065 p=0,027 en PCT). La presencia de RVU mostró una tendencia (β = 0,545, p = 0,054). En un subanalisis de 92 pacientes con PNA y estudio de biomarcadores en orina muestra como en caso de PNA severa (REDSS ≥3) presentan concentraciones superiores de TNFα (81,0 ± 75,8 vs. 33,6 ± 48,5 pg/mg creatinina, p=0,015) y aquellos con RVU presentan concentraciones superiores de KIM1 (7,87 ± 4,78 vs. 4,68 ± 2,95 ng/mg creatinina, p=0,029). A las 72 horas se observa un descenso de los biomarcadores urinarios, independientmente del tratamiento recibido. Conclusiones: La administración de dexametasona en pacientes con PNA no reduce el riesgo de formación de cicatriz renal en niños ni modula la concentración urinaria de citoquinas y otros biomarcadores.

Introduction: It is postulated that the pathogenesis of the appearance of renal scar after APN is related to the inflammatory and immunological cascade produced to eradicate the bacteria, with the formation of scar tissue at the site of infection. The objective of our study is to evaluate the effect of adjuvant treatment with dexamethasone in reducing the risk of renal scarring after APN in childhood, as well as to evaluate the effect of corticosteroid treatment on the decrease in inflammatory cytokines and other urinary biomarkers. Methodology: DEXCAR study is a randomized, multicenter, prospective, double-blind, placebo-controlled clinical trial in children 1 month to 14 years with APN, randomly assigned to receive a 3-day adjuvant treatment with intravenous dexamethasone (0.30 mg/day twicely) or placebo. Analysis, renovesical ultrasound, DMSA and VCUG are performed. A urine sample is collected at diagnosis and 72 hours later for the study of urinary biomarkers. The presence of renal scar is evaluated with DMSA 6 months after APN. Results: Of the 116 cases with APN, 91 completed follow-up (49 dexamethasone group and 42 placebo). 22% (20 children) had kidney scarring, with no significant differences between both treatment groups (22% and 21% in dexamethasone and placebo respectively, p=0.907). Severe APN (REDSS ≥3) and elevated procalcitonin modulated the risk of developing kidney scar (β=0.648, p=0.023 in REDSS≥3; β=0.065 p=0.027 in PCT). The presence of VUR showed a trend (β = 0.545, p = 0.054). A subanalysis of 92 patients with APN and a study of urine biomarkers shows that severe APN (REDSS ≥3) presents higher concentrations of TNFα (81.0 ± 75.8 vs. 33.6 ± 48.5 pg/ mg creatinine, p=0.015) and those with VUR have higher concentrations of KIM1 (7.87 ± 4.78 vs. 4.68 ± 2.95 ng/mg creatinine, p=0.029). After 72 hours, a decrease in urinary biomarkers is observed, regardless of the treatment received. Conclusions: Administration of dexamethasone in patients with APN does not reduce the risk of kidney scar formation in children nor does it modulate the urinary concentration of cytokines and other biomarkers.