Valorar i conservar el patrimoni arquitectònic en un territori perifèric. Continuïtats i discontinuïtats a la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida, 1844-1938

Abstract

(English) The 19th century witnessed both the initial and the most significant steps to be taken by the Spanish government with respect to preserving architectural heritage, in steps that were closely linked to the country's modernisation. The administrative instruments established for this purpose, which were known as the Comisiones Provinciales de Monumentos Históricos y Artísticos, were introduced in 1844. The operation of this Commission in Lleida faced difficulties from the very start, some of which were shared by other commissions and which included a lack of authority, limited support from authorities, insufficient economic resources, and circumstances arising from the unprecedented nature of such ventures. Other issues were more specific to Lleida itself and included the fact that many board members were self-educated, as well as the balance between progressive and conservative political factions, the closed co-optation system, and the Church's control over the Commission itself. Remoteness was also a decisive factor. Madrid was a considerable distance from Lleida, and the provincial region, both vast and poorly connected, exacerbated the perception of cultural and physical difference. Parallel to the birth of the Renaixença, the most dynamic cultural figures from the peripheral society of Lleida (Centre Excursionista de Lleida or Ateneu Lleidatà) organized themselves to promote awareness initiatives within the context of the currents of new, national, and modern culture that were emerging in Catalonia beyond the official scope of the Commission. The most significant elements of heritage were valued as being a "living proof" of a history that was being brought back to the fore. It went from using broad descriptive terms such as "treasures", "jewels", and "beauties" in the 19th century, to shift towards the specific “artistic legacy of our past”, and a common heritage. This was an idea of heritage that was intended to improve the cultural conditions of the populace and facilitate their awareness and progress. This thesis studies the Commission's day-to-day activities in Lleida. Based on records preserved since 1866 at the Institut d'Estudis Ilerdencs, the sluggish creation of an awareness to heritage sensitivity is revealed, demonstrating the Commission's inhibitions, or its incapacity to take action in specific cases, while analysing its relations with other bodies that focused on heritage. In Catalonia, a profound interest in heritage had been fostered by the work of some architects with the rambling associations. While traveling throughout the region, Lluís Domènech i Montaner educated his students in the wealth of Catalan architectural heritage. Some of them would later go on to work with initiatives undertaken by the Centre Excursionista de Catalunya, in the Institut d'Estudis Catalans, and in the Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, which was created by the Mancomunitat de Catalunya in 1914. Two important examples here concern the architects Josep Puig i Cadafalch and Jeroni Martorell i Terrats. During this process, architectural styles that had been disregarded up until then due to their lack of ornamentation, such as the Romanesque and the austere Gothic, were to acquire greater appreciation. Simultaneously, the robustness and sobriety of these architectural styles would go on to shape the image of the national construction project. The impact of this project, however, was not uniform everywhere and the initiatives took on characteristics of their own, due to the economic, social, and cultural differences that modified the pace and effects of the transformation. The contrast between the actions of the Commission and of the other entities, based on the content of the records and publications in a peripheral regional context, reveals the positions, conflicts, and failures, as well as those cases that were successful, while providing several lessons on the conservation of Catalan architectural heritage.

(Català) Els primers passos significatius fets per l'Administració pública a Espanya per valorar i conservar el patrimoni arquitectònic com a bé comú es poden relacionar amb els processos de modernització de l'Estat de principis del segle XIX. Els instruments de perfil administratiu instaurats amb aquesta finalitat van ser, a partir de 1844, les anomenades Comissions Provincials de Monuments Històrics i Artístics. El funcionament i l'efectivitat de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida van veure's sotmesos a dificultats des dels inicis. Algunes eren comunes a altres comissions: manca d'autoritat, poc suport dels òrgans superiors, escassos recursos econòmics o falta de referents. Altres eren més específiques: la formació autodidàctica de molts vocals, els equilibris polítics entre progressistes i conservadors, el sistema tancat de cooptació dels membres o la presa del control de la Comissió per part del sector eclesiàstic. També fou un factor determinant la llunyania. Madrid era lluny físicament i el territori provincial, extens i mal comunicat, acusà la llunyania mental del centralisme de la capital respecte a la província. En paral·lel a l'arribada de la Renaixença, els actors culturals més inquiets de la societat perifèrica de Lleida (el Centre Excursionista de Lleida o l'Ateneu Lleidatà) s'organitzaren per empènyer, al marge de l'àmbit oficial de la Comissió de Monuments, accions de sensibilització i formació, en el context dels corrents d'impuls de la nova cultura, nacional i moderna, que s'activaven a Catalunya. Es posaren en valor els elements més significatius del patrimoni arquitectònic per ser "proves vives" d'una història que es reivindicava. De denominacions àmplies com "tesoros", "joyas" i "bellezas" del XIX, es passava a la concreta de "deixa artística dels nostres passats", és a dir, el patrimoni col·lectiu. Un patrimoni que havia de servir per millorar les condicions culturals del poble i facilitar la presa de consciència i el progrés. Aquesta tesi doctoral estudia amb detall l'activitat quotidiana de la Comissió de Monuments de Lleida. A partir de les actes, conservades des de l'any 1866 a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, s'evidencia la lenta formació d'una sensibilitat patrimonial, es demostra la seva inhibició o incapacitat d'acció en casos concrets del territori i se n'analitza la interrelació amb altres actors del patrimoni a Catalunya. A Catalunya, i especialment a Barcelona, aquest interès profund pel patrimoni havia estat impulsat per la confluència dels treballs d'alguns destacats arquitectes amb les entitats excursionistes. Recorrent el territori, Lluís Domènech i Montaner, des de la seva càtedra de l'Escola d'Arquitectura, va mostrar a l'alumnat la riquesa del patrimoni arquitectònic català. Alguns d'aquests alumnes es vincularien més tard a les iniciatives del Centre Excursionista de Catalunya, a l'Institut d'Estudis Catalans i al Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, creat per la Mancomunitat de Catalunya el 1914. En són casos rellevants els arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Jeroni Martorell i Terrats. En aquest procés, arquitectures fins aleshores poc considerades per la seva poca ornamentació (és a dir, el romànic i el gòtic auster) serien valorades. Al seu torn, la robustesa i la sobrietat d'aquestes arquitectures donarien imatge al projecte de construcció nacional. La força d'aquest projecte, però, no fou la mateixa a tot arreu, i, en un territori perifèric, els esdeveniments tingueren característiques pròpies a causa de les diferències econòmiques, socials i culturals que modificaven el ritme i els efectes de la transformació. El contrast entre les actuacions de la Comissió i les d'aquests altres agents, a partir del contingut d'actes i publicacions, mostra, en un context territorial perifèric, els posicionaments, els conflictes, els fracassos i els casos d'èxit, i aporta alguna lliçó sobre la conservació del patrimoni arquitectònic català.

(Español) Los primeros pasos significativos de la Administración pública española para valorar y conservar el patrimonio arquitectónico como bien común se pueden relacionar con los procesos de modernización del Estado de principios del siglo XIX. A partir de 1844, los instrumentos de perfil administrativo instaurados con esta finalidad fueron las llamadas Comisiones Provinciales de Monumentos Históricos y Artísticos. El funcionamiento y la efectividad de la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Lleida afrontaron ciertas dificultades desde sus inicios, varias de las cuales eran comunes a otras comisiones: falta de autoridad, poco apoyo por parte de los órganos superiores, escasez de recursos económicos y déficit de referentes. Había otras más específicas: la formación autodidacta de muchos vocales, los equilibrios políticos entre progresistas y conservadores, el sistema cerrado de cooptación de los miembros o la toma de control de la Comisión por parte del sector eclesiástico. La lejanía también fue un factor determinante. Madrid estaba lejos físicamente y el territorio provincial, extenso y mal comunicado, acusó la lejanía mental del centralismo de la capital respecto a la provincia. Paralelamente a la llegada de la Renaixença, los actores culturales más inquietos de la sociedad periférica de Lleida (el Centre Excursionista de Lleida o el Ateneu Lleidatà) se organizaron para impulsar, al margen del ámbito oficial de la Comisión de Monumentos, acciones de sensibilización y formación, en el contexto de las corrientes de impulso de la nueva cultura, nacional y moderna, activadas en Catalunya. Se dio valor a los elementos más significativos del patrimonio arquitectónico por ser "pruebas vivas" de una historia que se reivindicaba. De denominaciones amplias como "tesoros", "joyas" y "bellezas" del XIX, se pasaba a la concreta "legado artístico de nuestros pasados", es decir, el patrimonio colectivo. Un patrimonio que tenía que mejorar las condiciones culturales del pueblo y facilitar su toma de conciencia y progreso. Se estudia con detalle la actividad cuotidiana de la Comisión de Monumentos de Lleida. A partir de las actas, conservadas desde el año 1866 en el Institut d'Estudis Ilerdencs, se evidencia la lenta formación de una sensibilidad patrimonial, se demuestra su inhibición o incapacidad de acción en casos concretos del territorio y se analiza la interrelación con los demás actores del patrimonio en Catalunya. En Catalunya, especialmente en Barcelona, este interés por el patrimonio se había visto impulsado por la confluencia de los trabajos de varios arquitectos destacados con las entidades excursionistas. Recorriendo el territorio, Lluís Domènech i Montaner, desde la Escuela de Arquitectura, mostró al alumnado la riqueza del patrimonio arquitectónico catalán. Algunos de estos alumnos se vincularían más tarde a las iniciativas del Centre Excursionista de Catalunya, el Institut d'Estudis Catalans y el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, creado por la Mancomunitat de Catalunya en 1914. Son casos relevantes los arquitectos Josep Puig i Cadafalch y Jeroni Martorell i Terrats. En este proceso, arquitecturas que hasta entonces eran poco consideradas por su escasa ornamentación (es decir, el románico y el gótico austero) serían valoradas. A su vez, la robustez y la sobriedad de las mismas darían imagen al proyecto de construcción nacional. La fuerza de dicho proyecto, sin embargo, no fue homogénea y, en un territorio periférico, los sucesos tuvieron características propias por las diferencias económicas, sociales y culturales que modificaban el ritmo y los efectos de la transformación. El contraste entre las actuaciones de la Comisión y las de estos otros agentes a partir del contenido de actas y publicaciones muestra, en un contexto territorial periférico, los posicionamientos, los conflictos, los fracasos y los éxitos, y aporta alguna lección sobre la conservación del patrimonio arquitectónico catalán.