Pérdida del género neutro del latín al hispanorromance altomedieval: una reconstrucción panrománica

Abstract

Aquesta tesi neix de la necessitat de conèixer en major profunditat l'evolució diacrònica del gènere gramatical del llatí a l'espanyol. En concret, vol posar llum a la pèrdua del gènere neutre en espanyol, un fenomen que generalment ha passat desapercebut a la bibliografia existent. Tradicionalment, sempre hi ha hagut consens que, a causa dels canvis fonètics, la majoria dels substantius neutres del llatí es van assimilar al gènere masculí en espanyol (e. g. llatí n. sg. PRATUM > esp. m. sg. prado), llevat d'alguns que en plural expressaven un valor col·lectiu (e. g. llatí n. pl. FOLIA > esp. f. sg. hoja). No obstant això, tot i que l'assimilació del neutre al masculí en singular és un fet ben consolidat, en la comunitat científica generalment s'ha obviat l'evolució del neutre en plural, assumint que aquest va ser absorbit pel masculí plural en -os per analogia amb el neutre singular. No obstant això, hi ha motius de pes per suposar que la "masculinització" del neutre plural no va poder consumar-se ex abrupto, ja que l'evolució fonètica "only brought about neutralization of the relevant markers in the singular [...], but not in the plural" (Loporcaro 2018: 74), la qual cosa indica un possible esglaó perdut en el punt de vista actualment vigent sobre la pèrdua del gènere neutre en espanyol. En aquest sentit, la present tesi pretén abordar la pèrdua del gènere neutre en la història de la llengua espanyola, prestant especial atenció al controvertit fenomen de genus alternans, un patró flexiu nominal derivat del gènere neutre llatí en el qual els substantius seleccionen gènere masculí en singular però gènere femení en plural (e. g. it. m. sg. il braccio/f. pl. le braccia). L'aparició i declivi del genus alternans s'ha estudiat en la lingüística diacrònica romànica gairebé exclusivament des d'una perspectiva comparativa o bé amb referència a la història individual de llengües particulars, i tradicionalment sempre s'ha afirmat que només es va conservar en els romànics orientals (e. g. italià, romanès, etc.). No obstant això, en aquesta tesi es presenten noves evidències que demostren que el genus alternans també va sobreviure en les etapes inicials de l'iberoromànic, la qual cosa suggereix que la preservació d'aquest patró flexiu va ser un canvi històric comú a totes les llengües romàniques en lloc d'un fenomen específic de certes varietats particulars. D'altra banda, atès que les causes de la conservació i desaparició d'aquest patró flexiu en la història de les llengües romàniques han estat en gran part desconegudes fins a la data, en aquest estudi també es proposa una reconstrucció basada en l'escala d'individuació (Grimm 2012b, 2018), amb la finalitat d'unificar les evidències tipològiques d'altres varietats romàniques amb les dades iberoromàniques trobades en aquesta investigació sota una perspectiva panromànica.

Esta tesis nace de la necesidad de conocer en mayor profundidad la evolución diacrónica del género gramatical del latín al español. En concreto, quiere arrojar luz sobre la pérdida del género neutro en español, un fenómeno que generalmente ha pasado desapercibido en la bibliografía existente. Tradicionalmente, siempre ha habido consenso en que, a causa de los cambios fonéticos, el grueso de los sustantivos neutros del latín se asimiló al género masculino en español (e. g. lat. n. sg. PRATUM > esp. m. sg. prado), salvo algunos que en plural expresaban un valor colectivo (e. g. lat. n. pl. FOLIA > esp. f. sg. hoja). No obstante, si bien la asimilación del neutro al masculino en singular es un hecho bien consolidado, en la comunidad científica generalmente se ha pasado por alto la evolución del neutro en plural, asumiendo que este fue absorbido por el masculino plural en -os por analogía con el neutro singular. Sin embargo, hay motivos de peso para suponer que la "masculinización" del neutro plural no pudo consumarse ex abrupto, pues la evolución fonética "only brought about neutralization of the relevant markers in the singular [...], but not in the plural" (Loporcaro 2018: 74), lo que indica un posible eslabón perdido en el punto de vista actualmente vigente sobre la pérdida del género neutro en español. A tenor de ello, la presente tesis pretende abordar la pérdida del género neutro en la historia de la lengua española, prestando especial atención al controvertido fenómeno de genus alternans, un patrón flexivo nominal derivado del género neutro latino en el que los sustantivos seleccionan género masculino en singular pero género femenino en plural (e. g. it. m. sg. il braccio/f. pl. le braccia). El surgimiento y declive del genus alternans se ha estudiado en la lingüística diacrónica románica casi exclusivamente desde una perspectiva comparativa o bien con referencia a la historia individual de lenguas particulares, y tradicionalmente siempre se ha afirmado que no se conservó sino en los romances orientales (e. g. italiano, rumano, etc.). No obstante, en esta tesis se presentan nuevas evidencias que demuestran que el genus alternans también sobrevivió en las etapas iniciales del iberorromance, lo que sugiere que la preservación de este patrón flexivo fue un cambio histórico común a todas las lenguas romances en lugar de un fenómeno específico de ciertas variedades particulares. Por otro lado, dado que las causas de la conservación y desaparición de este patrón flexivo en la historia de las lenguas romances han permanecido en gran medida desconocidas hasta la fecha, en este estudio también se propone una reconstrucción basada en la escala de individuación (Grimm 2012b, 2018), con el fin de unificar las evidencias tipológicas de otras variedades románicas con los datos iberorrománicos hallados en esta investigación bajo una perspectiva panrománica.

This thesis arises from the need to gain a deeper understanding of the diachronic evolution of grammatical gender from Latin to Spanish. Specifically, it aims to shed light on the loss of the neuter gender in Spanish, a phenomenon that has generally gone unnoticed in current literature. Traditionally, there has been consensus that, due to phonetic changes, the majority of neuter nouns from Latin were assimilated into the masculine gender in Spanish (e. g. Lat. n. sg. PRATUM > Sp. m. sg. prado), the only exception being a number of neuters that expressed a collective value in the plural (e.g. Lat. n. pl. FOLIA > Sp. f. sg. hoja). However, although the assimilation of the neuter into the masculine in the singular is a well-established fact, the evolution of the neuter in the plural has generally been overlooked, assuming that it was absorbed by the masculine plural in -os by analogy with the neuter singular. Nevertheless, there are strong reasons to believe that the "masculinization" of the neuter plural could not have occurred abruptly, as phonetic evolution "only brought about neutralization of the relevant markers in the singular [...], but not in the plural" (Loporcaro 2018: 74), which suggests a possible missing link in the current view of the loss of the neuter gender in Spanish. In light of this, this thesis aims to address the loss of the neuter gender in the history of the Spanish language, paying special attention to the controversial phenomenon of genus alternans, a nominal inflectional pattern derived from the Latin neuter gender in which nouns select masculine gender in the singular but feminine gender in the plural (e.g. It. m. sg. il braccio/f. pl. le braccia). The emergence and decline of genus alternans have been studied in Romance diachronic linguistics almost exclusively from a comparative perspective or with reference to the individual history of particular languages, and it has traditionally been asserted that it was only preserved in Eastern Romance languages (e.g. Italian, Romanian, etc.). However, in this thesis, new evidence is presented to demonstrate that genus alternans also survived in the early stages of Ibero-Romance, suggesting that the preservation of this inflectional pattern was a historical change common to all Romance languages rather than a phenomenon specific to particular varieties. Furthermore, since the reasons for the preservation and disappearance of this inflectional pattern in the history of Romance languages have remained largely unknown to date, this study also proposes a reconstruction based on the scale of individuation (Grimm 2012b, 2018), in order to unify the typological evidence from other Romance varieties with the Ibero-Romance data found in this research from a pan-Romance perspective.