La esperanza pedagógica en la experiencia vivida de los educadores. Un estudio fenomenológico-hermenéutico

Abstract

Aquesta investigació estudia l'experiència quotidiana de l'esperança que mantenen els educadors respecte dels infants i joves confiats a la seva responsabilitat pedagògica. És un fenomen del món de la vida normalment donat per descomptat, però no tractat en profunditat. La investigació es planteja la descripció i la interpretació del significat essencial d'aquesta experiència, és a dir, allò que fa que l'esperança sigui el que és. Alhora, aspira a revelar el sentit i la importància pedagògics de l'esperança en el context de la pràctica educativa quotidiana. A aquest efecte s'adopta la metodologia fenomenològico-hermenèutica de Max van Manen. Així, s'han adoptat mètodes de recollida de l'experiència (de naturalesa més descriptiva) i mètodes per a l'anàlisi-reflexió de l'experiència (de naturalesa més interpretativa). Bàsicament, l'experiència s'ha recopilat mitjançant descripcions d'experiència viscuda (DEVs) ofertes per un grup d'educadors (mestres, professors d'institut i universitat, orientadors i mares de família). Aquestes descripcions han estat aprofundides i reeditades mitjançant entrevistes conversacionals. Altres fonts de material experiencial han estat les descripcions personals, algunes escenes d'una pel·lícula i fragments de material literari. Al material experiencial se li han aplicat mètodes propis d'anàlisi: l'anàlisi temàtica i els mètodes de la reducció (eidètica, fenomenològica, hermenèutica, etc.). Com a fruit daquest treball reflexiu shan obtingut un conjunt de significats o estructures essencials del fenomen. Aquests significats constitueixen un text fenomenològic on es descriu i s'interpreta de manera evocativa la naturalesa i el sentit de l'esperança pedagògica. El procés complet de recerca es basa en un conjunt de suposats epistemològics inspirats en la fenomenologia i l'hermenèutica i allunyats de formes tradicionals de concebre la investigació educativa (tant des de perspectives quantitatives com qualitatives). En aquest sentit, per exemple, es concep la competència pedagògica com a capacitat reflexiva i com a tacte en la relació amb els educands, en comptes de considerar-la des de la perspectiva més usual i convencional. Aquesta investigació desentranya la naturalesa profunda de l'esperança com a condició essencial per educar. Aquesta pot ser experimentada en un moment concret i/o com a manera de ser de l'educador. En aquest darrer sentit, es desenvolupa des de l'esforç reflexiu d'actualització de conviccions pedagògiques-clau, com ara la capacitat que tenen els menors de canviar i superar-se ells mateixos; i, l'eficàcia de la influència que els educadors tenen sobre ells. Així mateix, l'esperança assumeix un autèntic compromís i afecte pels educands en sentit pedagògic. A més, s'incardina en la realitat educativa, complexa i difícil, desenvolupant una percepció alternativa de les persones o situacions, orientant-se cap al bé pedagògic dels educands. L'esperança integra una actitud d'obertura als infants i als joves per: oferir oportunitats educatives genuïnes; mantenir la paciència alhora que l'exigència; generar expectatives positives i mobilitzar-lo cap a una cerca de formes pedagògiques més adequades per respondre les seves necessitats. L'esperança, a més de ser una experiència inefable, en el cas dels professors la seva existència es limita al contacte directe amb els alumnes, deixa una empremta profunda en l'experiència i la mentalitat. La seva importància es revela als efectes que ha tingut i té sobre les vides escolars, acadèmiques i personals de molts. Un educador amb esperança descobreix el valor de laprenentatge i dels alumnes, ja que els ofereix la possibilitat dexpressar les seves potencialitats com a aprenents i com a persones. Alhora, obre portes per al treball educatiu, genera confiança en l'educand i en altres adults relacionats; i, fa possible transformacions profundes a les vides de molts nens i joves.

Esta investigación estudia la experiencia cotidiana de la esperanza que los educadores mantienen respecto de los niños y jóvenes confiados a su responsabilidad pedagógica. Se trata de un fenómeno del mundo de la vida normalmente dado por supuesto, pero no tratado en profundidad. La investigación se plantea la descripción e interpretación del significado esencial de esta experiencia, es decir, aquello que hace que la esperanza sea lo que es. Al mismo tiempo, aspira a revelar el sentido y la importancia pedagógicos de la esperanza en el contexto de la práctica educativa cotidiana. Con este fin se adopta la metodología fenomenológico-hermenéutica de Max van Manen. Así, se han adoptado métodos de recogida de la experiencia (de naturaleza más descriptiva) y métodos para el análisis-reflexión de la experiencia (de naturaleza más interpretativa). Básicamente, la experiencia se ha recopilado mediante descripciones de experiencia vivida (DEVs) ofrecidas por un grupo de educadores (maestros, profesores de instituto y de universidad, orientadores y madres de familia). Estas descripciones han sido profundizadas y re-editadas mediante entrevistas conversacionales. Otras fuentes de material experiencial han sido las descripciones personales, algunas escenas de una película y fragmentos de material literario. Al material experiencial se le ha aplicado métodos de análisis propios: el análisis temático y los métodos de la reducción (eidética, fenomenológica, hermenéutica, etc.). Como fruto de este trabajo reflexivo se han obtenido un conjunto de significados o estructuras esenciales del fenómeno. Estos significados constituyen un texto fenomenológico donde se describe e interpreta de forma evocativa la naturaleza y el sentido de la esperanza pedagógica. El proceso completo de investigación se basa en un conjunto de supuestos epistemológicos inspirados en la fenomenología y la hermenéutica y alejados de formas tradicionales de concebir la investigación educativa (tanto desde perspectivas cuantitativas como cualitativas). En este sentido, por ejemplo, se concibe la competencia pedagógica como capacidad reflexiva y como tacto en la relación con los educandos, en vez de considerarla desde la perspectiva más usual y convencional. Esta investigación desentraña la naturaleza profunda de la esperanza como condición esencial para educar. Ésta puede ser experimentada en un momento concreto y/o como un modo de ser del educador. En este último sentido, se desarrolla desde el esfuerzo reflexivo de actualización de convicciones pedagógicas-clave, tales como la capacidad que tienen los menores de cambiar y de superarse a sí mismos; y, la eficacia de la influencia que tienen los educadores sobre ellos. Así también, la esperanza asume un auténtico compromiso y afecto por los educandos en un sentido pedagógico. Además, se incardina en la realidad educativa, compleja y difícil, desarrollando una percepción alternativa de las personas o situaciones, orientándose hacia el bien pedagógico de los educandos. La esperanza integra una actitud de apertura hacia los niños y jóvenes para: ofrecer genuinas oportunidades educativas; mantener la paciencia al mismo tiempo que la exigencia; generar expectativas positivas y movilizarle hacia una búsqueda de formas pedagógicas más adecuadas para responder sus necesidades. La esperanza, además de ser una experiencia inefable, en el caso de los profesores su existencia se limita al contacto directo con los alumnos, deja una huella profunda en la experiencia y mentalidad. Su importancia se revela en los efectos que ha tenido y tiene sobre las vidas escolares, académicas y personales de muchos. Un educador con esperanza descubre el valor del aprendizaje y de los alumnos, ya que les ofrece la posibilidad de expresar sus potencialidades como aprendices y como personas. Al mismo tiempo, abre puertas para el trabajo educativo, genera confianza en el educando y en otros adultos relacionados; y, hace posible transformaciones profundas en las vidas de muchos niños y jóvenes.

This research studies the daily experience of hope that educators have for the children and young people entrusted to their pedagogical responsibility. It is a phenomenon of the world of life normally taken for granted, but not treated in depth. The research aims at describing and interpreting the essential meaning of this experience, that is, what makes hope what it is. At the same time, it aims to reveal the pedagogical meaning and significance of hope in the context of everyday educational practice. To this end, the phenomenological-hermeneutic methodology of Max van Manen is adopted. Thus, methods for the collection of experience (of a more descriptive nature) and methods for the analysis- reflection of experience (of a more interpretative nature) have been adopted. Basically, the experience has been collected through descriptions of lived experience (DEVs) offered by a group of educators (teachers, high school and university professors, guidance counselors and mothers). These descriptions have been deepened and re-edited through conversational interviews. Other sources of experiential material were personal descriptions, some scenes from a movie and fragments of literary material. We have applied our own methods of analysis to the experiential material: thematic analysis and methods of reduction (eidetic, phenomenological, hermeneutic, etc.). As a result of this reflective work, a set of meanings or essential structures of the phenomenon have been obtained. These meanings constitute a phenomenological text where the nature and meaning of pedagogical hope is described and interpreted in an evocative way. The whole research process is based on a set of epistemological assumptions inspired by phenomenology and hermeneutics and far from traditional ways of conceiving educational research (both from quantitative and qualitative perspectives). In this sense, for example, pedagogical competence is conceived as a reflective capacity and as tact in the relationship with learners, instead of considering it from the more usual and conventional perspective. This research unravels the profound nature of hope as an essential condition for educating. It can be experienced in a concrete moment and/or as a way of being of the educatee. In the latter sense, it is developed from the reflective effort of updating key pedagogical convictions, such as the capacity of children to change and improve themselves; and the effectiveness of the influence that educators have on them. Hope also assumes an authentic commitment and affection for the educatees in a pedagogical sense. Moreover, it is embedded in the complex and difficult educational reality, developing an alternative perception of persons or situations, oriented towards the pedagogical good of the educatees. Hope integrates an attitude of openness towards children and young people to: offer genuine educational opportunities; maintain patience at the same time as being demanding; generate positive expectations and mobilize them towards a search for more adequate pedagogical forms to respond to their needs. Hope, besides being an ineffable experience, in the case of teachers its existence is limited to direct contact with students, leaves a deep imprint on the experience and mentality. Its importance is revealed in the effects it has had and continues to have on the school, academic and personal lives of many. An educator with hope discovers the value of learning and of learners, as it offers them the possibility of expressing their potential as learners and as people. At the same time, it opens doors for educational work, generates confidence in the educatee and other related adults, and makes possible profound transformations in the lives of many children and youth.