El Vínculo entre la Confianza Razonada y el Control Subsidiario en las Relaciones Diádicas Intra-organizacionales

Abstract

La confiança en l'acció de l'altre anhela una certesa impossible, aspiració que troba la seva darrera justificació en la vulnerabilitat a la qual confiar exposa. Des de l'experiència quotidiana es podria considerar la confiança com la conseqüència d'una combinació singular entre el coneixement i l'esperança en una proporció difusa: coneixement en tant que basada en la familiaritat amb l'altre i en l'anàlisi de les circumstàncies concurrents, esperança en la mesura que es projecta deliberadament cap a un futur considerat probable i desitjat. I això encara que la llibertat d'aquell en qui es confia –la confiança no es pot imposar i tampoc exigir– priva de certesa el resultat de l'acció competent, moral, benvolent i benintencionada que qui confia raonadament pronostica i prefereix.

Més que el control, la confiança interpersonal és un fenomen insuficientment investigat del qual no existeix una definició generalment acceptada. Hi ha un debat obert que es resisteix a la conclusió no menys que a la irrellevància: si es confia en algú, alguna cosa, en una situació i moment concrets, per què i en quina mesura fer-ho. Aquesta qüestió acompanya i agreuja l'absència de consens respecte de la controvertida relació, freqüentment caracteritzada com a antitètica, entre la confiança i el control, malgrat la prolongada trajectòria d'ambdós conceptes, individualment considerats, com a referències habituals a l'àmbit del govern i la gestió de les organitzacions.

En el curs de la present tesi doctoral s'ha estudiat l'origen, la configuració, l'avaluació i l'evolució de què hem identificat com a confiabilitat situacional i que considerem punt de partida i base de la confiança interpersonal, recorrent a la lògica de les dimensions de la confiabilitat i distingint entre les que estan relacionades amb les qualitats personals d'aquell en qui s'hauria de confiar i les que s'han de considerar característiques situacionals. També s'ha aprofundit, específicament, en la influència de la cultura i les normes socials de l'organització i dels seus grups en la confiabilitat situacional. Addicionalment, s'ha confirmat la compatibilitat del model de la confiabilitat situacional proposat amb el de l'acció raonada de Martin Fishbein i Icek Ajzen. Pel que fa a la confiança interpersonal i la vista de les nombroses definicions que ens ofereix la literatura general i especialitzada, s'ha evitat aportar una definició addicional amb un valor relatiu a favor de la conceptualització de la confiança raonada, basada en cinc idees essencials que remeten alhora a una sèrie d'elements caracteritzadors, adaptada al marc i objecte de la nostra anàlisi: la de les relacions diàdiques presents en el desenvolupament dels processos en l’organització o relacions diàdiques intra-organitzacionals. També s'ha exposat la funció del control en el context organitzatiu aprofundint en el seu paper com a mitjà per a l'aprenentatge i analitzant-ne su finalitat genèrica, que és la mediació en la cooperació.

L'originalitat de la conclusió d'aquesta investigació es posa especialment de manifest en la nostra forma de concebre la fase inicial del procés d'avaluació de l'abast de la confiabilitat situacional, que donem a anomenar 'focalització', que permet a ego moderar o acotar la seva percepció de la incertesa respecte de la pronosticada i preferida conducta aliena relacionada amb la consecució d'un objectiu específic en el context de la relació diàdica intra-organitzacional, fins a deixar-la reduïda o focalitzada en un risc inherent de fallada de la confiança raonada en alter. Si no és tolerable aquest risc basant-se en l'abast de la confiança raonada fonamentat en l'atribuïda confiança situacional, es requereix la implementació addicional de controls, que hem qualificat com a subsidiaris respecte de la confiança raonada, destinats a la mitigació eficaç i eficient d’aquest excés inassolible de risc.

La confianza en la acción del otro anhela una certeza imposible, aspiración que encuentra su justificación última en la vulnerabilidad a la cual confiar expone. Desde la experiencia cotidiana podría considerarse a la confianza como la consecuencia de una singular combinación entre el conocimiento y la esperanza en una difusa proporción: conocimiento en tanto que basada en la familiaridad con el otro y en el análisis de las circunstancias concurrentes, esperanza en la medida que se proyecta deliberadamente hacia un futuro considerado probable y deseado. Y ello aun a pesar de que la libertad de aquel en quien se confía –la confianza no se puede imponer ni exigir– priva de certeza al resultado de la acción competente, moral, benevolente y bienintencionada que quien confía razonadamente pronostica y prefiere.

En mayor medida que el control, la confianza interpersonal es un fenómeno insuficientemente investigado del cual no existe una definición generalmente aceptada. Hay un debate abierto que se resiste a la conclusión no menos que a la irrelevancia: si se confía en alguien, algo, en una situación y momento concretos, por qué y en qué medida hacerlo. Esta cuestión acompaña y agrava la ausencia de consenso respecto de la controvertida relación, frecuentemente caracterizada como antitética, entre la confianza y el control, a pesar de la prolongada trayectoria de ambos conceptos, individualmente considerados, como referencias habituales en el ámbito del gobierno y la gestión de las organizaciones.

En el curso de la presente tesis doctoral se ha estudiado el origen, la configuración, la evaluación y la evolución de la que hemos identificado como confiabilidad situacional y que consideramos punto de partida y base de la confianza interpersonal, recurriendo a la lógica de las dimensiones de la confiabilidad y distinguiendo entre las que están relacionadas con las cualidades personales de aquel en quien se habría de confiar y las que han de considerarse características situacionales. También se ha profundizado, específicamente, en la influencia de la cultura y de las normas sociales de la organización y de sus grupos en la confiabilidad situacional. Adicionalmente, se ha confirmado la compatibilidad del modelo de la confiabilidad situacional propuesto con el de la acción razonada de Martin Fishbein e Icek Ajzen. Respecto de la confianza interpersonal y la vista de las numerosas definiciones que nos ofrece la literatura general y especializada, se ha evitado aportar una definición adicional con un valor relativo en favor de la conceptualización de la confianza razonada, basada en cinco ideas esenciales que remiten a su vez a una serie de elementos caracterizadores, adaptada al marco y objeto de nuestro análisis: el de las relaciones diádicas presentes en el desarrollo de los procesos en la organización o relaciones diádicas intra-organizacionales. También se ha expuesto la función del control en el contexto organizativo profundizando en su papel como medio para el aprendizaje y analizando su finalidad genérica, que es la mediación en la cooperación.

La originalidad de la conclusión de esta investigación se pone especialmente de manifiesto en nuestra forma de concebir la fase inicial del proceso de evaluación del alcance de la confiabilidad situacional, que damos en denominar ‘focalización’, que le permite a ego moderar o acotar su percepción de la incertidumbre respecto de la pronosticada y preferida conducta ajena relacionada con la consecución de un objetivo específico en el contexto de la relación diádica intra-organizacional, hasta dejarla reducida o focalizada en un riesgo inherente de fallo de la confianza razonada en alter. De no resultar tolerable dicho riesgo con base en el alcance de la confianza razonada fundamentado en la atribuida confiabilidad situacional, se requiere la implementación adicional de controles, que hemos calificado como subsidiarios respecto de la confianza razonada, destinados a la mitigación eficaz y eficiente de dicho exceso inasumible de riesgo.

Trust in the action of the other aims for an impossible certainty, a yearning which finds its ultimate justification in the vulnerability to which trusting exposes. From everyday experience, trust could be considered as the consequence of a singular combination of knowledge and hope in a diffuse proportion: knowledge insofar as it is based on the familiarity with the other and on the analysis of the concurring circumstances, hope insofar as it is deliberately projected towards a future considered probable and desired. And this even though the trustee’s freedom –trust cannot be imposed, nor can it be demanded– deprives of certainty the outcome of the competent, moral, benevolent, and well-intentioned action that the trustor reasonably predicts and prefers.

To a greater degree than control, interpersonal trust is an under-researched phenomenon for which there is no generally accepted definition. There is an open debate that resists conclusion no less than irrelevance: if one trusts someone, something, in a particular situation and at a particular time, why and to what extent to do so. This issue accompanies and aggravates the absence of consensus regarding the controversial relationship, frequently characterized as antithetical, between trust and control, despite the long history of both concepts, individually considered, as frequent references in the field of governance and management of organizations.

In the course of this doctoral thesis, the origin, configuration, evaluation and evolution of what we have identified as situational trustworthiness, which we consider the starting point and basis of interpersonal trust, has been studied, using the logic of the trustworthiness dimensions and distinguishing between those related to the personal qualities of the trustee and those to be considered situational characteristics. Specifically, the influence of the culture and social norms of the organization and its groups on the situational trustworthiness has also been analysed in depth. In addition, the compatibility of the proposed model of situational trustworthiness with that of reasoned action by Martin Fishbein and Icek Ajzen has been confirmed.

With respect to interpersonal trust and in view of the numerous definitions offered by the general and specialized literature, we have avoided providing an additional definition with a relative value in favour of the conceptualization of reasoned trust, based on five essential ideas that refer in turn to a series of characterizing elements, adapted to the framework and object of our analysis: that of the dyadic relationships present in the development of processes in the organization or dyadic intra-organizational relationships. The function of control in the organizational context has also been presented, delving into its role as a means for learning and analysing its generic purpose, which is the mediation in cooperation.

The originality of the conclusion of this research is particularly evident in our way of conceiving the initial phase of the trustworthiness’ scope evaluation process, which we call ‘focusing’, that allows the trustor to moderate or limit its perception of uncertainty, regarding the probable and preferred behavior of the other related to the achievement of a specific objective in the context of the dyadic intra-organizational relationship, until it is reduced or focused on an inherent risk of failure of the reasoned trust in the trustee. If this risk is not tolerable based on the reasoned trust’ scope founded on the ascribed situational trustworthiness, the additional implementation of controls, which we have described as subsidiary with respect to reasoned trust, is required to achieve the effective and efficient mitigation of this intolerable excess of risk.